Coldplay, una llum imbatible a l'Estadi Olímpic

BarcelonaColdplay han perfeccionat la millor versió d’ells mateixos fins a esdevenir imbatibles en l’àmbit del pop d’estadi. Ho van tornar a demostrar aquest dimecres en el primer dels quatre concerts programats a l’Estadi Olímpic Lluís Companys: dues hores de recorregut colorista per més de vint anys de cançons, algunes entre les més populars que ha donat la música britànica blanca després del britpop. I com passa a la resta de la gira, aquesta vegada també hi va haver una cançó sorpresa cap al final del concert. A cada país Coldplay versionen algun grup local; per exemple, els argentins Soda Stereo a Buenos Aires. A Barcelona, però, van convidar els francesos Gipsy Kings, que van interpretar Bamboleo, l’adaptació de Caballo viejo, del veneçolà Simón Díaz, i Volare, i la versió en clau de rumba de Nel blu dipinto di blu, de l’italià Domenico Modugno.

En directe, Coldplay proposen un espectacle de dimensions escèniques grandioses però no aclaparador on el públic té un protagonisme actiu, una virtut remarcable que permet gaudir de l’èpica inherent a la banda sense sentir-se agredit per cap ètica totalitària. Tampoc hi ha la sensació de formar part d’un culte a cap messies, una altra virtut en un univers musical, el dels concerts multitudinaris, procliu a figures messiàniques sovint desconnectades de la realitat. Chris Martin, el líder del grup, és més aviat el frontman de la socialdemocràcia, i un concert de Coldplay podria considerar-se una metàfora de l’estat del benestar amb copagament: l’entrada, de 56,50 a 170 euros, seria l’impost a canvi del qual obtenim un benestar emocional d’un parell d’hores. No és poca cosa, especialment perquè el grup no fuig d’estudi, explica que el món és ple de coses horribles i projecta un vídeo en què demana accions per fer front a l’emergència climàtica, però sobretot vol que els concerts siguin un refugi temporal d’esperances. No cal buscar ràbia ni eufòria en una actuació de Coldplay, sinó una agradable felicitat socialdemòcrata ballable, que vist el panorama és tot un luxe.

Tot això ja ho projectaven tan bon punt van sortir a l’escenari a les 21.45 h. Encara amb la notícia de la mort de Tina Turner ben present a les converses dels espectadors, Coldplay van aparèixer mentre sonava un dels temes de John Williams per a la banda sonora d’E.T., i van tocar Higher power, la cançó d’aires sintètics que obre el disc Music of the spheres (2021). El públic, un cop més mereixedor de reconeixement per superar el feixuc accés a l’Estadi Olímpic, els va rebre amb l’entusiasme propi d’aquesta mena d’esdeveniments. Chris Martin desplaçant-se amunt i avall d’una passarel·la, i Jonny Buckland (guitarra), Guy Berryman (baix) i Will Champion (bateria) molt junts ocupant un espai relativament petit en la immensitat, hi van correspondre amb interpretacions pletòriques de quatre cançons, cadascuna representant d’una època del grup, en sentit cronològic invers: a més de Higher power, Adventure of a lifetime (amb tot de globus-planetes voltant per l’estadi), Paradise (amb el riff de guitarra fent de contrapunt rock després de la tornada) i The scientist (la balada al piano amb què Martin va saber donar continuïtat al llegat del camí marcat per The Beatles). Val a dir, però, que en els dos primers temes el so no era el més polit, i que la veu va tardar una estona a sonar prou nítida.

“Bona nit, buenas noches”, va dir Martin, que va fer servir el castellà i l’anglès per adreçar-se al públic. També va assegurar que tocarien “el millor xou” de les seves vides, i va dedicar el final The scientist a Tina Turner, a qui també va homenatjar al final del concert fent una versió de Proud Mary, el clàssic de Creedence Clerarwater Revival que tantes vegades havia interpretat la cantant nord-americana.

Sense mòbils, sisplau

Després de The scientist va arribar el primer cim de la nit, Viva la vida, amb el grup al petit escenari del centre de la pista. La van tocar amb un tempo ràpid, la reverberació de la veu cridant a enfilar metàfores i el públic enlairant l’“oooooh” final. Fa quinze anys que és la cançó de Coldplay que tothom sap que perdurà eternament. Com en bona part del xou, l’ànima més pop i baladística va conviure amb la més ballable, la de Something just like this, el hit amb The Chainsmokers que sembla pensat per rebentar telecogresques i festes de toga, tot i que en directe eviten allargar-la. Hi ha la festa grossa de Charlie Brown i dels himnes de l’últim disc People of the pride i My universe, que albiren nits de discoteca i amors d’estiu amb roba fina. Hi ha també el moment d’intimitat, com quan Martin va convidar una espectadora a seure amb ell mentre tocava Fly on al piano, o quan va fer Human heart a duo amb una titella. I no hi falta el poder de grans cançons com Yellow, amb pausa inclosa per celebrar una noia que estava enfilada damunt les espatlles d’algú altre; Clocks, potser la que millor va cantar Martin, i A sky full of star, amb el públic donant-ho tot a la tornada quan de sobte el cantant va decidir interrompre-la perquè no estava sortint com volia. Aleshores Martin va demanar que el públic deixés estar els mòbils i gaudís la cançó amb les mans enlairades. El resultat va ser catàrtic, esclar, com amb el final de concert, quan en acabar una exultant Biutyful van sonar els petards i els focs artificials a Montjuïc.

El poder del públic

Molts espectadors ja hi eren a les 19.15 h, i van poder veure les madrilenyes Hinds, que van tenir trenta minuts per defensar el seu rock alternatiu davant els que havien arribat amb temps per poder estar més a prop de l’escenari quan arribés l’hora de Coldplay. I encara n’hi havia més quan el grup britànic de pop electrònic Chvrches va exercir el paper de teloner principal. També hi havia gent que s’entretenia saltant a les dues petites pistes de sòl cinètic que se suposa que genera electricitat o pedalant a les bicicletes instal·lades amb el mateix propòsit.

De quants reclams has d’estar pendent en un concert de Coldplay? Per exemple, els intèrprets de llengua de signes catalana i castellana de l’associació EnCantades situats en un lateral de la pista. Des de la grada, la perspectiva permetia veure un passadís que anava des de l’escenari principal fins a un altre de circular al mig de la pista i, per tant, amb el públic a tocar. No hi faltaven les pantalles gegants per seguir els gestos dels músics, però a vegades era més interessant veure la pista i la grada il·luminant-se per l’acció d’infrarojos projectats sobre les polseres que cada espectador rep a l’entrada del concert, i que es demana que tornin al sortir. En aquests moments de coreografia lumínica, que tenen alguna cosa de cerimònia inaugural de Jocs del Mediterrani (formant cors a Human heart, per exemple), els artistes gairebé són invisibles, com si voluntàriament cedissin el protagonisme, o com si ells mateixos volguessin ser testimonis de l’espectacle. Per coses com aquesta els concerts de Coldplay són especials.