Carla Bruni, ‘chanson’ per a tots els públics

Fem una mica de memòria. Carla Bruni, fa una dècada, era una de les artistes més cool i respectades del pop mundial. Portades en revistes musicals prestigioses, discos a les llistes del millor de l’any i una sèrie de col·laboradors de culte com Louis Bertignac i Benjamin Biolay, dues figures del pop francès. En aquells primers anys, Bruni, que venia del món de la moda -com a model, va ser companya de generació de Kate Moss i Claudia Schiffer-, es va convertir en el relleu natural de la Françoise Hardy dels anys 70.

Només li calia una guitarra, els arranjaments justos i la seva evocadora veu per donar profunditat a unes cançons confessionals d’una proximitat brutal; quan les escoltaves, tenies la sensació que ella era ben bé al teu costat. Com Hardy, Bruni escrivia els seus propis temes, barrejava la dolçor de les melodies amb una vena interpretativa personal i sòlida i feia del romanticisme el seu leitmotiv. La millor època creativa de la cantant nascuda a Torí es va acabar amb l’arribada de Nicolas Sarkozy a la seva vida. Era l’any 2008. Els cinc anys posteriors, durant els quals va exercir com a primera dama de França i va perdre el suport d’amics com el de l’abans esmentat Biolay (reconegut anti-Sarkozy), van suposar una petita interrupció en la seva carrera. Dir que ha viscut de les rendes des d’aquella primera edat d’or seria injust, ja que tant Little french songs (2012) com el disc en directe À l’Olympia: Bruno Coquatrix (2014) tenien prou encant i valor per defensar la seva candidatura com a figura actual de la chanson. Tanmateix, s’ha de dir que ha abaixat el llistó i que ha suavitzat el discurs per acostar-lo encara més a tots els públics -sempre ha sigut una artista de masses-, cosa que resta una mica d’atractiu a la seva proposta.

Bruni es presenta al Palau de la Música de Barcelona amb banda dins de la dinovena edició del Festival Mil·lenni en un concert que té alguna cosa d’esdeveniment perquè no es prodiga gaire a casa nostra (a la capital catalana va debutar en viu el 2014, als Jardins de Pedralbes, en un concert al qual va assistir Sarkozy). Ara l’artista francoitaliana porta sota el braç French touch (2017), un disc format per versions de clàssics del pop i del rock. La tria no és erudita i fins i tot podria qualificar-se de poc original, cosa que confirmaria la relaxació de la seva fórmula; allò de la nova Hardy ja queda lluny. Ara bé, l’autora de Quelqu’un m’a dit, que fa poc complia cinquanta anys i comentava sentir-se rejovenida a la portada del setmanari Paris Match, supera la prova gràcies als seus dots com a intèrpret, avui dia el seu valor més gran i un fet que converteix el directe en el seu hàbitat natural.

Duet amb Willie Nelson

La cantant francesa, amb l’ajuda del productor i arranjador David Foster (John Lennon, Michael Jackson, Barbra Streisand) s’apropia amb èxit de la majoria de composicions alienes. És més, aconsegueix brillar en algunes versions: la lectura juganera al piano del Jimmy Jazz de The Clash, la versió acústica i espartana del melodrama amorós més gran que la vida de The winner takes it all d’ABBA, l’encantador duet amb un octogenari Willie Nelson a Crazy, els aires soul amb què s’acosta al Highway to hell d’AC/DC, o el country pop de Stand by your man, original de Tammy Wynette i dedicada, segurament, al seu marit.