Quan Bruce Springsteen és part important de la teva vida

BarcelonaEl poder de convocatòria del directe de Bruce Springsteen té molt a veure amb la varietat d'una afició que no entén d'edat ni de gènere: és impossible omplir estadis i camps de futbol durant quatre dècades sense un públic intergeneracional i divers. També és clau la fidelitat: el Boss enganxa de valent. Per a molts dels seus fans, el culte a Springsteen és una part important de la vida, fins i tot de la identitat. No és un record momificat d'una època llunyana ni un souvenir de la joventut perduda, sinó un amic que t'acompanya, un refugi per als mals moments o, directament, un més de la família. Compartim històries d'alguns fans de diverses generacions, cançons d'amor i fidelitat amb final feliç (la majoria): els concerts que Springsteen oferirà aquest divendres i diumenge a l'Estadi Olímpic de Montjuïc.

“El dia que em mori, el meu fill vol posar els discos del Bruce al meu taüt”

Estava destinada a escoltar Bruce Springsteen. Cristina Castells i el músic van néixer el mateix any, el 1949, i ella, en concret, el 4 de juliol, el dia de la independència dels Estats Units. I va ser un 4 de juliol de 1992, en el seu aniversari, quan Castells va veure per primera vegada el Boss en concert, a la plaça de toros Monumental de Barcelona. “Va ser extraordinari –recorda–. Jo ja escoltava rock i heavy, m'agradaven els Creedence Clearwater Revival, però el Bruce és l'octava meravella del món”. Des d'aleshores no s'ha perdut cap concert de Springsteen amb l'E Street Band a Barcelona. “Però el que faig jo per veure el Bruce Springsteen ho fa poca gent, perquè des de fa uns 20 anys visc a un poble de Terol, a Tronchón, i l'autobús només hi va un cop per setmana. Així que agafo un bus el dimecres i m'estic una setmana a Barcelona i torno al poble el dimecres següent”. Aquest cop, tanmateix, Castells faltarà a la cita, però no perquè se senti gran per anar a un concert de rock, sinó “perquè són massa hores d'autobús” i per la dificultat d'aconseguir entrada. Que es perdi el concert no vol dir que el Boss sigui menys important a la seva vida. “De fet, el dia que em mori, el meu fill vol posar els discos del Bruce al meu taüt”, revela, i afegeix que no ho acaba de veure clar. “Jo prefereixo que se'ls quedi ell i els gaudeixi”, diu amb pragmatisme.

“No em puc imaginar veure un concert del Bruce sense la família”

Per a la programadora musical Marta Mei (Barcelona, 1985), Bruce Springsteen és un assumpte de família: sempre va als seus concerts amb els pares (el Sebas i la Lola) i el germà petit, el Nacho. Per descomptat, aniran junts als concerts d'aquesta setmana: seran la 13a i 14a vegada que veuen al Boss plegats. “Hem sigut sempre una família unida, però això de Springsteen va més enllà: ja no em puc imaginar anar a veure un concert del Bruce sense els meus pares i el meu germà”, explica. El primer concert familiar va ser el del retorn de l'E Street Band al Sant Jordi el 1999, quan la Marta tenia només 14 anys. “Springsteen ja m'agradava, perquè els pares en són fans i el posaven a casa i al cotxe, però des d'aleshores no ens hem perdut cap concert del Bruce. Si podem, fem el doblet. I l'any que la gira no passava per Barcelona vam agafar el cotxe i el vam anar a veure a Benidorm i a Bilbao. I també l'hem vist tocar a Madrid i a Londres, a l'estadi de Wembley”.

Cada anunci de concert activa un ritual familiar: el dia que es posen a la venda les entrades, es coordinen entre tots per augmentar les possibilitats de comprar-les; la setmana del concert, el pare envia vídeos de Springsteen al xat familiar per escalfar l'ambient. “Fa uns anys, el meu germà va anar a viure a Nova York una temporada quan el Bruce actuava a Broadway, però no vam aconseguir entrades. Vam anar a veure el meu germà igualment, i una nit vam treure el nas pel teatre, per curiositat. I de sobte va aparèixer una furgoneta amb els vidres tintats i de dins va sortir el Bruce, va ser brutal”. La Marta apunta que la seva mare no és tan devota del Boss com la resta de la família. “La història és que, com que hi anem tots, ella també vol venir i compartir el moment amb nosaltres –diu–. Vindria a ser una fan col·lateral del Bruce, però encantada de ser-ho”.

“Quan escolto 'Born to run' em poso a ballar, no m'importa tenir més de 70 anys”

Amadeu Puig (Navarcles, 1949) va néixer per córrer. Pot semblar una exageració, però no: Puig és aficionat a córrer i ja ha completat 50 maratons. I el 1975, gràcies al disc Born to run, es va enamorar de la música de Bruce Springsteen. "No és que una cosa portés a l'altra, més aviat van convergir", explica Puig, que també va néixer el mateix any que el Boss. Evidentment, el 1981 va anar al primer concert de Springsteen a Barcelona, al Palau d'Esports. “Vaig estar a primera fila, tocant-li els peus al Bruce –recorda–. No hi havia fossat per als fotògrafs i els de davant estàvem arrepenjats a l'escenari”. Encara conserva, com un tresor, l'entrada d'aquell concert. “Està una mica esparracada, perquè la gent que tallaven les entrades no estaven per punyetes i ho feien com els sortia dels nassos”, lamenta. D'aquell concert conserva el record de veure Springsteen unes hores abans firmant autògrafs als fans i “les hòsties que hi va haver quan va tornar un autògraf a la persona equivocada”.

Per a l'Amadeu, Springsteen és l'artista que “va portar les lletres del rock a un altre nivell”. Ell era professor d'anglès i sovint feia servir les cançons del Boss a classe, sobretot If I should fall behind, del disc Lucky town. “If I should es pot dir també should I.., que és la inversió emfàtica del condicional, i com que això no ho explicaven bé els llibres, jo posava la cançó als alumnes”. Si l'Amadeu ha anat només a mitja dotzena de concerts de Springsteen és perquè no sempre ha trobat entrades i també per la feina. “El 1981 vaig tenir sort perquè era un dimarts després de Pasqua i llavors les classes no començaven fins dimecres”, diu. Diumenge anirà a l'Estadi Olímpic amb els seus nebots, el Jordi i l'Oriol, i la mare dels nois, l'Àngela. I quan soni Born to run, que està segur que sonarà, serà feliç. “Quan la toca em poso a ballar, allà on sigui, no m'importa tenir més de 70 anys. Ho vaig fer al Camp Nou, fa set anys, i uns joves em miraven malament per fer-ho. Jo els vaig dir: «Què passa? Si ell té la mateixa edat que jo i també la balla!»”.

“Als 13 anys estava molt deprimida i Bruce Springsteen es va convertir en el meu refugi”

A casa de la Irene Quintana (Girona, 1998) s'escoltava més Bob Dylan que Bruce Springsteen, però quan tenia 13 anys es va enganxar a la música del de Nova Jersey. “Jo estava molt deprimida i la música de Bruce Springsteen es va convertir en el meu refugi. Tenia un amic que també n'era fan i quedàvem per escoltar-lo i veure concerts gravats, i em vaig obsessionar bastant amb el Boss”, diu. La fal·lera per Springsteen va arribar-li tot just després del concert a Barcelona del 2012, però la seva mare la va portar a veure un altre concert d'aquella gira a París. “Em va encantar, i vam arribar tan aviat que fins i tot el vam veure tocant una cançó a la prova de so”, recorda.

La següent cita amb Springsteen va arribar en un altre moment difícil de la Irene. “Als 17 anys em van diagnosticar un trastorn alimentari i em van haver d'ingressar –explica–. Allò va ser el gener i al maig el Bruce tocava al Camp Nou. Jo seguia sent molt fan del Bruce i els metges em van donar permís per anar-hi amb la mare. Estava molt emocionada i comptava els dies que faltaven. Però quan vam arribar a l'últim control em van dir que ja hi havia algú dins amb aquelles entrades i no ens van deixar passar. Les havíem comprat al web viagogo i ens van estafar. Vaig patir un atac d'ansietat allà mateix. Va ser horrible, un drama”.

El tràngol va ser tan dur, tan traumàtic, que arran d'aquell dia la Irene es va distanciar de la música de Springsteen i va estar uns anys sense escoltar-la, fins que el 2019 va tornar a connectar-hi gràcies al disc Western stars. I quan fa uns mesos van sortir les entrades, el seu pare va estar a l'aguait i les va aconseguir. Ella reconeix que en té ganes, però que, al mateix temps, no hi vol pensar gaire. “És com si no em permetés il·lusionar-me –diu–. Però és que va ser una decepció molt gran”. Anirà al concert de divendres, amb els pares, la germana, la parella i uns amics. “I aquesta vegada hem comprat les entrades a la pàgina oficial”.

“Les primeres cançons que vaig buscar per tocar amb la guitarra són del Bruce”

Qui diu que no hi ha fans adolescents de Bruce Springsteen? La majoria d'amigues de Nora Quedada Bernabé (Barcelona, 2007) escolten reggaeton, però a ella li agrada Springsteen. “Tant el pare com la mare n'eren fans, i a casa sempre l'hem escoltat, però jo em vaig aficionar a partir dels onze anys, sobretot pel disc Born in the USA, que no s'assemblava gens al tipus de coses que sonaven a la ràdio o que escoltaven les meves amigues”, explica la Nora, a qui també li agraden David Bowie, Queen i Aerosmith. “A classe som minoria els que escoltem aquest tipus de música”, reconeix. El seu primer concert, tanmateix, va ser el de Rosalía al Sant Jordi l'any passat, però el segon serà el de Bruce Springsteen d'aquest diumenge, i hi anirà amb els pares.

“M'agradaria molt que toqués Bobbie Jean, que m'agrada molt, però també The river i No surrender, que jo les toco amb la guitarra –diu–. De fet, les primeres cançons de les quals vaig buscar les partitures per tocar-les amb la guitarra van ser de Bruce Springsteen”. L'estiu passat, la Nora va conèixer alguns dels llocs de peregrinació habituals dels fans del Boss: durant un viatge per la costa est dels Estats Units, els seus pares la van portar a Freehold, el poble natal de Bruce Springsteen, i a Asbury Park, la petita ciutat costanera on es va forjar la seva identitat musical. Però la Nora vol deixar clar que no escolta Springsteen només per influència dels seus pares: “Tinc el meu criteri, m'agraden alguns grups que ells també escolten però d'altres que no. I jo crec que el Bruce sempre m'agradarà”.