"Els 'corridos prohibits' van marcar una època de Los Tigres del Norte"

BarcelonaTres mil persones han exhaurit les entrades per al concert dels mexicans Los Tigres del Norte, aquest diumenge a l'Auditori del Fòrum (20.30 h, amb preus dels 45 als 120 euros). No es volen perdre tota una institució musical, representants des de fa més de cinquanta anys d'una de les tradicions més fèrtils de la música mexicana: els corridos. Com les cançons de bandolers, pirates i contrabandistes, i com les balades criminals, bona part dels corridos de Los Tigres del Norte són cròniques sobre activitats fora de llei; en el seu cas, sobre el narcotràfic. Contrabando y traición, La banda del caro rojo, La camioneta gris i Jefe de jefes en són algunes de les peces més populars. "Però també tenim cançons de migrants i sobre temes polítics que afecten la societat mexicana", explica a l'ARA per Zoom Luis Hernández, membre del grup des de mitjans dels anys 90.

De fet, el Luis ni tan sols havia nascut quan els seus germans van crear Los Tigres del Norte a finals dels 60. "Soc el més petit de la família, i vaig créixer escoltant la música dels meus germans. Em vaig criar a Mexicali, a la Baixa Califòrnia, que fa frontera amb Calexico, a prop de Tijuana i San Diego. I vivint a la frontera t'adones del patiment dels migrants. Nosaltres mateixos també vam ser indocumentats als Estats Units. I, quan sentia el meu germà Jorge interpretant les cançons dels migrants, se'm posava la pell de gallina", recorda. Tanmateix, el primer record que té de Los Tigres del Norte té a veure amb el cinema. "La mama em va dur a veure La banda del carro rojo al cinema Bujazán de Mexicali. Em duia a coll perquè m'havia fet mal al peu. L'emoció de veure els meus germans a la pantalla va ser molt forta i recordo que vaig pensar: «Són Los Tigres del Norte, són la meva família». Es pot dir que aleshores vaig començar a formar part del grup, tot i que no m'hi vaig incorporar com a músic fins que vaig tenir 21 anys", explica.

El primer gran èxit de la formació va ser Contrabando y traición, també coneguda com a Camelia la tejana, una cançó amb lletra d'Ángel González que sintetitza prou bé l'esperit de Los Tigres del Norte: dos personatges, Camelia i Emilio, passen marihuana de Tijuana a Los Ángeles. Un cop amb els diners a la mà, l'Emilio anuncia que marxa cap a San Francisco, a buscar "la dona de la seva vida". La Camelia s'emprenya... i sonen "set trets". Amor tràgic en un context de frontera i tràfic de drogues. A La banda del carro rojo la droga ja és cocaïna, i amb el temps van anar fent més corridos com El avión de la muerte, La camioneta gris, Ramiro Sierra i La reina del sur, sovint amb la mort com a desenllaç i interpretats en tonalitat major, "que et dona més força". "Són cròniques dels criminals fetes per tenir una mica de consciència", diu el Luis mirant de posar distància amb altres autors de narcorridos més joves, com Peso Pluma i Natanael Cano. "La realitat cada vegada és més crua, ho veiem cada dia a les xarxes socials, i ara les cançons també són més crues. Per això hi ha intèrprets que s'estan mimetitzant en els personatges als quals canten. Nosaltres, en canvi, som narradors d'una història. Som com periodistes informant del que passa a la societat", assegura.

Algunes d'aquelles cançons van formar part de Corridos prohibidos (1989), un disc que "va marcar una època per a Los Tigres del Norte". "Ha sigut un dels nostres discos més importants, tot i que no va guanyar cap Grammy, com sí que el va guanyar Gracias!... América... sin fronteras (1986)", explica Luis Hernández. Quan li demanen quins altres artistes mexicans recomana per entendre Mèxic, diu: "Don Vicente Fernández, Banda el Recodo i Los Tucanes de Tijuana".