Cesk Freixas: "He rebut i rebo amenaces de l'extrema dreta"

BarcelonaCesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) celebra vint anys de dedicació a la cançó d'autor amb una gira que comença el 4 d'abril al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat, dins la programació del Barnasants. És també una gira que tanca una etapa i obre una relació diferent amb la música.

Com estàs?

— Bé, bé. Començant a arrencar aquesta gira especial.

Especial perquè has anunciat que serà l'última durant un temps.

— Sí, és com una gira que fa esment al vintè aniversari, perquè just aquest 2024 fa vint anys que vaig començar. Em venia molt de gust poder fer algun espectacle que girés al voltant de les cançons més representatives del meu repertori i emmarcar-ho en una espècie de tancament d'una etapa, que no vol dir que hagi de ser definitiu.

Fa poc explicaves a la revista Enderrock: "Necessito estar un any i mig o dos sense trepitjar els escenaris". Per què?

— La reflexió que he fet des que soc pare és que en la meva feina, la música, hi ha una certa incompatibilitat d'horaris per conciliar de la manera que jo voldria. Entre setmana, la música et permet estar més amb els fills, però arriba el divendres, dissabte i diumenge i totes les etapes en què tothom té festa i és quan els músics més feina tenim. No vull deixar la música o la creació, sinó tot el tema del directe i els escenaris. Vull continuar dedicant-me a temes que tenen molt a veure amb la gestió cultural o que no tenen a veure estrictament amb la musica. I per al projecte musical pot ser positiu aturar-me, perquè no ho he fet mai i perquè serà una manera d'agafar distància i de veure les coses en perspectiva.

Has fet un fil a X, que després vas completar en un article a Núvol, sobre el sector musical a Catalunya, que ha coincidit amb la publicació de la cançó La meva sort, en què dius: "La meva sort ha sigut tenir la vida en el cant". Tot plegat m’ha fet pensar en fins a quin punt la impossibilitat de dur una vida sostenible dedicada només a la música en directe t’havia generat una mena de frustració que t’havia decidit a fer aquest canvi de vida.

— La precarietat és una realitat malauradament horitzontal, que afecta la gran majoria de les feines. I la música no se n'allunya, d'aquesta realitat. I encara és més complicat en el nostre mercat, en l'espai de la música en català, perquè tenim un circuit més petit. Em sento molt privilegiat perquè m'hi dedico. Ara paro perquè vull reorganitzar-me la vida, però el meu projecte musical em funciona. Podria continuar amb aquesta línia més precària; en aquest sentit, no em queixo, perquè de vegades s'interpreta que, si critiques la precarietat, t'estàs mostrant com a víctima perquè el teu cas particular no et funciona... No és el meu cas. El que jo volia era assenyalar que a la música hi ha molta precarietat i un sistema muntat que fa que la precarietat es cronifiqui perquè hi ha una mala distribució de la riquesa i una concentració de la riquesa i del treball en molt poques mans. Amb l’agreujant que l'administració pública no està exercint d'àrbitre perquè se solucioni ni hi busca solucions, sinó al revés: s'ha afegit al carro dels que fan cada cop més diners i, per tant, contribueix a la concentració de la feina i el treball en molt poques mans, en molt poques empreses.

¿L'administració pública contribueix a aquesta concentració?

— Hi ha unes empreses que cada vegada estan controlant més àmbits del sector i, a més, l'administració pública les premia amb diverses línies de subvenció i amb una política cultural que beneficia els grans festivals i els grans esdeveniments. Això està destrossant l'escena dels espais on els músics abans podíem anar a presentar les nostres cançons. Molts d'aquests espais, sales, bars musicals i petits teatres han desaparegut i s'estan prioritzant els grans pressupostos i els grans caixets. És com un peix que es mossega la cua. Hi ha un cansament general i no és casual que les últimes setmanes hi hagi hagut tants anuncis de propostes musicals que pleguen o que ho deixen córrer, potser no definitivament.

Una de les derivades del que denuncies és que es prioritzen polítiques culturals i subvencions destinades a augmentar els caixets dels grups que ja cobren més.

— Aquests caixets només els poden pagar aquests festivals. Això s'encomana a l'administració pública, perquè molts ajuntaments compren la idea del festival a empreses privades precisament perquè també volen veure's beneficiades d'aquesta bona propaganda que donen els grans festivals. I llavors trobem que moltes festes majors, i moltes festes que fa uns anys tenien un caràcter més popular, avui s'estan convertint en aquesta mena de grans esdeveniments. Per tant, aquests ajuntaments ja estan pagant caixets desorbitats i això crea una indefensió en la resta del sector, perquè les sales de concerts no poden pagar aquests caixets i, si no poden competir amb allò que ja estan oferint molts ajuntaments o molts festivals, han d'acabar tancant. El mapa de les sales de concerts i dels espais de música en directe que han desaparegut en els últims deu anys és desolador.

Què haurien de fer les administracions públiques?

— És complicat aturar aquesta dinàmica perquè el món funciona així, però si des de l'administració pública no hi posen unes regles i un arbitratge per fer un repartiment millor dels diners públics, només hi haurà grans esdeveniments. I aquí és on hi ha el problema, que desapareixen els espais per a les propostes petites i mitjanes i només queda espai per als grans esdeveniments que organitzen aquelles grans empreses.

¿El festival que desertitza tot el que té al voltant?

— Sí. Si l'escena que et comentava abans en general és precària, això encara ho fa més precari tot. Hi ha festivals i moltes propostes que tenen molt més en compte tot això i que també programen propostes musicals més petites i les combinen amb les grans; per tant, caldria posar molt la lupa en quins d'aquests festivals desertitzen l'ecosistema cultural que tenen al voltant i en quins tenen en compte un millor repartiment de tots aquests aspectes. És un problema general que Nando Cruz explica molt bé al llibre Macrofestivales. El agujero negro de la música.

En un concert amb 300 espectadors, a 20 euros l'entrada, els ingressos de taquilla són 6.000 euros, dels quals cal treure'n totes les despeses, el lloguer de sala, els impostos, pagar els tècnics, el management, el desplaçament i finalment repartir entre els músics.

— Els caixets s'estableixen en relació amb la capacitat per omplir un espai. Nosaltres hem intentat ser molt honestos i tenim caixets molt baixets precisament per això, perquè som conscients que no omplim grans sales ni grans teatres, sinó aforaments de 200 o 300 persones. El problema és quan els caixets estan en la fase d'especulació, perquè moltes propostes musicals especulen amb els caixets precisament perquè es mouen en àmbits de l'escena musical, els festivals, on es paguen grans xifres que no s'acaben de correspondre amb la capacitat real de les propostes musicals per omplir els llocs on actuen.

Quin és el teu caixet mitjà? I què et queda després de pagar als tècnics i els altres músics?

— Des de fa molts anys tenim un caixet que no supera els 2.000 euros, que és molt humil i de tocar molt de peus a terra. D'aquests 2.000 euros, hi has de restar impostos. De vegades som un equip de sis persones i jo cobro una miqueta més per poder assumir l'endeutament de la inversió dedicada a gravar els discos. Per entendre'ns: cobro potser 50 o 70 euros més que un tècnic meu. Sempre he procurat que el meu equip tècnic i els meus músics se sentin molt ben pagats i molt ben valorats, i et puc assegurar que en el nostre cas, que cobrem caixets per sota dels 2.000 euros, la gent que treballa amb mi cobra molt millor que gent que treballa en propostes musicals que multipliquen per deu el nostre caixet.

Per simplificar, posem per cas que et queden 300 euros per concert...

— Hi ha moltes especificitats de l'ofici de la música. Considero que si a un músic, o a un treballador de la música, li queden uns 300, 350 o 400 euros per concert, està molt ben pagat. Evidentment, si tens un concert l'any no, però si en tens tres, quatre o cinc al mes, està ben pagat, des del meu punt de vista. L'altre problema específic i que genera precarietat és la temporalitat. Tenim uns sis mesos l'any en què hi ha molta feina i et sents amb la responsabilitat d'agafar pràcticament tot el que t'arriba perquè després saps que hi ha pràcticament mig any en què la feina dels directes desapareix si no tens la sort d'entrar en circuits de sales o de teatres i auditoris. D'abril a octubre la cosa funciona bé, però d'octubre a abril els concerts són més escassos. Pots sentir que estàs molt ben pagat mentre treballes, però és que després tens mig any amb l'agenda més o menys buida. Estic fent una fotografia general, no parlo des d'un punt de vista personal, però més o menys funciona així.

Artísticament, com has vist l'evolució de la cançó d'autor en aquests vint anys?

— En general, la cançó d'autor és un gènere minoritari. Quan vaig començar, hi havia una escena potser més àmplia que ara. Després del 2017 hi ha hagut com una davallada en general de propostes que utilitzen la narrativa per explicar realitats i fins i tot per qüestionar-les. Arrosseguem una tendència industrial que no beneficia que hi hagi un relleu, ni que hi hagi espais per fer viable la cançó d'autor. Cada vegada ho tenim més complicat per poder presentar els nostres treballs, tot i que, evidentment, hi ha festivals que aguanten com si fossin estructures d'estat, com el Barnasants, que donen l'oportunitat a centenars de cantautors i cantautores de mostrar la seva proposta. També penso que la tendència política a partir del 2017 no beneficia l'aparició de propostes d'aquestes característiques més vinculades a la política, perquè hi ha com un desgast general. Potser això també hi té alguna cosa a veure.

¿La desaparició de Zoo és un símptoma de la reculada de la música reivindicativa en català?

— No ho sé; alguna cosa hi té a veure, segurament. Els cicles polítics també deuen determinar una mica els cicles creatius. I ara mateix hi ha moltes propostes reivindicatives que anuncien el final o una aturada. Potser en part també és per aquesta realitat, d'un cicle polític, no només a Catalunya, sinó arreu dels Països Catalans, que ha portat a un cert desgast. Tant al País Valencià com a les Balears i a Catalunya hi havia moltes expectatives posades en determinades coses que han passat en els últims anys i la realitat és que després no ha acabat de passar allò que esperàvem. Això fa que hi hagi un desgast i un desencant, tot i que també podríem fer-ne la lectura contrària, perquè en els moments més complicats és quan més sentit tindria que hi hagués propostes reivindicatives en la música.

Quin és el millor record d'aquests vint anys de trajectòria musical?

— No fa gaire, en la pandèmia, vam llançar el disc Memòria (2021) i ens va funcionar molt bé. També és veritat que era un disc que recuperava l'essència més política i més reivindicativa, amb molts temes de memòria històrica. I vam aconseguir reposicionar el projecte musical amb la sensació que connectàvem una altra vegada amb el nostre públic i també amb un públic que havia viscut més la Nova Cançó. Ho recordo com un moment molt dolç.

I un record que t'agradaria oblidar?

— Els records més desagradables tenen a veure amb les amenaces i el rebuig que he rebut de l'extrema dreta. I de l'extrema dreta de tots els colors, perquè he rebut i rebo amenaces dels feixistes espanyols i també dels feixistes catalans. Sempre et genera una certa preocupació que t'amenacin, o rebre cartes amb aquest tipus d'amenaces. Al final t'hi acabes acostumant, però els moments més complicats són sempre aquests, quan veus que la teva integritat física en pot sortir afectada o compromesa. Però, vaja, també amb el temps aprens a relativitzar-ho. I forma part del fet de tenir una proposta política tan compromesa.

Et continua passant, això?

— Sí, em continua passant sempre que opino sobre determinats aspectes. Evidentment, hi ha aquesta part més digital, però moltes vegades això s'acaba traslladant al terreny de la vida real. He rebut cartes i fins i tot alguna vegada he tingut problemes, sobretot quan tenen a veure amb organitzacions d'extrema dreta: concerts que hem hagut d'aturar, concerts amb l'amenaça que vindrien a rebentar-los. Això ha passat i continua passant. Al Camp de Tarragona deu fer un parell d'anys van aparèixer cartells amb la meva cara com si estigués en una diana i vaig rebre l'amenaça que vindrien a rebentar el concert. Ens hem acostumat a integrar-ho dins la nostra realitat, però a ningú li agrada sentir-se amenaçat.