El Bruce Springsteen que estima el soul per damunt de totes les coses
'Only the strong survive' és el títol de l'últim disc del músic de Nova Jersey, que actua a l'Estadi Olímpic
Barcelona“Espero que us agradi escoltar el disc tant com a mi m’ha agradat fer-lo”, deia Bruce Springsteen a finals de setembre, quan va anunciar que Only the strong survive (Sony, 2022) es publicaria l'11 de novembre. L'àlbum, que aplega una quinzena de versions de cançons sobretot de soul, mostra un Boss entregat de bon grat a un repertori majúscul que canta amb veu aspra i afinada, de gola gratada per la vida però amb un somriure. De fet, la veu és l'element essencial d'unes adaptacions que fugen d'invencions disruptives, perquè en la producció de Ron Aniello (un habitual en els últims discos de Springsteen) preval el respecte als originals en el desplegament instrumental i en els arranjaments, fins i tot quan eixampla el recorregut de les cordes en temes com Someday we'll be together, i perquè, en el fons i en la superfície, tot plegat és una declaració d'amor i admiració al soul d'un home immers en una gira que passarà per l'Estadi Olímpic de Barcelona els dies 28 i 30 d'abril.
"Seria perfectament feliç amb només dues paraules a la meva làpida: soul man", deia Springsteen al llibre de memòries Born to run (2016). Aquest és l'anhel que persegueix Only the strong survive. I potser per això hi convida a cantar amb ell Sam Moore, del duo Sam & Dave, nom fonamental de la història del soul amb hits irrefutables com Soul man. "A l'escenari de l'Apollo Theater de Nova York, el santuari del soul, Sam & Dave van educar el públic sobre què calia per ser un soul man", deia al llibre Born to run. La memòria musical del Boss és fonda.
La vida a la Ruta 9 cap al sud
Una de les pedres de toc de l'àlbum és 7 rooms of gloom, dels Four Tops, que el 1967 el cantant Levi Stubbs conduïa amb aquella elasticitat vocal tan envejable. Springsteen no fa l'esforç d'imitar la fluïdesa del mercuri, seria impossible. A canvi, s'enfila al groove, n'accelera el tempo i posa la veu en el penya-segat de les mil danses del rock i el soul. Se'n surt la mar de bé, en aquest territori de frontera que també van trepitjar colossos com Otis Redding i Edwin Starr, però ell mirant del rock al soul. També és interessant el que fa a What becomes of the brokenhearted: renuncia obertament al to alt amb què l'enlairava Jimmy Ruffin el 1966 i juga a fregar la veu trencada amb la seguretat que ja exhibia als anys 70 quan cridava Thunder road i The river. Novament el rock com a xarxa de seguretat.
Springsteen entoma aquestes cançons amb l'avantatge de qui les té integrades en la banda sonora existencial des de molt jove. En el seu cas, des que circulava per la Ruta 9 al sud de Nova Jersey amb The Castiles, el grup que va tenir entre el 1964 i el 1968 i que tocava als bars que aixoplugaven el descans de la classe treballadora. "Allà els ingredients secrets eren el doo-wop, el soul i la Motown [...]. Per definir el que significaven les vides d'aquella gent calia el romanticisme obscur i sagnant del doo-wop, l'autenticitat i la força del soul i la insinuació de la possibilitat d'ascens social que amarava els artistes de la Motown", va escriure Springsteen al llibre de memòries. És com si ho hagués escrit pensant que un dia faria un disc com Only the strong survive.
L'altre avantatge del Boss a l'hora de reverenciar el soul és una discografia pròpia esquitxada d'influències de la música negra nord-americana. Al cap i a la fi, darrere de cançons emblemàtiques de la seva trajectòria com Hungry heart hi ha hores i hores d'escoltar discos de la Motown, la discogràfica que va configurar el pop negre. També va aprendre del soul i del rhythm'n'blues la teatralitat del predicador, aquella manera d'adreçar-se al públic com si tothom formés part de la mateixa comunitat de veïns, i la capacitat per explicar amb dos versos tota l'anatomia d'un cor esquinçat. "Serà el cantant de doo-wop amb el cor trencat qui entengui el preu d'estimar", deia a les memòries. Es pot aplicar a I wish it would rain (1967) dels Temptations, la cançó en què David Ruffin cantava una tristesa tan gran que només desitjava que plogués. Springsteen la mastega amb prudència, sacrificant-ne la intimitat, segurament conscient del repte de la versió i de la llunyania dels dies quan les desfetes sentimentals pròpies eren munició per a les seves composicions.
En general, en el disc mana més la celebració del referent musical que la profunditat emocional del contingut líric; tampoc es pot llegir com una autobiografia a través de les cançons d'altres. En aquest sentit, Only the strong survive és als antípodes dels àlbums de la sèrie American Recordings de Johnny Cash amb el productor Rick Rubin, on la interpretació de les versions, sobretot les del quart volum, reflectien fil per randa la maduresa i el crepuscle existencial de l'home de negre. Només cal recordar aquella impactant adaptació de Hurt, de Nine Inch Nails, que Cash cantava gairebé des de la porta del tanatori. Aquesta no és la intenció de Springsteen, que als 73 anys s'estima més celebrar la vida. Això juga a favor de versions com la de Do I love you (indeed I do) (1965), de Frank Wilson, i Hey, Western Union man (1968), de Jerry Butler, temes que van tenir una doble vida, primer als Estats Units i després a les sessions de northern soul als clubs britànics, on també era la classe treballadora la que trobava el caliu de la vida en el soul. Perquè, ara com ara, Bruce Springsteen estima el soul per damunt de totes les coses.