Bon Iver, orgia d'Auto-Tune

Quan, el 8 de juliol del 2007, Justin Vernon va decidir autoeditar-se For Emma, forever ago, ningú podia imaginar que Bon Iver acabaria convertint-se en un dels cantautors més influents dels últims anys. Ni tan sols ell mateix, que va veure com segells discogràfics internacionalment respectats com Jagjaguwar i 4AD volien llicenciar el grapat de cançons que havia enregistrat en total solitud, per deixar enrere una ruptura de parella, en una petita cabanya a Wisconsin al llarg d’un cru –i finalment molt inspirat– hivern. Des d’aquell moment For Emma, forever ago es va convertir per mèrits propis en això que els anglosaxons anomenen grower, una obra que creix a poc a poc fins a convertir-se en fonamental.

La veu de Justin Vernon tenia una personalitat molt especial. El seu registre i el seu falset habitual eren suaus i emocionants, amb matisos que recordaven el britànic Peter Gabriel, una influència no gaire habitual entre els cantautors de folk americà i potser per això encara sorprenia més. Encara recordo quan vaig escoltar Flume, Lump sum i Skinny love per primera vegada, sense fer més que respirar i centrar tota la meva atenció en la seva màgia. Em vaig emocionar, vaig sentir-me molt lluny del lloc on era en aquells moments, mentre contenia les llàgrimes, unes llàgrimes que –ho he de reconèixer– van acabar sortint abans que el disc arribés al final. Imagino que el mateix van sentir milers, milions de persones arreu del món, i en uns mesos Bon Iver s’havia convertit en un dels noms del moment, en un veritable referent, imitat (James Vincent McMorrow, per posar un exemple) i respectat per crítica, públic i sobretot per molts altres artistes que el van versionar, el van cridar per col·laborar (Kanye West, James Blake) o senzillament el citaven entre els seus favorits dels últims anys.

Des de llavors, la seva popularitat no ha parat de créixer, concert a concert, disc a disc (Blood bank EP va publicar-se el 2009 i Bon Iver, Bon Iver el 2011), però Justin Vernon no semblava disposat a abandonar la seva vida pròpia en favor de la popularitat internacional, així que abans d’esgotar-se va decidir prendre’s un descans per submergir-se en altres projectes (produir The Staves, enregistrar i girar amb Volcano Choir o ser membre de The Shouting Matches).

Però fa uns mesos van començar els rumors respecte al nou material de Justin Vernon sota el nom de Bon Iver. Des de llavors les novetats van anar a tota velocitat i avui es publica a tot el món 22, a million, el seu tercer llarga durada i sense cap mena de dubte el més complicat i experimental. Al llarg de tot el disc, l’americà combina electrònica amb folk, la seva veu nua amb molt Auto-Tune, melodies tan sensibles com de costum amb moments on sembla fugir de l’oient amb tota la intenció. I la veritat, ni així ho aconsegueix, perquè 22, a million suposa un pas molt coherent en la carrera de Bon Iver alhora que permet al seu autor buscar nous camins per al seu folk intimista i ara també experimental.

Només cal enfrontar-se sense pors a una primera escolta i deixar-se portar per aquest inici absolutament emocionant que conformen 22 (over soon), la molt rítmica 10 death/breast i aquesta orgia d’Auto-Tune pràcticament a cappella que és 715-Creeks per descobrir que Vernon manté el seu talent en forma.