Unes birres amb Estopa al parc (del Fòrum)

Estopa

Parc del Fòrum. 14 de maig del 2022

25.000 persones van peregrinar fins al Parc del Fòrum per passar la Nit dels Museus amb Estopa. Es tractava de compartir alegries amb familiars, amistats i coneguts, i beure el que l’economia o el seny permetés, que el got de cervesa costava 5 euros. Hi havia una bona raó per anar-hi, perquè era el primer cop en més de vint anys que Estopa feien un concert de gran format a l’aire lliure a Barcelona; un concert que van dedicar “a tota la gent que no és aquí amb nosaltres per culpa del puto coronavirus”.

Ja tocava abandonar el Palau Sant Jordi, que han omplert tantes vegades. El que no canvia és el que ofereixen, aquell familiar, sòlid i immutable combinat de rumba i rock, o de rock i rumba, que els ha convertit en uns clàssics. Les cançons dels germans Muñoz arriben a un públic de diferents generacions, i cadascú, tant l’adolescent que després escoltarà Rosalía com el més granadet que se sap de memòria els primers discos d’Extremoduro, reconeix com a importants peces com Tu calorro, la primera que va sonar ahir al Fòrum. La tria té un significat especial: va ser la cançó que Estopa van cantar en el xou de C. Tangana al Palau Sant Jordi. Al cap i a la fi, Tangana els va recordar que per a ell també són uns clàssics.

Tu calorro i Vino tinto van marcar el to d’una nit al parc plena de sensacions agradables i cançons cantades pel públic amb ganes reprimides durant dos anys de pandèmia. “Bona nit, Barcelona! Què passa, penya!”, va dir el David, que va admetre que davant de tanta gent potser hauria de cantar més fort. I quan van tocar Fuego, amb la tonada que sembla un homenatge a Pau Donés, de sobte ja hi érem, dins la vella, coneguda i a estones dolçament perfumada llar d’Estopa, aquesta vegada potser amb les guitarres elèctriques més contundents que en altres actuacions.

“No tenim teloners, ni portem convidats ni fem descansos”, va dir el David. I escènicament no els cal gaire. Tres pantalles horitzontals, perquè els clàssics no necessiten recórrer als vídeos verticals tiktokaires, i moviments, els justos, perquè ningú els demana una coreografia eurovisiva; els Muñoz han après que poden mantenir la intensitat del concert ben alta sense haver d’aixecar els peus de terra. En això també són clàssics, com els cantautors, i s’ho poden permetre perquè les seves cançons es defensen soles, algunes millor que d’altres, esclar, perquè n’hi ha com El de enmedio de los Chichos, Me falta el aliento i Como Camarón que en directe són molt més que unes cançons.

El minimalisme escènic el compensen amb una banda construïda des de la bateria i un riff de guitarra, però amb espai per a arranjaments ben trobats, com el piano que afegeix sensibilitat a Tragicomedia i que juga amb el tumbao cubà a Partiendo la pana, o la percussió que dona alè a la rumba de La raja de tu falda. Són detalls que Estopa continuen cuidant i que ahir van fer més gran el retrobament postpandèmic amb un repertori immortal. Per cert, el cas de Como Camarón mereix una tesi: la toquen des de fa més de vint anys, ahir va tornar a tancar el concert, i sempre sona tan emocionant com la primera vegada de l'escoltes. El mèrit és de la interpretació que en fan, amb una convicció extraordinària i ben lluny de la relació protocolària que molts artistes mantenen amb els seus primers èxits. És un mèrit compartit per públic com el d'ahir al Fòrum, que es va lliurar a la cançó com si no hi hagués res més important al món en aquells quatre minuts.