Exhibició de poder d'una Beyoncé imperial a Barcelona

BarcelonaMare meva, Beyoncé. “Jo vaig ser en aquell concert de Beyoncé”, dirà la gent sobre l'espectacle desbordant que ha ofert la cantant nord-americana a l'Estadi Olímpic Lluís Companys. El d'aquest dijous ha sigut un concert total en què no paraven de passar coses, un concert-riu que no deixava d'avançar, un concert amb horror vacui on cabien boles gegants de cristalls, competicions de ball, celebracions de la diversitat, relleus familiars, proclames feministes... I fins i tot Beyoncé sobrevolant l'estadi a llom d'un cavall platejat, com una versió mítica i guerrera de l'estampa fixada en la memòria col·lectiva de la música de ball per Bianca Jagger a Studio 54.

La presentació del disc Renaissance ha convertit l'Estadi Lluís Companys en un club de ball suorós per a 53.000 ànimes que han fet un viatge concentrat a través de la història recent de la música negra de ball. Perquè si escènicament ha sigut un concert aclaparador, musicalment encara més: rhythm'n'blues, hip-hop, disco, house, pop d'alta graduació, funk, soul... Beyoncé ha tocat tot els pals –i els ha tocat tots bé– d'una tradició musical que ella mateixa lidera i empeny. I ni tan sols necessita recórrer a tots els seus hits: Single ladies o Drunk in love, per exemple, s'han quedat fora d'un repertori que ha tingut les cançons de Renaissance com a pal de paller, donant una densitat conceptual a l'espectacle molt difícil de trobar en concerts d'artistes de la dimensió de Beyoncé, que es limiten a gestionar les possibilitats del seu cançoner amb major o menor eficàcia.

I, tanmateix, ves per on, Beyoncé és humana i no ha tingut el millor començament de concert. En part era culpa de la precària sonorització d'algunes zones de l'estadi –sobretot la tribuna–, on el so eixordador del bombo es menjava tot el que no fos la veu; en aquesta tessitura, és difícil defensar balades i mig temps com Dangerously in love i 1+1 o l'obligat River deep, mountain high en homenatge a Tina Turner. També és complicat presentar-te en clau de diva rhythm'n'blues i cantar plantada davant el micro quan el teu públic ve amb ganes de festa i ball. Però Beyoncé s'ho pot permetre, sobretot quan a la mitja hora arriba el primer canvi de vestuari i comença a desgranar els temes de Renaissance i a mobilitzar un cos de ball exuberant amb hits com Cozy i Alien superstar, que per fi han tret profit de la impressionant pantalla que recorria tot l'escenari (tret d'un semicercle mòbil al mig).

Un club de house a l'Estadi Olímpic

Si el primer segment servia per mantenir el vincle amb els orígens a Destiny's Child, el segon ha posat les bases de la festa abrasiva que havia de ser la nit, una festa que ha esclatat definitivament quan els ritmes profunds s'han apoderat de l'estadi amb Cuff it i, sobretot, amb un Break your soul superlatiu que ha trencat en dos el concert invocant l'esperit del house de Chicago. Feia goig veure Beyoncé i els seus ballarins moure's per la passarel·la, reproduir a l'escenari l'ambient, la llibertat i el fervor d'un club nocturn.

Però amb Beyoncé l'hedonisme sempre va de la mà de la reivindicació, i per això el house extàtic ha deixat pas al hip-hop i a l'afirmació de raça de Formation i el clam feminista d'un Who run the girls corejat a tot cor pel públic. Ningú li ha d'explicar a Beyoncé allò de fer la revolució ballant. Ella balla sempre, fins i tot al damunt d'un cotxe blindat que ha aparegut a l'escenari ves a saber per què, i també amb la seva filla, Blue Ivy, que s'ha unit al grup de ballarins –prou desimbolta– per reclamar el seu moment de glòria. Com s'ha d'interpretar el gest de treure a l'escenari la nepo baby número 1 del pop? Doncs amb naturalitat i complicitat. Si reivindiques la tradició i el llegat de la teva comunitat, com no has de fer el mateix amb el seu futur? Beyoncé, la mare que empodera també la seva filla d'onze anys, per què no?

La recta final ha sigut una marxa imperial amb moments reivindicatius (brutal America has a problem), emocionants (Love on top cantada per tot l'estadi) i molta comunió rítmica en la pista i les grades a cop de funk, pop i soul. Però val la pena parar-se en dos moments gairebé fantàstics: el primer, la cantant acomiadant-se del públic mentre uns cables la feien volar per damunt de l'escenari i la pista; i el segon, ja sense efectes especials, quan Beyoncé ha començat a cantar Crazy in love i ha caminat per la passarel·la central com una força de la naturalesa, imparable, fent-se més gran a cada passa. Una gegant de la música i la cultura popular que ha passat per Barcelona com un huracà.