Caïm Riba: "Passat el tràngol de salut necessitava no arriscar en res, però també has de deixar-te anar"

BarcelonaCaïm Riba (Formentera, 1974) ha reprès l'activitat discogràfica un any després de la mort del seu pare, Pau Riba. I ho fa amb El racó dels pensaments (RGB Suports, 2023), una desena de cançons que proposen "benestar i alegria", aprofundint en l'esperit de l'àlbum anterior, Llunes de Plutó (2021), però amb més calma que rauxa. Això sí, en directe les defensa en un format de "power trio de tota la vida", amb el baixista Alexandre Rexach (Glaucs) i el bateria Àlex Tena (Jarabe de Palo). Caïm Riba actua el 14 de juliol al Talarn Music Experience i el 24 al Village de l'Alma Festival de Pedralbes, al Poble Espanyol de Barcelona.

Com estàs? Recuperat del càncer de pròstata?

— Sí, s'ha controlat. Em van operar el 2019 i va sortir tot bé. De moment hi ha els controls rutinaris que no donen senyals. Vull dir que, en principi, bé.

Me n'alegro molt, Caïm. Titules el disc El racó dels pensaments. Tens un racó de pensar a casa?

— Sí, i està una mica relacionat amb la portada. La meva companya, la Teresa Nogueron, que és clarinetista i posa clarinets al disc, va dir-me: "¿I si fem alguna cosa amb el llimoner?". Tenim un llimoner una mica atrotinat perquè va tenir mosca blanca, però allà a l'estiu de vegades muntem una piscina de plàstic, la meva filla petita s'hi banya i jo em poso a llegir. Aquest és un dels racons dels pensaments. Aleshores vam agafar una llimona, la vam tallar com si fos un tampó, vam escanejar el dibuix i vam treballar sobre això.

Vius al barri de Sant Antoni, tens l'estudi al Raval i has fet una cançó que es diu La reina de la ciutat. Feia temps que no hi havia un homenatge a Barcelona tan entusiasta.

— De tota la vida que he viscut a Barcelona, a part d'haver nascut a Formentera i haver viscut també a Tiana i el Masnou... He viscut a Tres Torres –amb la meva àvia–, a Sant Gervasi, Ciutat Vella, Sant Antoni, Gràcia... He vist com evoluciona la ciutat, i li tinc molta estima. Hi ha moltes coses que penso que si marxo algun dia les trobaré a faltar. Però també hi ha coses que trobes a faltar quan hi vius, com el sol a Ciutat Vella, on molts dels habitatges són una mica ombrívols, i això et fa desitjar viure més a la natura, fora de Barcelona. Hi ha aquesta dicotomia, i tot això em va inspirar la cançó.

T'agrada El Último de la Fila?

— No en soc seguidor, però evidentment els conec i hi ha moltes cançons que m'agraden.

És que escoltant La reina de la ciutat he pensat que la podia haver escrit el Manolo García.

— Ah, mira que guai. Som amics i m'agrada molt el que fa. Però a la meva època de ser seguidor de músiques no em centrava tant en les músiques d'aquí.

Escoltaves més Orbital, Underworld...

— Sí, exacte. Fa gràcia, perquè aquesta encara no me l'havien dit. M'havien dit Lenny Kravitz, Queen...

T'ho dic també per una qüestió gairebé filosòfica. Com el Manolo García, en lloc de fer discos emprenyats mires de trobar un espai més amable.

— És una mica la filosofia que vaig agafar arran de la malaltia, tot i que jo sempre he sigut una mica així. Si ens hem d'ofuscar, intentem compensar-ho pensant, com diria Laporta, que no estem tan malament. Mirem també de portar benestar i alegria. Si hem de queixar-nos, doncs reivindiquem i lluitem, però en aquests moments sentia una altra cosa. Això no vol dir que no tinguin mil queixes.

Comences el disc amb dues cançons de sonoritat molt contrastada, tot i que parlen del mateix: El racó dels pensaments i Ja ho tens.

— És el mateix esperit amb dues maneres de viure'l. Una amb reflexió i introspecció, i l'altra amb extraversió i alegria. Però venen a dir el mateix, les dues cançons. Una reflexiona sobre per què busquem sorra al mig d’un desert; tenim de tot i gratem per trobar una altra cosa. I l'altra, el mateix, que desfer un nus no és sempre estirar, que si vols plorar deixa't anar. Tira endavant i no et compliquis innecessàriament la vida.

A qui li cantes Crida?

— No li canto a ningú en concret. No vaig voler fer-ho tan explícit, però sí que hi diu: surt del racó. Perquè també necessitem moments de sortir de festa o d’anar a fer una paella a la Barceloneta i oblidar-te de tot. Que potser me la canto a mi perquè em costa fer això. Sempre he estat mentalment molt estable, i passat el tràngol de salut necessitava no arriscar en res, ni tenir sentiments més forts o coses així, però també hi ha moments que has de deixar-te anar.

Com va afectar la mort del pare a aquesta estabilitat?

— Són moltes coses, i amb el meu pare encara més, perquè que d'alguna manera tampoc vaig poder deixar-me anar del tot. I encara ho arrosseguem, perquè hem de lidiar amb certes coses, perquè no va fer testament ni res. I sempre hem tingut certs problemes. Encara som allà, en aquesta mena de lluita que no se sap per què. Ell ja no hi és, i ningú té ganes de seguir removent. Tenim ganes de girar full i també de deixar-ho anar d'alguna manera. Però encara no està tancat.

El funeral va ser molt emocionant i molt maco. I em demanava com ho devíeu estar vivint vosaltres, tan exposats perquè tot plegat era molt públic.

— A mi em va costar viure-ho, també perquè hi ha coses que van recaure sobre mi. Així com els altres germans potser van fer un Crida, jo em vaig quedar com a responsable i vaig assumir el paper de fer els tràmits amb la funerària, juntament amb la dona del Pau. El mateix dia de l'enterrament m'estava dutxant amb el mòbil obert i em van començar a trucar de tot arreu, també de les institucions. Tothom anava dient: "Truqueu al Caïm". I va ser des del moment que va morir. Es va fer com una mena de festa a Tiana, que van estar tres dies vetllant-lo. Però va arribar un moment en què vaig haver de dir: "S'han d'endur el cos. És que aquí hi ha unes normes, i m'han dit que com a molt faran el que puguin per arribar a última hora". Vull dir que va ser un ball de bastons i d'emocions i estrès bastant fort. I encara estem tancant coses. És complicat. Ja no me'n recordava, però quan has dit que era una cosa més pública i tal, sí, sí, aquest factor ho va fer tot més intens encara.

Tornant al disc, hi ha una cançó, Un vespre de juliol, que sí que està dedicada a algú.

— Sí, al meu fill. La meva primera filla, la Maia, no té una cançó tan personal, però sí que n'hi ha moltes referències en diverses cançons. A la petita també li'n vaig fer una. No sé per què, però em surt més dedicar cançons a les dones. I al Martí, en canvi, no li havia fet cap cançó, i m'hi vaig posar.

Has viscut els grans moments de la indústria discogràfica i les posteriors crisis. I ara l’època de l'streaming. ¿T'angoixa, haver d'estar pendent dels números de Spotify?

— Ara mateix em genera angoixa gairebé tot de la indústria musical. Amb Pastora vam tenir èxit, però un èxit en un context de crisi. Em deien: "Fa deu anys, amb un èxit com aquest ja et podies retirar, però ara no". I llavors va venir la crisi global, i la música va caure al pou, perquè ja venia d'estar en una crisi forta. Se suposa que després va venir la recuperació, i jo a la música no l'he notat encara. Primer es recuperen altres coses. I en aquest país, si ho compares amb altres, no es cuida prou l'art en general. No tenim ni un règim d'autònoms específic.

I tens Spotify i YouTube que et van comptant les reproduccions.

— Hi ha un altre problema d'arrel: Spotify juga en un món global en què potser li reporta uns diners a l'artista que canta en anglès o espanyol si tens milions d'escoltes, perquè Llatinoamèrica sí que en genera, perquè en l'àmbit d'Espanya ningú treu un sou de Spotify. Si això ho passem a l'àmbit local de Catalunya o de petit país, doncs, ni que siguis el més exitós en generes prou. Jo potser genero 10 euros al semestre. Bé, no em pago ni el menú d'aquest migdia, perquè ja valen 14 euros. Però com que és la principal plataforma vols tenir cert moviment i escoltes per generar la teva comunitat. La teva màxima aspiració és que generant comunitat et vagi una mica millor per obtenir alguns diners en directe.