Gorka Urbizu: "Vaig baixar de Berri Txarrak, un tren en marxa que anava a tot drap, amb una mica de desgast psicològic"

BarcelonaGorka Urbizu (Lekunberri, 1977) va fer història amb Berri Txarrak, un dels grups més destacats de la música en euskera. Aquella aventura, tocada per la intensitat del hardcore i la contundència del metal, va caminar entre 1994 i 2019. Cinc anys després, Urbizu s'estrena tot sol amb Hasiera bat (Only in Dreams, 2024), un disc produït amb Jordi Matas i Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i enregistrat a Guissona que presenta aquest dissabte, 25 de maig, a la sala Paral·lel 62 de Barcelona (21 h).

El disc és un nou començament després de Berri Txarrak, tal com suggereix el títol, Hasiera bat [Un començament]? O un parèntesi?

— Sí que és un començament nou. Vaig baixar de Berri Txarrak, un tren en marxa que anava a tot drap, amb una mica de desgast psicològic després de vint-i-cinc anys de carrera. Però tenia clar que volia continuar creant, tot i que des d'un altre lloc. Sentia que era el final de cicle i, per sentir-me viu com a creador, m'havia de desposseir d'aquesta marca almenys una temporada i veure què sorgia.

Crida molt l'atenció que el títol de totes les cançons del disc inclouen l'article indeterminat bat ("un" en euskera), menys l'última, Besterik ez (Res més).

— D'alguna manera, aquest bat treu transcendència a tot plegat. És un començament que podia haver estat un altre. El procés de creació també és dolorós, perquè hi ha un munt de coses que queden pel camí i crec que necessites temps i una mica de maduresa per assimilar que crear és prendre decisions, que això és un començament i que després ja veurem què passa.

És un camí semblant al que va fer Ian MacKaye quan, després de tancar el grup Fugazi, va muntar The Evens: treta la ràbia, queda una proposta menys crispada, d'alguna manera més pop.

— El menys habitual és al revés, que algú que feia pop es posi a fer death metal als 47 anys. Això passa menys. Tanmateix, aquesta mena d'estils més tranquils i sense distorsió ja els havia desenvolupat en projectes paral·lels a Berri Txarrak, com Katamalo, que era amb poesia de Gotzon Barandiaran i música acústica. O amb el grup Peiremans, on fèiem més power pop. Fins i tot Berri Txarrak va tenir una veta pop a la melodia, tot i que l'embolcall era molt més enèrgic perquè bevíem del hardcore, del metal i del punk. I ara he decidit despullar les cançons i portar-les a la mínima expressió, sense estridència ni distorsió, que eren coses darrere les quals em protegia. I és un disc tan personal, que el més coherent era signar-lo amb el meu nom, tot i que això també m'imposava respecte.

Això també fa que la poètica sigui més despullada, oi?

— Sí, hi ha una clara economia de la paraula; no volia cap mena d'estridències ni frases grandiloqüents, sinó que tot anés d'acord amb l'aparent senzillesa del disc. Crec que hi ha una coherència estètica en tot: el so, la portada, les lletres...

Perdona, abans que me n'oblidi... A propòsit de la portada, com vas arribar a la pintora canadenca Heather Horton?

— És com que la portada em va trobar, perquè em va sortir a internet. Coses de l'algoritme, perquè no la coneixia de res. Vaig veure aquesta pintura i em va impactar tant que vaig contactar-hi de seguida. Això devia ser el 2021. No tenia ni disc ni res, però volia que fos la portada d'un disc meu.

I ella ha pogut veure com ha quedat el disc?

— Sí, n’està encantadíssima. De fet, després hem publicat un llibre, Kaier bat, que explica el procés del disc, i li vaig demanar si tenia algun esbós del quadre. La Heather em va dir que no en guardava cap, però que me'n faria un ad hoc per al llibre. És una d'aquestes històries superboniques de la música.

Perdona, que t'havia interromput. Estaves parlant...

— De les lletres del disc, sí. Soc molt fan de la literatura de Raymond Carver, en què aparentment no passa res, però el més important és el riu subterrani que va per sota: més que el que es diu, és el que s'amaga. No és que m'estigui comparant amb Carver, però hi ha cançons amb aquesta intenció: aparentment no hi ha gaire acció, no hi passa gran cosa, però de fons hi ha temes que ens afecten a tots, com el pas del temps o la por de la pèrdua. Per exemple, Etxe bat, que és una cançó especial, parteix d'una escena domèstica: soc allà amb el meu pare, que està podant el castanyer, hi ha la meva mare, el gos, la neboda. I en el fons hi ha la por de perdre els pares, que és tan universal. Tenia por que fos una cançó tan personal que no interessés a ningú, però ha connectat amb moltíssima gent que m'ha escrit explicant que els havia commogut.

Déu-n'hi-do la repercussió que està tenint un disc tan despullat com aquest, si més no pel que fa a les escoltes a Spotify. Moltes cançons estan per sobre del mig milió de reproduccions.

— No acostumo a mirar gaire els números, però també és veritat que estem exhaurint entrades en tots els concerts i en algunes ciutats n'he fet tres nits. Sembla que ha connectat amb la gent i soc el primer sorprès, perquè vaig llançar el disc sense cap avançament. Vaig publicar tot el disc alhora i sense anunciar-lo un dilluns de gener.

¿El Blue Monday, que diuen que és el dia més trist de l'any?

— No vam anar a buscar el Blue Monday, però quan vam decidir que el publicaríem al gener i un dia que no fos ni dijous ni divendres, que són els dies que tria tothom per entrar a no sé quines llistes, com que volia reivindicar justament el contrari vam decidir que seria un dilluns. I, efectivament, era el Blue Monday.

A la sala Paral·lel 62, on actues dissabte, hi va tocar fa uns mesos Lisabö, un grup basc que també defensa una altra manera de fer i viure la música.

— Som germans, amb Lisabö, molt bons amics. Hi ha alguna cosa d'ells en el meu disc, en la manera com l'he publicat i en l'esperit. Es tracta de convidar a la pausa, a dedicar una estona a escoltar el disc sense atabalar ningú: si no tens 35 minuts per escoltar-lo, no és el teu disc; n'hi ha un munt, de discos més. Això sí, he defensat que tothom tingués l'oportunitat d'escoltar els deu temes seguits, sense cap mena d'avançament ni de condicionant, sense informació prèvia sobre com seria; de fet, no vaig concedir cap entrevista fins una setmana després que sortís el disc. Volia donar prioritat a les cançons: escolta-les, fes-te la teva pel·lícula i després ja parlarem de com ho hem fet.

Quin format portes en directe?

— Som cinc músics i estic molt emocionat perquè hi ha Jordi Matas i Joan Pons, i entre tots tres hem gravat gairebé tot el disc [també toquen al disc Ferran Palau i Ildefons Alonso]. En directe també hi ha dues bateries, com Lisabö: Mariana Mott i Amaia Miranda. Hem trobat una química increïble.

Com va sorgir la connexió catalana i la idea de fer el disc a Guissona?

— El Petit de Cal Eril [el projecte de Joan Pons] sempre m'ha agradat molt i em cridava l'atenció el seu so tan sòlid, simple però sofisticat. Hi havia alguna cosa molt sexi que m'atreia. El tenia en el radar. Després els vaig veure en directe i em van encantar. I, finalment, vaig veure el teatre de l'Eril a Guissona. Tot quadrava i la música ens va unir.

I t'has amarat del pop metafísic d'aquesta colla?

— [Riu] No en tenia ni idea de la cosa metafísica aquesta. Però és veritat que el toc oníric es nota sobretot en cançons com Lilura bat… Bé, ells tenen moltíssima més psicodèlia que jo. Per tant, no ho compararia, però sí que volia fugir del típic disc de cantautor que ha sortit d'una banda de rock, i crec que amb els metafísics hem aconseguit això, que no sigui un disc de cantautor convencional. Potser és el disc la producció del qual ha estat més important a la meva carrera, perquè crec que estèticament marca molt aquestes cançons. És tot tan senzill i tan cru que hi ha una fragilitat que recorre tot el disc que crec que li dona encara una mica més d'emoció.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— Bé, de concerts en tinc un munt: des d'una vegada que vam tocar amb una única persona de públic a Nantes fins a l'actuació més multitudinària, amb més de 20.000 persones, i contra tot pronòstic, perquè als concerts grans de vegades se t'escapa alguna cosa, però aquell a Kobetamendi de la gira de comiat del 2019 el recordaré sempre. Però després hi ha coses petites, com el meu primer record musical: devia tenir 6 o 7 anys quan em van regalar un acordió i vaig aconseguir tocar el Zorionak zuri per felicitar la meva àvia. Va ser molt emocionant.

I el record que t'agradaria oblidar?

— Potser m'agradaria alleugerir o oblidar la part extramusical, que és necessària però cal saber gestionar-la. Això de vegades afecta el romanticisme musical, perquè no estàs en una multinacional, t'ho fas tot tu i has d'encarregar-te de tot, i tot plegat requereix molt de temps que no dediques al que realment importa, que és crear i tocar. Això m'ha arribat a afectar de vegades. Tant de bo es pogués fer tot sense aquesta part.

[Un cop acabada l'entrevista, Gorka Urbizu recorda un altre bon moment: la nit que Berri Txarrak van tocar a Washington DC i entre el públic hi havia Ian MacKaye, membre de grups com Minor Threat i Fugazi i referent indiscutible de bandes com el trio navarrès. I per confirmar el record, Urbizu ensenya una foto d'aquell dia amb MacKaye.]