Un cicló anomenat Florence + The Machine

Florence Welch, vocalista i líder de Florence + The Machine, va irrompre en el panorama musical amb la força d’una tempesta d’estiu l’any 2009 amb el seu debut Lungs. Una ciclogènesi pèl-roja capaç de firmar temes de bubblegum pop, contagiosos i coloristes, com ara el celebrat Dog days are over, però també d’arrasar tot el que es troba al seu pas amb la força d’un cap de fibló. És en aquest últim escenari on la britànica s’ha trobat més còmoda i ha desplegat la seva dramàtica veu sobre melodies elegants, plenes de matisos i convertides en els pedestals des dels quals Florence pilota el xou. Shake it out i No light, no light, del seu segon disc, Ceremonials (2011), o Queen of peace i Ship to wreck, de l’àlbum How big, how blue, how beautiful (2015), ho demostren.

Welch ha aconseguit conjugar la millor tradició del crooner nostàlgic, dels arranjaments de la vella escola amb seccions de corda i metalls, cors de gòspel i crescendos èpics, sense convertir-se en una Michael Bublé apta només per regalar-la a la mare per Nadal. La cantant s’ha creat un espai propi entre les dives del pop majúscules -ha col·laborat amb Lady Gaga i Calvin Harris, entre d’altres- i els grups indie de festivals. Un espai marcat per la seva portentosa veu, per una presència enigmàtica i extravagant i per directes que es divideixen entre karaokes massius i silencis d’aquells de pell de gallina. Florence + The Machine acaben de publicar el seu quart treball, High as hope, que catalitza l’essència de gairebé una dècada de carrera. Deu cançons on abunda la melangia, amb pianos solitaris coberts per una capa de pols sobre els quals la cantant es recolza ( Grace ), però on també es poden sentir pulsacions tribals i cors operístics, com un encreuament entre M.I.A. i el Nabucco de Verdi ( 100 years ), i minihits vitalistes, com Hunger. El 20 de març, al Palau Sant Jordi, teniu una cita amb una tempesta musical que us deixarà xops fins al moll de l’os.