The Black Crowes: és només rock'n'roll però ens agrada

Primera –i inesperada– nota mental del concert que van fer diumenge els Black Crowes al Sant Jordi Club: “Això té un aire C Tangana”. El començament del xou del grup dels germans Chris i Rich Robinson va recordar el Sin cantar ni afinar tour, amb els músics del grup prenent copes a la barra d'un escenari decorat com un local de honky tonk amb el seu propi barman. Quan algú posa una moneda al jukebox i sona el Shake your money maker d'Elmore James els músics agafen els instruments i comença el concert de debò, amb una vibrant Twice as hard i un Chris Robinson pletòric corrent amunt i avall de l'escenari i ballant al seu estil desmanegat i contagiós. Res a veure amb el cantant d'aspecte hippy i ulls letàrgics del concert de la Chris Robinson Band a la Sala Bikini del 2018: el Robinson de diumenge tenia clar que el públic dels Black Crowes esperava –i mereixia– una descàrrega de rock'n'roll festiu, intens i emotiu.

El concert s'emmarcava en la gira de celebració del 30è aniversari de l'àlbum de debut dels Black Crowes, Shake your money maker, que el grup interpreta cada nit seguint fil per randa l'ordre del disc. La decisió és arriscada: arrencar amb els dos millors temes (Twice as hard i Jealous again) té més sentit en disc que en concert. Per sort, el repertori de Shake your money maker és força regular en qualitat i alterna amb naturalitat els moments de calma (She talks to angels, Sister luck) i pujades de revolució (el Hard to handle d'Otis Redding, Stare it cold). I a l'enllestir la revisió del disc, la banda completa el concert amb altres temes de la discografia, però no “tots els hits” que anunciava la publicitat del concert: cal ser generós per considerar By your side un hit, i encara menys l'obscura Goodbye daughters of the revolution. Però va ser emocionant que abans de tancar de forma imperial la nit amb Thorn in my pride i la inevitable Remedy el grup repesqués un meravellós Wiser time d'Amorica, el seu disc més incomprès i lliure.

Tot plegat van ser 15 temes i un bis del Moonage daydream de David Bowie, hora i mitja escassa que no va fer el pes considerant el fons d'armari que té el repertori dels Black Crowes, els 56,5 euros de les entrades més barates i, sobretot, les ganes d'un públic que no ha tingut gaires oportunitats de veure concerts importants de rock'n'roll en els últims temps. Això últim no deixa de ser lògic: com es va poder veure al Sant Jordi Club, el rock'n'roll clàssic té les mateixes dificultats que el heavy metal per renovar un públic en què els menors de 40 anys són l'excepció.