Club de fans de Joan Manuel Serrat

BarcelonaQuan Joan Manuel Serrat aparegui tres vegades sobre l’escenari del Palau Sant Jordi de Barcelona per posar el punt final a la seva gira de comiat, milers de persones l’aplaudiran i milers de records en forma d’acords els vindran a tots a la memòria. Seixanta anys de cançons, seixanta anys d’èxit, seixanta anys de popularitat, estima popular i fans, molts fans, de totes les edats, nacionalitats i classes socials.

El primer artista de l’estat espanyol amb club de fans? Potser els primers van ser Raphael i el Dúo Dinámico, que van començar la carrera un pèl abans que ell, però Serrat va comptar des de bon començament amb seguidors fidels, que l’acompanyaven als concerts, als actes promocionals, a les celebracions populars i fins i tot als partits de futbol benèfics en què participava. Tot plegat queda ben documentat en la important i molt interessant col·lecció de fotos que fa unes setmanes va caure a les meves mans gràcies a les habituals visites que faig als Encants de Barcelona. Vaig poder adquirir la pràctica totalitat del fons fotogràfic provinent del club de fans oficial de Joan Manuel Serrat, actiu més o menys des de principis dels anys setanta –no tinc notícia de fins quan– i gestionat per la família Corbi de Barcelona.

Al lot de fotos hi podem veure Serrat actuant en concerts –entre ells, els famosos i fonamentals al Tívoli del 1969, al Coliseum i al Victòria del 1971 i al Palau de la Música del 1974–, però també acompanyat de fans a la ràdio –al fonamental Radio-Scope, de Salvador Escamilla–, en una celebració del seu aniversari i posant amb equipació de futbol. Cartells, pancartes, autocars per acompanyar-lo pel territori, signatures… les fotos donen fe de la devoció i fidelitat del club de fans.

No m’ha sigut possible contactar amb la família Corbi o amb algú del seu entorn, però el perquè de la fal·lera popular que ha envoltat Serrat al llarg de més de mig segle queda clar escoltant el testimoni d’algunes de les persones que millor l’han conegut al llarg dels anys. “Les cançons d’amor eren el que més agradava a la gent, poder identificar-s'hi, poder confondre una mica la realitat i la poesia que el Joan Manuel explicava amb elles”, així ho sintetitza Guillermina Motta, companya imprescindible dels Setze Jutges i gran amiga de Serrat de tota la vida. “Sortia molt a la tele, tenia carisma, agradava a tothom!”, diu.

Un altre gran amic seu és Pep Puvill, fotògraf fonamental de la Nova Cançó, que va retratar-lo infinitat de vegades –algunes portades de discos de Serrat són fotos seves– i que ha compartit viatges, signatures de discos i actuacions amb ell. “Sempre ha tingut molt magnetisme i ha sabut tractar bé la gent, les seves cançons han agradat molt a tota mena de persones, no ha polititzat mai en excés la seva obra i això ha fet que arribés sempre a un públic molt ampli”. Puvill recorda especialment un concert en què Ricard Miralles –inseparable pianista i arranjador de Serrat durant dècades– hi va anar amb el seu pare i la cuidadora boliviana que tenia llavors: “Un plaer, senyora, espero que en aquest país la tractin igual de bé que a mi em tracten sempre quan vaig al seu”.

L'acceptació del públic femení

I l’atractiu físic? Doncs sí, això també hi ha influït: “Ha agradat sempre molt a les dones”, ressalta Puvill. “No sé si ha arribat mai a l’extrem dels Beatles, amb escenes d’histerisme com aquelles, però Serrat també ha tingut molt bona acceptació entre el públic femení”, diu Fermí Puig, gran coneixedor de la trajectòria del cantant i coautor del fabulós llibre Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d’un país (Editorial Viena).

Durant la segona meitat dels anys seixanta, el creixement de l’anomenat “fenomen fan”, en part gràcies a l’estratosfèric èxit mundial dels Beatles, es va instal·lar a casa nostra amb total normalitat. Revistes com Mundo Joven, Fans i Oriflama oferien a les seves pàgines la possibilitat d’enviar cartes als cantants de l’època i a través dels clubs de fans fins i tot establir-hi contacte. "I les signatures de discos!", recorda Puig, gran mecanisme de les discogràfiques per aprofitar la tirada popular dels artistes. “Serrat és pur talent”, destaca també Puig, i aquest és el seu gran valor. Les lletres, les melodies, la seva capacitat per expressar sentiments íntims. “¿Com podia un nano de 22 o 24 anys dir les coses tan precioses que deia a La tieta?”, es pregunta encara avui. “Serrat sumava talent, presència, simpatia i atractiu”, conclou.

La seva capacitat per arribar a tots els públics, la seva “intergeneracionalitat”, aquesta és la clau del seu èxit, a judici de David Escamilla, comunicador i escriptor, i també fillol de Serrat. “Era sexi, jove i modern, però també clàssic i amb una maduresa expressiva i vital fora del normal”, destaca el fill de Salvador Escamilla, que va ser el descobridor de Serrat, amb vint-i-dos anys, al seu mític programa Radio-Scope, de Ràdio Barcelona.

Escamilla està convençut que als concerts d’aquesta setmana al Sant Jordi hi haurà tant gent jove com gent adulta i gran: “Ell ha cantat sempre a l’amor de totes les edats, de nois, pares i avis, i els seus discos els han comprat sempre aquests nois, pares i avis”. El concepte públic familiar sempre li ha escaigut com un guant. I recorda com els seus pares li explicaven el viatge que van fer pegats a Nàpols i Pompeia. Serrat va comprar dotzenes de postals per enviar a tothom, li agradava l’estimació de la gent, acompanyada de l’admiració. La mateixa, i tant, que sentirà ben propera el dia del seu comiat.