BarcelonaEl premi Nobel de literatura amb què va ser distingit el 2016 reflectia una evidència: la naturalesa literària del cançoner de Robert Allen Zimmerman, Bob Dylan per a l’art. Un caràcter, a més, reforçat per una infinitat de connexions: el nom artístic manllevat del poeta Dylan Thomas; la simetria entre versos de les seves cançons i versos de poetes de la Generació Beat com Ginsberg i Ferlinghetti; l'eco de la mirada de Mark Twain i les obsessions de Herman Melville; la influència formal, temàtica o moral de la Bíblia a Highway 61 revisited, All along the watchtower, A hard rain’s a-gonna fall, Gotta serve somebody i Every grain of sand, entre moltes altres; l’alè del poeta Walt Whitman a ‘Cross the green mountain i el de T.S. Eliot i Ezra Pound a Desolation row. Òbviament, Shakespeare aquí, allà i al disc Tempest.
Experts en té, la santa Església dylaniana, que han desfilat tot el corpus líric de l’autor de Blowin’ in the wind a la recerca de tota mena de referències, també literàries, i missatges secrets. Tanmateix, en la música de Bob Dylan no hi ha res més literari en el sentit trobadoresc que la gira The Rolling Thunder Revue de 1975 i 1976. És el Dylan trobador al capdavant d’una cort de joglars, comediants i traginers. La cara pintada de blanc, el barret amb flors i plomes robades al vent, l’harmònica penjada al coll i tota la colla viatjant primer pel nord-est dels Estats Units i el Canadà, després pel sud-est i finalment cap a l’oest; de Plymouth, la ciutat dels pares pelegrins on Dylan era gairebé un desconegut, a Salt Lake City, la capital dels mormons, on no havia tocat fins aleshores. Tot plegat, 48 concerts, inclòs un al Madison Square Garden de Nova York i un altre a l’Astrodome de Houston que formaven part de la campanya per alliberar de la presó el boxejador Rubin Hurricane Carter, a qui va dedicar la cançó Hurricane, escrita a la manera del romanç i les balades (“Aquesta és la història de...”) i on Dylan, sovint més fabulador, va vestir-se de cronista d’actualitat.
Joan Baez, Allen Ginsberg i tota la colla
“Si el rock elèctric ha evolucionat fins a un estat de culte a l’heroi i de llagoteria cega, aleshores aquesta Rolling Thunder és el seu antídot. La Medicina. Un espectacle de màgia amb un Bruixot autèntic que ofereix Medicina de l’Esperit autèntica, poderosa de veritat”, escrivia Sam Shepard al llibre Rolling Thunder: amb Bob Dylan a la carretera. Entre trobador, bard i venedor ambulant d’elixir miraculós, Dylan, acompanyat de músics com ara Joan Baez, Bob Neuwirth, Scarlet Rivera (com d’important va ser el seu violí!), Mick Ronson i T-Bone Burnett, i el poeta Allen Ginsberg, va recórrer el país oferint les millors versions possibles (i segurament mai superades) de cançons que eren torrentades poètiques com The lonesome death of Hattie Carroll, Simple twist of fate, Just like a women, A hard rain’s a-gonna fall, Tangled up in blue i, esclar, Hurricane. A més a més, la caravana rebia visites com la de Joni Mitchell o la de l’actor Dennis Hopper, que al concert de Nova Orleans va recitar el poema If de Kipling.
Phil Ochs, el cronista polític que cantava les notícies del dia
El 9 d’abril de 1976, quan Bob Dylan estava a punt de començar la segona part de la gira The Rolling Thunder Revue, el cantautor texà Phil Ochs es va penjar a casa de la seva germana. Només tenia 35 anys. Ochs, company de generació de Dylan, era hereu de la cançó política de Woody Guthrie i, sobretot, cronista disposat a anar més enllà del simbolisme. Antimilitarista de mena, combinava l’himne socialpatriòtic (Power and the glory) amb la crítica més severa a l’èpica de sang i pólvora amb què es van construir els Estats Units (I ain’t marching any more), i sovint vestia les seves cançons-notícies amb una ironia carregada d’intenció (Love me, I’m a liberal).
Public Enemy i "la cadena de televisió que mai van tenir els negres”
Als Estats Units, la música va ser el primer mitjà de comunicació de masses dels afroamericans. El blues, per exemple, explicava el que difícilment podien explicar els diaris blancs. Als anys 80, el rap es va convertir “en la cadena de televisió que mai van tenir els negres”. La frase la va dir Chuck D, líder del grup Public Enemy, que, com “una CNN del gueto negre”, va convertir el hip-hop en una arma de combat polític i alhora en una manera d’explicar-se entre la població afroamericana. En van deixar constància a discos com It takes a nation of millions to hold us back (1988) i Fear of a black planet (1990).
![Youssou N'Dour al Royal Albert Hall de Londres el 14 d'octbre de 2008.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
