Marc Timón: "El català té molt a oferir i no té per què castellanejar ni autoanul·lar-se"

BarcelonaMarc Timón (Castelló d'Empúries, 1980) es revolta cada vegada que volen tancar la seva música en un sol calaix. Compositor resident al Palau de la Música, ha fet totes les músiques de l'auca, de la simfònica a l'electrònica, de bandes sonores a composicions per a cobla. I ha publicat Amalia (Microscopi, 2022), un disc de pop. "Estic tranquil perquè he fet aquest disc perquè volia, no és cap encàrrec. I després penso en qui se’l pugui escoltar corrent, estudiant o follant, i és collonut perquè vol dir que arribes a la gent amb una música que és diferent de la que feies", assegura Timón.

Per què has fet un disc com Amalia?

— Amalia és el nom de la meva àvia, que va morir fa un any i mig als 99 anys. Ella fliparia si veiés que li he dedicat un disc de pop, i més amb una portada amb planetes i coloraines. La manera que tenia d’encarar la vida i sobretot d’encarar la mort és un dels leitmotivs del disc. Ella estava al final de la vida i en lloc d’esperar la mort en un balancí estava preguntant l’any que ve quins concerts faria, que volia apuntar-se a tots.

Estèticament és un disc de pop amb moltes declinacions. Et venia de gust fer un disc així?

— Em venia molt de gust sobretot fer pop comercial en català una mica diferent, que no anés en la línia del mainstream general que es fa aquí. Volia fer un pop molt britànic, també molt electrònic, i desmitificar una mica això que la música moderna en català ha de ser d’un tipus determinat. Clarament, no. Hi ha un tema que recorda molt a The Weeknd i és en català i queda perfectament.

I un altre com Perfums de nit que és molt Coldplay.

— Sí, soc molt fan de Coldplay i de Keane, d’aquest tipus de sonoritat, amb aquestes reverberacions, aquests pianos i aquest tipus de producció. En català pràcticament no hi ha música d’aquest tipus i em va venir molt de gust provar si és que no n’hi ha perquè no hi ha el públic o potser no n’hi ha perquè es pensa que no hi ha el públic. Crec que sí que hi és, que hi ha un públic més enllà dels grups mainstream, i no ho dic com res negatiu. Fins i tot públic que no escolta música en català pot escoltar aquestes cançons.

Continues vivint a Los Angeles?

— Vaig haver de tornar a Catalunya fa un any i mig per la pandèmia. I entre que soc compositor resident del Palau de la Música i que fins al novembre no es podia tornar als Estats Units, doncs m’he quedat aquí. A partir del setembre espero tornar-hi, perquè hi tinc casa meva, a Los Angeles; ho tinc tot allà.

Et preguntava això per si creus que Los Angeles influeix d’alguna manera en la teva música.

— Segur. Hi ha un tema que es diu Tot és perfecte que és trap en català. M’encanta Cardi B, i tot el que escolto a Los Angeles. I com que la meva llengua és el català, i a més a més soc un idealista, no faig un tema en anglès sinó en català. Molta gent aquest tema el troba curiós i fins i tot fa una rialla, però jo crec que és del propi menysteniment social que fem de la llengua catalana, com si el català no fos prou guai per fer trap. Fins i tot alguns que fan trap hi han de posar castellanismes i han de fregar el catanyol perquè sigui guai. Jo reivindico que el català de Pompeu Fabra més estricte pot ser igual de guai, que no és un tema de la llengua, sinó de quin lloc li dones als mitjans de comunicació, a la televisió, al cinema. Sembla que si uns personatges d’una sèrie diuen "Ens demanem una pizza" queda més guai que "Demanem una pizza", i aquí és on mor el tema. I és trist perquè el català té molt a oferir i no té per què castellanejar ni autoanul·lar-se.

La cançó Jo per tu té aquesta atmosfera de la banda sonora de la pel·lícula Drive, que ha esdevingut una mena de banda sonora de nocturnitat de la ciutat de Los Angeles.

— Soc un gran defensor de Drive. Molta gent m’assimila a John Williams, òbviament per la quantitat de música simfònica que he fet i perquè vaig estrenar una obra seva, però m'agrada molt l’electrònica de la banda sonora de Drive i sobretot aquest mena de sons vintage, com a la sèrie Stranger things.

Com valores l’experiència de ser compositor resident del Palau de la Música?

— Brutal. Ha sigut una experiència que no m’hauria pensat viure mai perquè normalment aquest espai en llocs com el Palau de la Música correspon a compositors molt especialitzats en la música contemporània i clàssica. Em va sorprendre molt que em fessin la confiança, a mi que tinc aquest perfil tan eclèctic i que faig tanta música moderna. M’ha permès mostrar tot un ventall de registres: hi he estrenat música simfònica, música de cinema, de cambra, coral... Ha sigut una meravella.

És important que en un mateix espai hi tinguin cabuda Hèctor Parra, Albert Guinovart i tu mateix.

— Absolutament. Hi ha espai per a tots, el que passa és que estem acostumats a pontificar a través de l’estil. Hi ha gent que estarà enamorada de l’Albert Guinovart per l’estil, i hi haurà gent que dirà "On va fent aquesta música tan tonal i romàntica?" Per a mi l’important en l’art és que sigui autèntic, a part de ben fet, que això seria molt llarg de desenvolupar; sobretot que sigui veritat, que no hi hagi gent que intenti amagar-se. Hi ha molts compositors de contemporània que no tenen cap talent musical i que s’amaguen darrere d’aquesta música perquè és supercòmode, perquè és molt difícil de desemmascarar i acaba sent com una gran secta que els que fem altres coses en quedem fora. I et prejutgen, quan en realitat no saben que tu vas als seus concerts. És molt ridícul.