Crònica del penúltim blues de Bob Dylan al Liceu

Bob Dylan, assegut al piano al centre de l’escenari, envoltat dels cinc músics de la banda. Amb prou feines és visible el cap, més tard el pit i només al final el cos, quan saludi al cap de gairebé dues hores. La il·luminació el manté entre la penombra i el contrallum, empetitit per la grandiositat de les cortines vermelles que emmarquen l’escenari. Encara ressona l’ovació de benvinguda. Comença el concert. La veu ha de desafiar el volum de les guitarres a Watching the river flow. Dylan aprofita un forat, col·loca la veu. Tot en ordre. Després hi haurà udols d’aprovació amb False prophet i ovacions quan toqui l’harmònica a When I paint my masterpiece i quan el públic reconegui Gotta serve somebody, el tema que obria el disc Slow train coming (1979), i que sona sense el toc gòspel original però amb un blues elèctric més rugós. I la reverència serà absoluta a l’acabar una magnífica interpretació d’Every grain of sand, amb el ritme de valset acompanyant el final del concert.

Com una flama tremolenca però encara amb moments de llum vigorosa ha cantat Bob Dylan aquest divendres al Gran Teatre del Liceu, en el primer dels dos concerts programats a Barcelona dins de la gira del disc Rough and rowdy ways (2020). A vegades li faltava l’alè quan perseguia la melodia. Era més efectiu en el blues, quan no havia de córrer, sobretot en peces més recents com Black rider i Crossing the rubicon –no tant a la balada Mother of muses, amb la veu més justa–, que ja estan fetes d’acord amb les condicions materials de la flama d’un home de 82 anys que s’explica des d’aquesta edat, una circumstància poc habitual en la història del rock, que gairebé sempre ha prioritzat l’empenta juvenil.

Dylan no ha volgut formar part del catàleg d’homes entestats a sentir-se eternament joves dalt dels escenaris i que tot just són reflexos fets malbé del mirall de Dorian Grey. Ell confia el gruix del repertori al disc Rough and rowdy ways, justament la visió d’un temps i d’un país que té un home voluntàriament desconnectat d’un present musical que ja no li toca protagonitzar. Res a veure, doncs, amb la vella glòria que busca reviure el passat refugiant-se en el miratge de medleys banalitzadors, ni amb l’estrella desesperada per formar part del present intentant descarregar-se una actualització sense entendre que el seu sistema operatiu ja no la suportarà.

La importància d''Every grain of sand'

Per reforçar aquesta idea, la resta del repertori del concert són cançons espigolades d’àlbums com Blonde on blonde, John Wesley Harding i Nashville skyline, però interpretades no gaire lluny de l’esperit amb què les va cantar el 2021 en el concert pandèmic que aplega el disc Shadow kingdom (2023), tot i que amb l’empenta que ara hi aporta la secció rítmica. És a dir, amb una intimitat de crooner més serè que crepuscular, i connectada precisament amb la serenor espiritual d’Every grain of sand, del disc Shot of love (1981), el que tancava l’anomenada trilogia religiosa de Dylan. És la serenor de l’home que contempla la proximitat del final amb més pau que resignació, i de tant en tant amb ganes de continuar plantant cara. Quan acaba Every grain of sand, hi ha alguna cosa de comiat més enllà d’aquest vespre, però sense estridències ni falses esperances. Com si volgués suggerir que és l’últim vals, o l’últim blues. O potser s’està portant la sobreanàlisi massa enllà i tot plegat no és altra cosa que un joc, com si Dylan aprofités que I contain multitudes, la cançó que obre Rough and rowdy ways, comparteix la referència a William Blake amb Every grain of sand. El relat demana que l’explicació sigui la primera, la més espiritual, però, com passa amb els profetes, ves a saber quines són les intencions...

Bob Dylan també actua com un profeta de l’Antic Testament quan imposa normes de conducta als seguidors, que prèviament han pagat 90, 125, 175 o 215 euros per entrar al Liceu i poder explicar que van anar a un concert seu el vespre de la revetlla de Sant Joan del 2023. La primera norma és dipositar els mòbils silenciats en unes bosses que quedaran precintades magnèticament durant tota l’actuació, com ja va passar fa uns mesos a l’acte de Quentin Tarantino al Teatre Coliseum, Diumenge de Pasqua. No es poden fer fotografies, ni el públic ni els fotògrafs de premsa. És el Dylan iconoclasta que no vol que capturin la imatge de l’ídol.

També s’accepta, perquè així ha sigut en els concerts previs, que cal abandonar tota esperança de sentir les cançons més populars. Es perd així l’oportunitat de descobrir nous matisos, fins i tot nous significats, si cantés Visions of Johanna, per exemple. El més semblant és el que va fer ahir amb la cançó I’ll be your baby tonight, del disc John Wesley Harding (1967), la primera part de la qual va entomar des del blues amb la veu buscant aire al final dels versos, amb un punt de desesperació i propiciant un dels moments més emocionants del vespre, potser per la fragilitat de tot plegat. Bon exemple de la capacitat de Bob Dylan per continuar tocant la fibra. Això sí, amb el concurs imprescindible d'una banda teixida en el respecte, cap a Dylan i sobretot cap al públic: impecables al Liceu el baixista Tony Garnier , el bateria Jerry Pentecost, els guitarristes Bob Britt i Dogh Lancio i el violinista (i moltes coses més) Donnie Herron, sempre atents als moviments i les pauses de Bob Dylan, i còmplices necessaris en un molt bon concert.