Guillem Solé (Buhos): "El millor de Catalunya és la capacitat de resistir, i el pitjor és que plorem massa"

BarcelonaFa pràcticament dotze anys que el grup Buhos manté un idil·li amb un públic que continua omplint totes les actuacions. Torna a passar en la gira del disc que acaben de publicar, Sempre dempeus (Halley Records, 2025), amb concerts amb les entrades exhaurides com el del 15 de març a la Sala Razzmatazz de Barcelona. En parla el cantant Guillem Solé (Calafell, 1979), eternament agraït per aquesta confiança.

Qui sou Buhos, avui?

— Els mateixos que sempre, amb la diferència que va haver-hi dos membres del grup que quan va haver-hi la pandèmia van muntar Stay Homas. I van ser substituïts pel Pep Tormos, trompetista i periodista de RAC1, i el Carles Ratera, el Rati, que és el baixista.

En la primera part d'aquest disc, hi ha un canvi musical fet expressament, oi?

— Sí, sempre intento que no s'assembli res a l'anterior, pel simple fet de jugar, perquè si faig servir la mateixa joguina molt de temps no em diverteixo. La nit està que crema [2023] tirava molt cap a l'electrònica, i en aquest hem buscat cançons més orgàniques. Tenen algun punt d'electrònica, però són més de veritat, s'aguanten amb una guitarra i una veu. També hem canviat el directe perquè m'agrada que la gent que vingui als concerts es torni a sorprendre. Si no fas una cosa nova, és impossible que puguis durar vint anys.

Les entrades per al concert del 15 de març a Razzmatazz es van exhaurir fa temps, i heu hagut d'afegir-hi una segona actuació l'endemà.

— Quan es venen totes les entrades en cinc dies, se sent un orgull increïble. En el nostre cas, encara té més mèrit, perquè cada any fem uns setanta concerts gratuïts pels Països Catalans i, així i tot, la gent compra l'entrada. Que continuï passant això després de tants anys ens fa sentir superprivilegiats. Val la pena cuidar-lo molt, perquè és un tresor.

Comenceu el disc amb Sempre dempeus, que sembla una cançó pensada perquè tingui una remescla del Pont Aeri.

— Total. Té una mica de tot, perquè la tornada s'aguanta amb uns acords molt de cançó, cançó, però després hi ha la part musical dels sintetitzadors, que té un punt disco i una melodia que vam treure tornant en cotxe després d'un concert al Festival Rabolagartija de Villena. Aprofitem molt els viatges, i aquell n'era un de quatre hores.

En aquesta cançó cada vers és una consigna, i hi parles molt de Catalunya. Què és el millor de Catalunya? I el pitjor?

— El millor de Catalunya és la capacitat de resistir contra tot i contra tots. I de sobreviure. I el pitjor és que plorem massa. Crec que no hi havia hagut mai tanta gent al món que parlés català com ara; ni tants nens a l'escola que aprenen català com ara, ni tantes escoles, ni tants mestres, ni tants grups, ni tanta gent omplint els concerts. El 1992 van fer un concert al Palau Sant Jordi i van estar deu anys flipant perquè havien ficat 20.000 persones en un concert de grups en català. I nosaltres ara omplim el Canet Rock, el Cabró, el no sé què, amb una normalitat absoluta... i després plorem molt. No té gaire sentit aquesta plorera. Sempre ens estem autoflagel·lant: "Oh, és que es perdrà el català, és que no sé què". No hi havia hagut mai tanta gent parlant la nostra llengua, tants llibres, tantes pel·lícules, tants escriptors de puta mare, tanta música en català de tants estils diferents... I en comptes de creure'ns-ho, plorem. Al meu poble, quan parles amb els empresaris, sempre diuen que l'estiu ha anat malament, que ha sigut una merda, però després tanquen i se'n van dos mesos de vacances a les Maldives. Tan merda no devia ser, no? Això és el pitjor, que ens falta una miqueta del que té el Jan Laporta, que amb una escombra i una espardenya és capaç de treure pit. Aquest caràcter no aconseguirem mai canviar-lo: ens agrada molt plorar quan podríem treure molt més pit del que traiem.

De tota manera, tu també caus una mica en la plorera quan a la cançó Milers d'espurnes lamentes que no sents parlar en català quan passeges pel teu poble, per Calafell.

— Sí, perquè Calafell és un lloc que em toca molt la moral. Viatjo per tots els Països Catalans, i a vegades, en un poble d'Alacant, entro en un bar i veig un guàrdia civil que demana un cigaló en català. Però al meu poble cada vegada costa més, mentre que quan jo era petit tothom parlava català.

Fa dos anys, explicaves que abans de fer una cançó hi ha una història que vols explicar. Quines històries volies explicar en aquest disc, atès que té un vessant autobiogràfic que en altres discos no era tan present?

— No sé per què, m'ha vingut més de gust. Sempre he sigut molt nerviós, però aquest cop estava bastant més zen del normal. Feia dos anys que no escrivia i vaig començar explicant la meva vida a Milers d'espurnes. Després, la meva filla i el meu fill em van enredar per fer una cançó... Sí que és el disc més autobiogràfic. Escoltant el disc pots saber qui soc. En canvi, en discos anteriors, podies gaudir de les cançons, i jo et podia descriure coses, però tu no sabies qui era el paio que t'estava descrivint allò.

I només heu inclòs nou cançons en el disc.

— Sí, perquè moltes vegades en ficava catorze, i n'hi havia quatre o cinc que jo ja veia que no anaven gaire enlloc, però com que les tenia fetes les hi posava. I aquesta vegada vaig dir: els descarts al calaix. I portem més de cinc milions de reproduccions, uns números brutals. I sense tenir un single molt clar, com passava en discos anteriors.

De tota manera, els números d'Actitud estan molt per sobre dels de les altres cançons.

— Sí, ha sigut increïble. En porta dos milions, que per ser en català és una bestiesa. I és l'única cançó que molts dies supera Volcans, que em fa molta il·lusió. A més, un munt de gent ens la demana: els de l'Institut Guttmann, uns altres que tenen una associació de malalties mentals, gent que fa curses la posen d'himne de la cursa... No ens havia passat mai, tanta demanda d'una cançó per fer coses tan guais. Abans ens demanaven Volcans per fer anuncis de marques, i, en canvi, Actitud la demanen associacions que creuen que la cançó pot fer que la gent se senti millor. Personalment, doncs, és més enriquidor.

¿Eres tan trapella, com expliques a Milers d'espurnes, de petit?

— Segurament més. Sí. Era molt trapella, molt juganer. L'àvia havia de sortir al balcó a les 10 de la nit, a cridar "Guillem!" perquè jo estava jugant a la plaça, i havia de venir a buscar-me cada dia. No he fet mal a ningú, però no he parat mai de jugar. Al comiat de solter, vam jugar a futbol, al joc de les banderes, a lladres i serenos. Tenia 30 anys, m'anava a casar, i el pla del comiat era jugar.

I ara que ets pare i els fills comencen a créixer, ja penses en el mal que et farà quan deixin el niu... tal com diu a Amb tu, la cançó en què també canta la teva filla Ivet.

— És que és inevitable. El meu gran ja em diu "Dona'm 20 pavos i adeu", i té 15 anys. Amb el nen encara ho porto bé, però amb la nena... Ella és com el meu tresor, el meu minijo, perquè el nen s'assembla més a la mare, però la nena té el mateix caràcter que jo. Som pastats, i penso: "Ai, ai, ai, quan tingui 15 anys i se m'escapi". Però és llei de vida.

Ja fa temps que a les entrevistes et preguntem si estàs preparat per al dia que passi el vostre moment. Fins quan ocupareu aquest espai?

— Fins que el públic vulgui. No sé quantes vegades hem tocat a les Festes de la Mercè, potser onze o dotze, i sempre hi ha algú que pensa que és una idea de puta mare ficar-nos a la millor hora al millor escenari. Mentre que això sigui així, nosaltres ocuparem aquell espai. Quan la gent pensi que no és bona idea portar-nos, vindran uns altres més joves, més guapos, que cantaran millor, que faran millors cançons, perquè és llei de vida; i quan passi, superbé. També m'agradarà estar amb la polsereta darrere i que em posin la copa, ja em toca.

¿Connectes, per exemple, amb el públic de la Mushka i dels Tyets?

— Amb el públic de la Mushka no ho sé, perquè no he anat mai a cap concert seu, però el dels Tyets crec que és el mateix públic que el nostre. Estic segur que la majoria de gent que va a veure els Tyets se sap el nostre repertori de memòria.

¿Et sap greu no haver fet l'himne del 125è aniversari del Barça?

— No, no, per res. El podia haver fet, perquè un dia que estava a la llotja el David Carabén em va dir: "Escriu la lletra". Però és que per a mi l'himne és l'himne, l'himne del Barça. No vull succedanis. Les anècdotes aquestes les deixo per a qui les vulgui fer. Sé que cap cançó podrà competir amb l'himne del Barça, però ho respecto molt perquè l’ha fet el Josep Montero [d'Oques Grasses], que és un crac, el paio que està més tocat per la vareta dels que cantem en català.

¿Tu ets més de La sotana o del Tot gira?

— Si tens ganes de riure, La sotana és més graciós. I si tens ganes d'informar-te d'esports, el Tot gira és més escaient, perquè és més rigorós.

A Fins al final compares la felicitat amb el Barça de Guardiola i amb la sensació del nen quan al mes de juny tanca l'escola.

— Quan tancava l'escola era el nen més feliç del món perquè podia dedicar-me a jugar fins al setembre. I el Barça de Guardiola és art. No tornarem a veure un equip així en la nostra vida. Que uns paios facin córrer tots els equips darrere la pilota durant tres anys i, sense despentinar-se ni haver de córrer ni la meitat que els altres, siguin capaços de fotre'ls aquelles repassades, és una obra d'art. El que fa el Messi és art, el que fa l'Araujo no és art. El que fa l'Araujo ho podem fer tots amb entrenament. El que fa el Messi, per molt que ens entrenem, no ho podem fer, perquè el Messi és un artista i té talent, té duende.

Dius en una cançó que et vas creure que Puigdemont tornaria. Què ha sigut més destrempador, el Procés o el Barça de Bartomeu?

— M'ho poses difícil... Per a mi, el Procés, perquè el Barça d'aquest home, l'innombrable, va ser una gran putada, i ell és pocapena, però el drama va venir per la pandèmia. Soc molt més laportista, evidentment, però s'ha de reconèixer les coses com són. Aquest home tenia uns ingressos de més de 1.000 milions l'any, i de cop i volta ve una pandèmia, se li tallen de cop i, pum: "Ara com ho pago, tot això?" Que havia pogut ser previsor, sí, però ens podia haver passat a tots. A quants empresaris del país no els va passar igual? Aquest paio no era gaire llarg, i els jugadors li treien els quartos com volien, però en el Procés hi ha un punt que fa ràbia per l'engany. Per a mi és pitjor fer creure a la gent que ho tenies a tocar quan ells sabien que no. Una cosa és ser un inútil i una altra és ser un mentider. Per a mi és pitjor un mentider que un inútil. Igualment, crec que ells també en van ser unes víctimes. Es van trobar que tenien un merder increïble i van poder sortir-se'n com van poder, cadascú de la seva manera.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— El primer concert que vam fer. Teníem 13 anys, i el vam organitzar el Jaume Nin i jo, que encara estem junts a Buhos. Vam muntar un escenari al pati de casa i vam enredar mig poble. Hi havia un munt de penya aplaudint-nos, i va ser la primera vegada que vaig sentir l'efecte màgic de l'escenari, i va ser com màgic. No ho oblidaré mai.

¿I hi ha cap record que voldries oblidar?

— Un cop em vaig sentir molt malament. Va ser en un concert a Mataró. Va començar a ploure molt i l'organització ens va dir que havíem de parar. Nosaltres volíem tocar, però no era segur perquè l'escenari estava destrossat. I l'endemà a l'Instagram teníem un centenar de comentaris en què ens deien: "Cabrons, si va parar de ploure, podíeu haver sortit al cap d'una hora..." Vaig explicar que nosaltres volíem tocar, però que hi havia un pam d'aigua a l'escenari. I la gent no ho va entendre. Vam estar una setmana superratllats, perquè no paràvem de rebre missatges de gent dient-nos de tot. Ho tinc clavat, perquè vaig pensar: "Que injust, si jo volia tocar!"

Per estar al marge de situacions com aquesta, ¿voldries "deixar de ser famós", com cantes a Milers d'espurnes?

— No, però hi ha dies que dius: també molaria que fos com abans, que podia anar pel carrer i ningú et deia res ni et demanava una foto. Que no passa res, i que no he dit mai que no a cap foto, però com dic a la lletra, quan vaig començar no coneixia la part fosca d'això. Hi ha un moment que comença a cansar, perquè no et pots amagar; a més, vius a Catalunya i la gent d'aquí sap qui ets. Un dia em va passar que estava a la platja, a Calafell, jugant a pales amb la filla i ve un paio i diu: "Em puc fer una foto amb tu?" Buf... Sí que ens podem fer una foto, no et diré que no, però, espera, que em poso la samarreta. Al cap d'un moment en van venir uns quants més, i al final vaig marxar de la platja del meu poble, un dia que tenia per jugar amb la filla... Normalment, tot bé, i zero queixes, perquè vivim gràcies a aquesta gent, i sort que hi ha aquesta gent. Però hi ha dies puntuals que dius: "Avui no".