'Bel canto' ultracatòlic al Liceu

La temporada liceista arriba al seu final amb un plat fort com és Norma, de Vincenzo Bellini, una òpera molt esperada per la producció que dirigeix Àlex Ollé (estrenada el 2016 al Covent Garden) i pel debut de Marta Mathéu encarnant el seu primer gran paper operístic: el dificilíssim rol titular. Un caramel enverinat, tot s’ha de dir.

La posada en escena d’Ollé impacta per la força plàstica, gràcies a l’espai dissenyat per Alfons Flores: un bosc de crucifixos que produeix una sensació claustrofòbica i inquietant. Ollé explica i denuncia l’ambient teocràtic que envolta Norma, sense estalviar referències masclistes, al vessant més feixistoide del catolicisme o a l’Opus Dei. Una lectura, la de l’artista furero, que denuncia el pes social de la religió com a controladora de la moral individual i que la nit de la primera funció va ser protestada per la meitat del pati de butaques. El muntatge, tanmateix, revela la intel·ligència i valentia d’Ollé, tot i que s’adequa a mitges amb el rerefons del llibret de Romani i ocasionalment cau en algunes incoherències i contradiccions. Un dels encerts és el treball sobre el personatge de Norma, amb un viatge que va de l’episcopal hieratisme de la seva sortida a la tendresa femenina de la segona meitat del segon acte.

El paper és dels més difícils per a una soprano perquè ho té tot, dificultats incloses. Marta Mathéu s’ha prodigat poc com a cantant d’òpera i aquest és el primer gran paper que interpreta. I ho fa en un teatre on tantes sopranos de referència s’han encimbellat amb Norma o s’hi han fotut de lloros. Ni l’un ni l’altre és el cas de la soprano tarragonina, però s’ha quedat a mig camí: intel·ligent, treballadora i prudent, Marta Mathéu ha cantat una Norma que ha dut al seu terreny: la veu corre fluida, les agilitats es resolen sense problema i el preciosisme marca de la casa s’exhibeix sense problemes, però la projecció és escassa i hi ha problemes d’homogeneïtat en el color. Mathéu mira més cap a Mozart que cap al romanticisme, mastega i "diu" el text de manera impol·luta en els recitatius i concertants. Sincerament, no crec que la soprano hagi de seguir per aquesta via, perquè Norma és un paper trencasopranos si se n’abusa no tenint la tessitura natural del personatge. 

La nit d’estrena, Marina Rebeka va cisellar el rol titular amb un treball que va anar de menys a més, amb pianissimi ben resolts. Tanmateix, els aguts no sempre estan ben atacats amb gust i la veu, amb un vibrato no sempre controlat, tendeix a l’engolament. 

A la mateixa funció, Varduhi Abrahamyan va ser una sinuosa Adalgisa, si bé el bel canto romàntic potser no acaba d’encaixar prou amb la vocalitat de la mezzo armènia. Dimarts vam comptar amb la veu de Teresa Iervolino, suficient i de timbre acontraltat. 

Va complir Riccardo Massi com a Pollione, segur en l’ària i cabaletta del primer acte i cada cop millor en la resta de les seves intervencions. Al segon cast, Airam Hernández va ser un procònsul de timbre i color més lleuger que el seu col·lega, amb bon fraseig, tot i que menys matisat expressivament parlant.

Malgrat anunciar-se lleument indisposat per un refredat recent, Nicolas Testé va saber estar a la pell d’Oroveso dilluns a la nit, mentre que l’endemà Marko Mimica va exhibir el bonic color vocal de què fa gala, si bé té poca autoritat en el registre greu. Bravo pel Flavio de Néstor Losán i per la Clotilde de Núria Vilà.

Orquestra i cor titulars no semblaven massa inspirats per una partitura que forma part del repertori habitual del Liceu. Tampoc la batuta de Domingo Hindoyan semblava massa interessada en anar més enllà de llegir els pentagrames bellinians, amb resultats anodins en el marc d’unes funcions que, sense arribar a decebre, havien posat les expectatives molt, massa altes, amb uns resultats molt millorables.