Carlos Núñez: "Les lires que hem utilitzat les hem reconstruït a partir dels petròglifs"

BarcelonaCom mana la tradició des de fa més de deu anys, Carlos Núñez (Vigo, 1971) torna al Palau de la Música per Nadal, o més aviat per Cap d'Any. Aquesta vegada el músic gallec hi farà dos concerts amb dos programes diferents els dies 29 i 30 de desembre, a les 19 i les 21 h, respectivament, dins del Banco Mediolanum 26è Festival Mil·lenni. Torna, per tant, a Barcelona, "una ciutat moderna a la qual li agrada la tradició", diu.

Vam parlar fa dos anys, també uns dies abans d’actuar al Palau de la Música. Aleshores encara no havies publicat el disc Celtic sea (2023), un projecte simfònic encarregat per Britanny Ferries.

— Vam conèixer la gent de Brittany Ferries, que són aquests vaixells que uneixen tot el mar cèltic des de fa 50 anys. Eren agricultors de Bretanya que van muntar una petita naviliera per portar els seus productes pels països celtes. Després van passar a portar també persones i actualment tenen tres milions de viatgers. En el fons, són continuadors de l'antiga tradició de les navegacions pel mar Celta, que des de fa 10.000 anys ha permès expandir la cultura megalítica que tenim en comú, els dòlmens, els menhirs, i instruments com les gaites, o com les antigues lires dels bards que arribaven des del Mediterrani i es van instal·lar a l'Atlàntic.

I per celebrar-ne el 50è aniversari et van proposar fer una simfonia i un himne.

— Sí. Per fer la simfonia Celtic sea m'he basat en el ritme comú de tots els països celtes, el bagpipe rhythm, que és un ritme puntejat de 6 per 8, gairebé com el ritme d'El noi de la mare, un pèl més ràpid. També tenim un sistema d'harmonia dels antics bards, que va ser transcrit a finals de l'Edat Mitjana i recollit en l'anomenat manuscrit Ap Huw, a Gal·les. Els bards, que s'acompanyaven amb la lira i després amb l'arpa, tenien un sistema d'harmonia binari, que escrivien amb codis de zeros i uns, com un codi informàtic. Bàsicament, és un sistema que es va anomenar també double tonic, la doble tònica, que va ser descrit per antics escriptors britànics com el contrast entre un dia de cel tapat i el moment quan de sobte apareix el sol entre els núvols amb tota la llum i l'energia positiva. L'u és la tònica, el sol, la calma, i el zero vol dir la borrasca, la tensió, la inestabilitat. És un sistema molt arcaic i molt modern alhora, perquè et dona moltes possibilitats de crear a partir d'ell. I així és com hem bastit Celtic sea com un viatge per totes les músiques dels països celtes: d'Irlanda i l'oest d'Escòcia a la costa nord de la península Ibèrica.

Per enregistrar el disc vau fer rèpliques de les lires atlàntiques de l'edat del bronze, oi?

— Sí. La gaita es va conservar per tradició, però a l'Atlàntic la lira es va perdre. En canvi, hi ha països africans on sí que han continuat tocant la lira, la qual cosa ens ha ajudat per veure la manera de tocar en una tradició viva un instrument que es va perdre en la història atlàntica. Les lires que hem utilitzat al disc les hem reconstruït a partir dels petròglifs, els gravats que ens han deixat a les pedres. Els arqueòlegs diuen que aquesta gent que va deixar aquests gravats fa 3.000 anys, perquè són lires de l'edat del bronze, dibuixaven les lires a mida real. I això se sap perquè al costat de moltes d'aquestes lires dibuixaven escuts, i en els jaciments han aparegut escuts de la mateixa mida que els dibuixats. Això els ha donat moltes pistes, als arqueòlegs.

I musicalment com eren? Quin tipus de tímbrica tenien?

— Bé, el següent pas era esbrinar si feien servir cordes de metall o d'animal. L'arqueòleg Barry Cunliffe ens deia que aquesta gent ja tenia la tecnologia per fer cordes de metall, perquè treballaven l'or amb molta precisió. De fet, aquesta discussió encara continua amb l'edat mitjana: quan vas al Pòrtic de la Glòria, de la catedral de Santiago de Compostel·la, la discussió és si les arpes que hi surten eren de cordes de metall com a Irlanda o d'animal com al món mediterrani. Hi ha gent que creu que la tradició atlàntica era amb metall i que per això al Pòrtic de la Glòria les figueres dels músics apareixen amb ungles llargues, per poder tocar les cordes de metall. I les cordes metàl·liques donen molt sustain a aquests instruments. Els fan molt màgics, molt evocadors per acompanyar la poesia.

Llegint sobre el disc he descobert l'Alalá do Pindo, que descrius com l'Olimp dels Celtes.

— L'alalá és un tipus de cançó ad libitum, lliure, sense compàs, sense ritme. Segurament és dels estrats més antics que es coneixen a la música de Galícia. També es troben en altres tradicions com el flamenc, en què es van desenvolupar amb harmonia. I aquest és un alalá que va ser transcrit, que va passar de l'oralitat a l'escriptura, al segle XIX. I venia del Pindo, és una muntanya que està mirant el sol ponent a prop de Fisterra i on tens tota la sensació d'estar a la fi del món. Estàs mirant cap al paradís, la posta de sol, aquestes illes imaginàries a l'oest...

El disc Celtic sea estarà representat als concerts d'aquests dies al Palau de la Música?

— Especialment al concert del dilluns 30, que és el tradicional concert de Cap d'Any. El del 29, en canvi, el dedicarem a nadales. El dia 30 farem el repertori de La Travesía, la gira que hem fet amb Celtic sea, que ens ha portat al Glasgow Royal Concert Hall, a Irlanda, als Estats Units... En tots aquests llocs hem anat enriquint la simfonia, aprenent noves melodies.

Què en pots avançar, del repertori nadalenc del diumenge 29?

— Farem nadales catalanes, espanyoles i internacionals. Hem après moltíssim de tot aquest món de les cançons de Nadal. Coses que jo no sabia, com, per exemple, que són la reelaboració de la reelaboració de les antigues danses amb què se celebrava el solstici d'hivern. Danses circulars que es van anomenar caroles. D'aquí ve A Christmas Carol, el títol en anglès del Conte de Nadal de Dickens. Al Museu Arqueològic de Madrid conserven representacions arqueològiques amb la gent ballant aquestes danses, que eren una mena de sardanes mil·lenàries, diguem-ho així.