Bruce Springsteen i Barcelona s’estimen un cop més

BarcelonaLes coses com són, ha sigut una mica estrany retrobar-se aquest dijous amb Bruce Springsteen i l’E Street Band només un any després i al mateix escenari, l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Els de l’any passat van ser els primers concerts a Barcelona després de set anys sense actuar a la ciutat, el parèntesi més llarg des del septenni que va del debut al Palau d’Esports –immortalitzat per Francesc Fàbregas al llibre de fotografies Bruce Springsteen. Barcelona 1981, que acaba de publicar Milenio– i el xou al Camp Nou del 1988. Fa un any vam veure per primer cop un Springsteen septuagenari que assumia la seva mortalitat i entonava laments fúnebres pels amics que ja no hi són. Tot plegat va fer el públic més conscient que mai de la finitud del miracle que són els xous maratonians de l’E Street Band i va tenyir aquells dos concerts d’un sentiment agredolç, eufòric pel retrobament anhelat i melancòlic pel comiat que es comença a intuir.

Repetir la jugada un any després, quan encara no ens hem eixugat les emocions, tenia un punt arriscat, quasi anticlimàtic. Era un repte, i Bruce Springsteen l'ha entomat amb una de les seves grans armes: un repertori amplíssim de cançons, ple de calaixos per remenar i remenar fins a trobar la melodia que et fa esclatar el cor i que no escoltaves des de feia molts anys. Per a alguns potser ha sigut la balada My hometown, el revers nostàlgic que tanca el cicle del noi que maldava per fotre el camp del seu poble, fos com fos, perquè era un cau de perdedors. Per a d’altres, molts, ha sigut I’m on fire, la cançó més directa i urgent que ha escrit Springsteen sobre el desig. O fins i tot aquell She’s the one del Born to run que manlleva el ritme sincopat de Bo Diddley. No importa quina sigui la cançó: en un concert de Springsteen es veu sovint gent que s’abraça al començar un tema, o que escriuen un missatge als amics per compartir el moment, i quasi sempre és per aparicions petites i fugaces al repertori que no veies venir.

Si la gira del 2023 va tenir un repertori més o menys fix, amb puntuals entrades i sortides de temes, el d’aquest any s’ha flexibilitzat molt, sobretot en la primera part. Tanmateix, revisar els set lists dels tres concerts de la setmana passada a Madrid ja proporcionava algunes pistes del que ha sigut finalment el concert, que ha començat amb 10 minuts de retard que han provocat un murmuri d’inquietud entre les més de 58.000 persones que omplien de gom a gom Montjuïc. “Hola, Barcelona! Com esteu?”, ha saludat en català Springsteen abans d’atacar un Lonesome day que s’ha guanyat l’honor d’obrir els últims concerts de la gira. Bon so i una veu que arribava sense problemes als aguts d’un Cover me amb menys tempesta elèctrica que en altres èpoques. Tries curioses, les d’aquesta primera part, com l’homenatge a la ràdio que va incloure al disc Magic, Radio nowhere, el My love will not let you down de la seva reunió amb l’E Steet Band o el Seeds que vam descobrir al Live 1975-1985.

5067687

L'Estadi Olímpic, un gran karaoke

Un començament sense hits, traient pit de la banda i el fons d’armari del cançoner, fins que el crit d’insurrecció de No surrender ha fet alçar els punys i trencar les veus a l’Olímpic, i una intensa Darkness on the edge of town ha encès els llums de milers de mòbils. I què es pot afegir quan sona el piano de The promised land i Springsteen baixa a cantar amb ràbia “Mister I ain’t a boy, no I am a man, and I believe in the promised land” amb les primeres files, o quan Hungry heart o Because the night (amb el gran solo d’un Nils Lofgren entregat) converteixen l’Estadi Olímpic en un karaoke. Springsteen gestiona la popularitat del seu repertori més comercial amb un sentit de l’espectacle que prioritza la comunió entre públic i artista, tot i que hem patit una mica quan ha cedit el micròfon a una nena de les primeres files que no se’n sortia amb la tornada de Waiting on a sunny day. “Vinga, pots fer-ho”, l’animava Springsteen, sempre optimista, sempre generós.

Amb els anys, Springsteen s’ha convertit en un trobador del seu propi repertori, que a vegades canta amb molt de respecte i sentiment. Ho ha fet amb un The river rigorós i un punt Johnny Cash que ha acabat entre udols nocturns, o amb un Backstreets molt sentit. També es deixa anar i mou els malucs quan adapta el Nightshift dels Commodores del seu disc de versions de soul, una cita fixa al repertori d’aquesta gira. Però sempre arriba un punt, enfilades ja les dues hores, en què s’acaben les versions i les sorpreses: és la fase imperial del concert, quan Springsteen posa la directa encadenant clàssics com un Badlands extraordinari o un Thunder road que, com deia Van Zandt fa uns dies, té més sentit ara que quan es va escriure, sobretot quan Springsteen ha deixat que el públic canti el vers “we ain’t that young anymore”.

I poca cosa queda per dir quan arrenquen els bisos i sona un potentíssim i enrabiat Born in the USA. “Per què encenen les llums de l’estadi durant tots els bisos?”, em preguntava un amic que va veure el tercer concert de Madrid. Potser és perquè ens mirem i vegem les nostres cares de felicitat, perquè és l’únic que sents quan Max Weinberg fa aquell repic de bateria i comença Born to run, o quan el saxo de Jake Clemons anuncia que és el moment de recordar els amics que marxen, però mai del tot, el moment de Bobby Jean i de cridar “we like the same músic, we like the same bands”. L’èxtasi continua amb la pletòrica Tenth avenue freeze out, el cim soul de l’E Street Band i l'homenatge als companys d'armes caiguts. Arribats a aquest punt, t’empasses de bon grat la patxanga de Twist and shout i el teatret de Springsteen amb el Max i l’Stevie, tan pallassos o més que ell, que assaja passes de ball i malabarismes amb la guitarra. Que feliç sembla fent el burro, i que feliç sembla el públic amb ell. ¿Retrets al populisme de Rockin’ all over the world? ¿Després de més de tres hores de concert? Cap ni un. Hem vingut a jugar.

Quin espai deixa el concert, tanmateix, per al disc que en teoria presenta? Els temes de Letter to you han arribat amb comptagotes a partir de la mitja hora, quan Ghosts ha escenificat la camaraderia d’una E Street Band on tothom té el seu moment per lluir-se, des del consigliere del rock Steve Van Zandt fins a un Jake Clemons que fa anys que es va guanyar per dret propi els galons que va heretar del seu oncle. “Us estimem!”, ha exclamat Springsteen abans d’un altre rescat del seu últim disc, el cant al poder de la música The power of prayer, i s'ha emprovat una samarreta que deia això precisament, “Us estimem!” I l’emoció s'ha desbordat amb el lament del supervivent de Last man standing, precedida del discurs subtitulat al català que ja va fer l’any passat. “El dolor per la pèrdua d’un amic és el preu que pagues per haver estimat bé”, ha dit Springsteen, que ha sabut estimar molt bé Barcelona tots aquests anys. Aquest dijous, un cop més, la ciutat i el músic han renovat els seus vots. I per molts anys.