Bentornat al directe, benvolgut Guillem Gisbert

Guillem Gisbert, el cantant dels Manel, ha començat la primera gira al marge del grup fent un molt bon concert a la Sala Apolo de Barcelona, i amb les entrades exhaurides mesos abans de la publicació del disc Balla la masurca! Confiança gairebé cega que Gisbert ha agraït a un públic amb ganes d’agafar-se a una estrofa per cantar cançons sense tornada, o que compensen les expectatives frustrades per l’absència d'una tornada convencional amb el poderós ritme de la narrativa poètica. En el repertori de l’Apolo, les onze cançons del disc, dues peces de Stephen Sondheim i Neil Diamond adaptades al català (Anyone can whistle i Dry your eyes, respectivament) i, sí, un tema de Manel, Ai, Yoko, que Gisbert ha interpretat tot sol al teclat, sense involucrar els magnífics músics que l’acompanyen en la gira, Jordi Casadesús, Arnau Grabolosa i Glòria Maurel. Bon gest, entre el respecte i el pudor, com si Gisbert entengués que encara no és l’hora de tocar cançons de Manel sense que estiguin a l’escenari els altres tres Manel, Arnau Vallvé, Roger Padilla i Martí Maymó, tots tres presents a l’Apolo, els dos primers entre el públic (com Jaume Sisa) i Maymó com a mànager del cantant.

“Tinc la sensació que aquesta nit és un ritual de pas”, ha dit Gisbert, que ha tornat a la vida del directe i en gairebé una hora i mitja ha ofert una bona colla de moments memorables, com la dylaniana Les aventures del general Lluna, amb harmònica inclosa; el gir que enlaira la part final de Les dues torres; els detalls electrònics que Casadesús i Grabolosa injecten a Waltzing Matilda; la corda sintètica que obre Hauries hagut de venir, i la segona part d’Un home realitzat, una cançó que, com passa en altres composicions de Gisbert, acaba millor que comença; en aquest cas, gràcies al ritme intimidant del bombo de Maurel, una bateria que és tota una garantia, i a la distorsió que amara tot el so. 

Tot just era el primer concert, però ja hi ha cançons que es reivindiquen com a imprescindibles, i el públic així les rep. D’altres, com Els gegants de la ciutat (oli sobre tela) i Empatia total, demanen més empenta o una sonorització que no amagui tant la veu. I l’exhibició poètica de Miracle a les Planes segurament necessita alguna cosa extra per evitar que el públic la identifiqui com una etapa de transició del Giro d'Itàlia, com la cançó en què es pot desviar la mirada de l’escenari i parlar amb els amics.

La intenció de les versions

Llegir entre línies i sobreanalitzar és habitual entre els seguidors de Manel. Paga la pena, doncs, especular sobre la tria de les dues versions que ha fet a l’Apolo. Ha començat el concert amb la de Sondheim, Anyone can whistle (Tots a casa xiulen). L’ha cantat tot sol, amb llum tímida i omplint de segones lectures uns versos que parlen d’algú que demana que li ensenyin a deixar-se anar, a fluir per abaixar la guàrdia i ser lliure. ¿Aprendre a ser Guillem Gisbert sense Manel? A mig concert, ha interpretat brillantment la de Neil Diamond, Dry your eyes, que tradueix com a Prou de plors, com si reclamés que s’acabin els laments per la pausa de Manel.