Julieta: "Cantar en català m’encanta"

BarcelonaJulieta Gracián (Barcelona, 2001), Julieta per a la música, va camí de ser una de les artistes més destacades del nou pop urbà català. Cantant, compositora i productora, en un parell d'anys ha passat de sorprendre amb temes com Tu juru ju i Tum valores a mostrar un vessant més sòlid i divers a les cançons de Ni llum ni lluna (Music Bus, 2022), el disc que presenta aquest divendres 4 de novembre en concert a La 2 de l'Apolo (21 h).

Quins canvis has notat entre Juji (2021) i Ni llum ni lluna (2022)?

— Noto com si fos una persona més madura. No et diré que Juji va ser un experiment, però sí que era el primer cop que feia un EP i tampoc entenia com funcionava la indústria. Va ser molt aprendre mentre ho feia. En canvi, amb Ni llum ni lluna ja tenia bastant més clar el que volia fer i com fer-ho.

Ets bastant prolífica fent cançons. Com fas la tria de les que publiques?

— Quan tinc al cap quin concepte vull desenvolupar, tota la composició i l'estètica musical les vaig fent al voltant d’aquell concepte.

Treballes molt la producció, però sempre intentant no tapar la veu, oi?

— Sí, la veu sempre davant. Les produccions estan molt treballades, i a vegades penso que al posar la veu tant al davant es perden detalls que hi són però que en el resultat final no es veuen tant. Hi ha moltes capes, i cada cosa l’hem pensat molt.

Les produccions de Rosalía, fer que coses prou experimentals siguin un estàndard de producció comercial, és un context favorable, oi?

— Sí, transformar en pop una cosa que aparentment no ho seria m’encanta. Fer pop estàndard que ja he sentit moltes vegades m’avorreix; per a mi no té gaire sentit fer una cosa que ja he sentit moltes vegades. En aquest sentit, la Rosalía m’ha inspirat molt. És fonamental que existeixin referents, i per a la meva generació Rosalía és la que ens ha marcat 100%.

Fas servir patrons rítmics de pop, de house, de reggaeton... ¿Tries els ritmes en funció del que vols transmetre amb la lletra?

— Sobretot em fixo en el tipus d’emoció que té la lletra. Si l’emoció és molt forta, tant és si és una cançó sobre que t’han trencat el cor o una de superalegre, sé que l’he de representar amb un ritme fort, per exemple.

"L’amor és per a valents, i no ho som gens", cantes.

— Sí, això m’agrada molt. Tot això em ve de la idea aquesta que avui passa que si de primeres creus que una persona no et funciona, abandones de seguida. Crec que l’amor requereix valentia i que també has d’estar allà, pic i pala.

¿T’agradaria produir altres artistes?

— M’ho he plantejat, però de moment tota l’energia que tinc la vull dedicar al meu projecte. Sé produir, però tampoc em considero tan preparada com per dur la direcció creativa de la producció d’una altra persona. Ara vull definir molt bé la meva estètica musical.

El català sembla estructural en la teva proposta.

— Sí, per a mi és la llengua que sona més maca al cantar, m’encanta com sona. El francès també és preciós. I, òbviament, el català és la llengua amb què estimo... A casa també parlo en castellà i si em surt una cançó en castellà tampoc dic que no. Però cantar en català m’encanta.

La vostra generació ha assimilat amb molta naturalitat que es pot fer pop urbà en català.

— Sí. N'estic molt contenta, perquè està sorgint una generació d’artistes molt interessant. A Catalunya durant molts anys la música catalana s’ha associat a un gènere, el dels grups de trompetes. I ara mola molt que hi hagi gent que estigui fent coses diferents. Crec que hi ha un futur molt guai amb aquesta generació que ve ara.

¿Pot ser que escriguis les lletres sense marcar el gènere? Hi ha cançons en què no fas explícit el gènere de la persona a la qual t’adreces.

— Sí, intento que el gènere no estigui gaire definit, i també m’agrada que les cançons puguin tenir diverses interpretacions i que a tothom li sigui fàcil fer-se-les seves.

Quin sentit té la premsa per a una artista de 21 anys, en un context comunicatiu on manen les xarxes socials?

— Els inputs que reps com a persona de 20 o 21 anys venen d’Instagram o de TikTok. I potser no tens consciència de la funció de la premsa. Sincerament, al principi veia la premsa com una cosa més de gent més gran, però he canviat d’opinió. Abans pensava que no era tan important, però ara crec que et dona més credibilitat com a artista, i et forma com a artista més sòlida. És important en aquest sentit, i perquè et fa arribar a més públic, però com a persona de 20 anys penses més en Instagram i TikTok. Jo mateixa al principi gastava més energies en la promoció a les xarxes, que és superimportant, i ara també ho faig però d’una altra manera.

Mentre controles tu les xarxes ets tu qui decideix com et presentes i com et representes.

— Sí. I amb la premsa fa una mica més de por. Amb Instagram i TikTok pots dir tot el que vulguis i defensar el teu discurs tan bé com puguis, però amb la premsa és diferent.

¿No et genera estrès tecnològic haver d’estar publicant coses contínuament a les xarxes?

— Sí. Cada cop passo més de tot. I em sap greu, perquè a les xarxes parles molt amb la gent i això és una cosa que m'agrada, però és que no vull estar tot el dia amb el mòbil, ni tota l’estona gravant tot el que faig. Tot i que és molt útil. És el que hi ha. Ara intento dedicar unes hores al dia a les xarxes socials i a muntar els vídeos, però és una feinada que no està pagada, perquè t’hi estàs hores i hores.

Com et protegeixes a les xarxes de la toxicitat i l’odi?

— De moment no n’he tingut gaire. Arriba un punt que la gent es pren la llibertat de dir el que vol de tu perquè pensa que ets simplement un personatge i et deshumanitza. Encara no he arribat a aquest punt, tot i que algunes crítiques sí que he vist. Que algú digui que la meva música no li agrada no em molesta. Soc molt comprensiva amb algunes coses. Però els comentaris que van a fer mal... Per exemple, em ratlla bastant el tema de l’autotune, perquè jo tinc el discurs molt clar i em fa ràbia que hi hagi gent que no ho vegi així. Però intento distanciar-me’n. Twitter millor que no el llegeixo, perquè la gent va a gas.

Tu fas un ús molt intel·ligent de l’autotune i dels filtres, sense emmascarar la veu.

— Sí, és que per a mi la veu és un instrument més, com quan tries un tipus de sintetitzador. Hi ha cançons en què tinc la meva veu natural i d’altres en què faig servir l’autotune perquè vull que soni més electrònica, més robòtica. És una cosa totalment estètica. Soc cantant, soc productora, la meva obra no és només que jo canti o que tingui una tècnica vocal molt bona, sinó tot el que expresso amb la meva obra.

¿És cert que et van trucar per participar en el càsting del programa Eufòria?

— Sí, m’ho van dir, però no em veig en aquest format. No m’agrada gaire interpretar cançons d’altres. Jo disfruto fent cançons. M’encanta que s’hagi fet el programa a Catalunya i en català, i en sortiran artistes guais, però no veig que sigui el meu estil. A més, m’ho van demanar quan jo ja tenia management. I prefereixo fer promoció del meu projecte.

De la indústria musical, què has descobert que t’hagi sorprès, positivament i negativament?

— Doncs hi he trobat coses molt positives, perquè he tingut molta sort i tinc un bon equip molt implicat en el projecte. Com a coses negatives? A mesura que va passant el temps t'adones que la gent vol que el teu projecte sigui un producte i mirar-lo més amb aquests ulls. Per a tu potser és una cosa molt pura i molt artística, i quan ho treus de casa veus que tot plegat ja no és tan net ni tan pur. Hi ha molta gent a qui només li interessa la pasta, hi ha molts artistes que només volen ser famosos, i això em fa molta pena. El meu somni des de petita no ha sigut ser famosa. Faig música, i té efectes secundaris. Òbviament que m’agrada que em diguin que està bé el que faig, però tot això de la indústria supercomercial... no ho sé... És difícil mantenir-te en un equilibri.

I com ho fas per preservar aquesta puresa artística quan t’arriben ofertes de patrocini de marques de roba perquè tens molts seguidors a les xarxes? Això pot afectar la teva música?

— M’he de sentir identificada amb la marca. M’és igual que sigui una marca superconeguda, que si no em sento identificada amb el seu projecte no em representa; i no només a nivell estètic, sinó dels valors de la marca. Acceptar-ho podria influir en el meu projecte i no m’agrada estar lligada a res. Ara estic treballant amb Nike, que sí que és una marca amb la qual m’he sentit identificada.

A casa què pensen de la teva carrera artística?

— La meva mare és periodista i el meu pare matemàtic i divulgador. Ella sempre ha sigut molt supporter meva, i m’ha animat molt des que vaig començar a fer música. Estudio enginyeria de sistemes audiovisuals, i a casa sempre hi ha hagut la cultura d’estudiar molt. El meu pare és matemàtic i té aquesta mentalitat científica d’estudiar molt. Potser al meu pare el ratllava una mica més que estigués fent música, perquè per a mi la música és una cosa superinvasiva: m’agafa i m’obsessiono molt. Ara la carrera és secundària, perquè el principal és la música. El meu pare ja ha vist el que significa la música per a mi, i tots dos m’han dit que si vull fer música i acabar la carrera més endavant, que ho faci.

Fas una enginyeria que lliga bastant amb la música.

— Sí. El meu ideal és casar les dues coses, perquè en aquesta carrera puc fer molta investigació del so i tecnològicament és superinteressant, però són dues coses que requereixen molt de temps. Em comparo amb la gent de la meva classe, i les mateixes hores que jo dedico a la música ells ho fan amb la carrera i, a més, senten la mateixa passió. Tant de bo sentís la mateixa passió que sento amb la música. Però bé, a poc a poc.