Guillem Solé (Buhos): "Vam fer que 30.000 persones cantessin «Albacete no és Espanya» al Viña Rock"

BarcelonaEl grup Buhos torna a l'activitat discogràfica amb La nit està que crema (Halley Records, 2023), un àlbum que presenten en directe aquest divendres en el concert inaugural del Festival Strenes a l'Auditori de Girona. Serà el punt de partida d'una gira que enguany també portarà els Buhos a tocar a altres països europeus. De la persistència de la banda després de quinze anys, de la convivència amb la nova escena urbana i d'Eufòria en parlem amb el cantant Guillem Solé.

"Que la història més bonica és la que no es publica", cantes a El món de veritat, la primera cançó del disc nou. Quina és la història més bonica dels Buhos que no s'ha publicat?

— Enlloc es va publicar que un cop vam fer que 30.000 persones cantessin "Albacete no és Espanya" al Viña Rock. I tots els programadors del festival amb la boca oberta dient: "Però ¿com que Albacete no és Espanya? ¿Com pot ser que hi hagi 30.000 tios cridant «Albacete no és Espanya»?" Evidentment, els vaig incitar. Hi ha coses d'aquestes que no han sortit enlloc i que realment són molt millors que moltes coses que s’han publicat.

¿I cap que no us hagi agradat que s’hagi publicat?

— No, la veritat és que no em puc queixar perquè sempre m'han tractat molt bé. Pot passar que algú que et faci una crítica digui que no li agrades, però tampoc em sap greu perquè ell està fent la seva feina i si és un opinador, és normal que tingui opinió. No soc gens rancorós, al contrari: quan trobo aquella persona fins i tot m'agrada dir-li: "Eh, tio, me la vas fotre". És la seva feina, jo tinc la meva i ja està.

Al disc hi ha dues cançons escrites a partir de títols de pel·lícules i sèries, i de grups musicals...

— Això m'encanta. Si pogués, faria el disc sencer així, però segurament m'hauria de buscar una altra feina.

¿Totes les sèries i pel·lícules de les quals parles t'agraden a Cerca de ti?

— Sí, bé, n'hi ha que més i n'hi ha que menys, i n'hi ha alguna que m'agrada molt i no l'he pogut posar perquè no em quadrava la lletra.

Com se’t va ocórrer fer una cançó així?

— Estava escoltant una cançó de Joaquín Sabina, La del pirata cojo, que comença a explicar com el tio està pertot arreu del món. Anava amb la meva parella en el cotxe, vam posar aquesta cançó i vaig dir: "Això és boníssim! Quina lletra més ben feta!" Llavors vaig començar a pensar com podria explicar alguna cosa així. Quan vam arribar a casa, vam posar una sèrie i ja ho tenia: faria una cançó ficant les sèries dintre, com un personatge.

L'altre exemple és Quan ho sents, però fent servir noms de grups musicals metafòricament: "Tens la calma de Dylan / i la dolçor d’Ed Sheeran [...] Ets fina com l’Sting / contundent com Offspring".

— Em va entrar la paranoia perquè es diu igual si ho sents a l'orella que si ho sents dels sentiments. Aquí tenia un joc de paraules i vaig decidir jugar-hi. En tinc un munt, de lletres així, però no puc carregar el disc d'això perquè crec que la gent que ve a veure'ns vol viure una experiència d'alegria, felicitat i trempera i estar una estona desconnectant de la merda de món que tenim avui. En aquesta cançó volia explicar una relació que sembla entre jo i una noia, i que després t'adones que realment és entre jo i la música. I per parlar de la música, hi poso els artistes que m'han marcat, els que m'han agradat i els que he escoltat sense voler des de petit. Són exercicis que em flipen. Hi ha una línia de cançons de Buhos que són així, com Barcelona s'il·lumina o Prenent la lluna, que explica les històries que fèiem amb la colla a la platja de Calafell quan érem adolescents.

¿En aquest disc heu fet un exercici conscient d'adaptació als nous temps? Estic pensant en cançons com Pura vida o La pluja tropical.

— Primer hi ha les històries, el que vols explicar. Llavors dius: això com ho vestim? I a l'hora de vestir-les, estava molt obsessionat amb no repetir. Quan vam començar, primer fèiem punk, reggae, el més alternatiu que hi havia. Després vam fer més pop, més rock, Barcelona s'il·lumina. Més tard va venir tot el mestissatge amb els vents... Sempre hem intentat que un disc no s'assembli a l'anterior, o com a mínim que tingui unes pinzellades que t'ensenyin cap on anirem en el següent. A El dia de la victòria (2020) ja començava a haver-hi una mica d'electrònica, i ara hem fet algunes coses una mica més extremades. Fa deu anys no sabia realment la riquesa que hi ha en el món del sampler i l’electrònica.

¿Grups com Oques Grasses us han servit de model, en aquest sentit?

— Segur que sí. Però tampoc miro molt els grups catalans a l'hora d'inspirar-me. M'agrada escoltar ràdios que posen música actual i escoltar el que s'està fent avui al món. Intento no mirar mai cap grup català, perquè, hòstia, això ja és prou petit perquè a sobre miris el del poble del costat.

En el disc hi ha unes quantes col·laboracions, d'Ander Valverde, del Green Valley, a Pemi Fortuny. Com les heu triat?

— Hi ha de tot, perquè el Pemi Fortuny era un dels nostres tres ídols de joventut. Hi havia el Lluís Gavaldà, el Gerard Quintana i el Pemi, eren els tres que seguíem pertot arreu. Per tant, és una col·laboració que gairebé m'he regalat a mi mateix. Em fa més il·lusió a mi que a ningú. A Pura vida hi ha la Sara Roy, perquè ens cau de conya i anava bé alternar la meva veu amb una de femenina. Amb el Cesk Freixas fa un munt d’anys que ens coneixem i mai havíem fet res amb ell. El David Ros té una veu increïble, poderosíssima... I la Núria López, per la meva filla: Eufòria ha entrat molt fort a casa meva, i la Núria era la preferida de la meva filla, i a mi em va acabar agradant molt també. Per cert, a mi Eufòria m'ha semblat una molt bona idea. Així com hi ha altra gent del sector a qui no li agrada el programa, a mi em sembla de puta mare. Si tingués 20 anys, estaria encantat que hi hagués això, perquè és una manera de treure gent nova i de posar la música en català al prime time. Porto reivindicant això tota la vida, i ara que ho fan no em surt dels collons criticar-ho. M'ha agradat molt i espero que duri molts anys i que tingui èxit cada any, perquè aquest país necessita finestres, i finestres amb bons horaris, per no perdre el tremp i que la gent jove segueixi entenent el consum de la música en català com una normalitat.

Entenc que la teva filla va conèixer la Núria.

— Encara no, però s'han enviat vídeos i àudios, i ara estem pendents que aquest estiu vingui a un concert. Ara està a Madrid cantant en musicals com El rey león; és una màquina.

Buhos treballeu amb Halley Records, la mateixa discogràfica on hi ha alguns artistes de l'escena que se us ha de menjar, com Lildami. ¿Viviu bé aquesta cohabitació?

— Sí, perquè ja fa com deu anys que ve l'escena que se m'ha de menjar. I, després, els que fan bones cançons es queden, i els que no les fan tan bones duren el que duren. Escolto els Tyets i m'agraden les tornades que fan, i crec que són supernecessaris. I Lildami és un tio superintel·ligent i em cau de puta mare. Tant de bo jo tingués la seva edat i pogués tornar a començar. Els hi tinc més enveja sana que una altra cosa.