Passió pel soroll: brogit, fúria i lluita de classes a la música

BarcelonaVolum per sobre de la tolerància humana, com el del grup de heavy metal Manowar. Distorsió fruit de l’avorriment i l'angoixa, com la de la banda de noise-pop The Jesus and Mary Chain, o projectada com a reclam sexual, com la de la cançó You really got me de The Kinks. Afinacions abominables pensades per convertir el death metal en la banda sonora de l’abjecció. Velocitat rítmica nascuda per estabornir, com la del metal extrem. Estridències sense Déu ni amo com les de la música industrial i el japanoise. Soroll blanc per enaltir brutalitats i assassins en sèrie, com feien Whitehouse. Sonoritats saturades de ràbia, frustració, indignació, ressentiment o... totalitarisme.

El soroll considerat com una de les belles arts podria ser un títol irònicament alternatiu per a l’assaig Un cortocircuito formidable. De los Kinks a Merzbow: un continuum del ruido (Alpha Decay, 2024), del crític i divulgador musical Oriol Rosell (Barcelona, 1972). La relació de la música i el soroll en la cultura popular des de la segona meitat del segle XX, sigui l’assimilació del soroll dins les convencions musicals o l’esmena a l’articulació musical, és el fil que Rosell estira per explicar tot d’històries musicals i subculturals de confrontació, caos i epifania. Brogit, fúria, conflictes generacionals i lluita de classes esquitxen més de dues-centes pàgines que es poden llegir també com un recorregut per carreteres secundàries sense fanals ni benzineres però plenes de propostes més o menys excitants, destarotades o desafiadores.

“L’eix del llibre és la utilització del soroll com a esmena crítica als valors del seu temps i esvoranc a través del qual s’entreveu la possibilitat d’altres mons”, escriu Rosell. Aquest estrip és també la porta que l’autor fa servir per endinsar-se en l’anàlisi del soroll “com a tret identitari que va permetre que els joves s’emancipessin culturalment dels adults” (el rock’n’roll), “com a agent empoderador” (el heavy metal), “com a portador del mal” (el black metal), “com a celebració de la insensatesa” (algunes expressions d’avantguarda) o com a mirall de societats neuròtiques, entre d’altres. El soroll, al cap i a la fi, utilitzat per parlar d’artefactes culturals i sociopolítics (sobretot anglosaxons i japonesos) que tan aviat podien proposar la destrucció total com albirar societats més justes. I el soroll també com a crònica d’un fracàs, perquè la indústria musical és un enemic formidable capaç de desactivar esclats subversius com el punk i de condemnar a la marginalitat i la irrellevància els que no es deixen assimilar.

Un cortocircuito formidable és un assaig molt recomanable, i el bagatge d'Oriol Rosell hi juga molt a favor: un bagatge teòric, lligat a la feina com a professor d’història i estètica de la música electrònica, narrativa audiovisual i dramatúrgia del so; un altre de pràctic, com a artista de música experimental; i un tercer de sociocultural, pel contacte directe o indirecte que ha tingut amb subcultures com el punk, el heavy metal i la música industrial. Amb tot plegat lliga una narració ben documentada que funciona com una derivada salvatge de l’assaig El soroll etern d’Alex Ross. De fet, hi ha connexions inesperades entre tots dos llibres, com ara la dissonància, el tríton (l’interval del diable) i el soroll, que Ross recorda que eren presents en l’òpera Salomé de Richard Strauss, i que vuitanta anys més tard van ser elements constitutius del death metal, tal com constata Rosell. El mateix passa amb aquella “confusió en comptes de música” amb què l’estalinisme va sentenciar als anys trenta l’òpera Lady Macbeth de Mtsensk de Xostakóvitx, i l’animadversió amb què va ser rebuda als anys 70 la perillosa desconstrucció del pop que van fer els britànics Throbbing Gristle.

Entre les aportacions més interessants d'un llibre en què l’autor es permet divertides insolències (sobretot sobre el grunge i el britpop), hi ha la part dedicada al heavy metal, la subcultura obrera que desplega la lluita de classes en un combat per dominar el volum com a demostració de poder simbòlic per fer front al poder real, i on la fe en el mateix heavy metal és la millor defensa. Igualment destacables són els capítols sobre la música industrial, en els quals Rosell sap destriar entre el gra (la voluntat transformadora d’uns) i la palla (el narcisisme d’altres).