Música

Chano Domínguez: "Si Bach fos entre nosaltres, gravaria la música en comptes d'escriure-la"

Pianista. Actua al festival Desvarío de Nou Barris

4 min
El músic Chano Domínguez.

BarcelonaDesprés de gairebé una dècada als Estats Units, el pianista i compositor Chano Domínguez (Cadis, 1960) torna a fer vida a Barcelona, on s'ha retrobat amb músics com Javier Colina i Guillermo McGill. Vagi on vagi, però, sempre reivindica Cadis, la seva ciutat natal. "Si tinc alguna singularitat com a músic, té molt a veure amb el lloc on vaig néixer –diu Domínguez–. La llum de la ciutat, la idiosincràsia de la gent que hi viu... Cadis no és un lloc de pas. A Cadis s'hi ha d'anar, i això ofereix una singularitat". Domínguez, que el 2020 va rebre el Premio Nacional de músiques actuals, actua el dijous 18 de juliol al pati de la seu del districte de Nou Barris, dins del festival de flamenc Desvarío, que forma part de la programació del Festival Grec 2024.

Què tocarà en el concert d'aquest dijous?

— Bàsicament, música meva. També alguna improvisació i algun estàndard. I, com en els últims concerts, faré alguns temes de Paco de Lucía i Chick Corea. Són dos músics que m'han influït molt, que han marcat la meva manera de tocar i sentir la música.

Quina relació tenia amb Paco de Lucía?

— La guitarra flamenca va ser el meu primer instrument. Vaig tocar-la dels 8 als 16 anys. En aquella època vaig descobrir Entre dos aguas (1973), de Paco de Lucía, i des de llavors li he seguit tota la trajectòria. Solo quiero caminar (1981), Siroco (1987) i Zyryab (1990) són obres mestres que em van marcar moltíssim.

I Chick Corea, quan va descobrir-lo?

— És un pianista per qui tinc molta devoció... Als anys 70, quan tenia el grup de rock Cai, escoltava molt el seu disc Return to forever (1972). Amb els anys ens vam fer grans amics i fins i tot vam estar a punt de tocar junts. És un dels músics que, des de fora d'aquest país, ha entès el flamenc d'una manera més profunda.

Quan toca vostè sol, amb el piano, té més llibertat d'improvisar?

— Tocar sol és tot un repte... Em trobo a mi mateix i haig de veure de quina manera puc comunicar-me amb els altres. La reacció del públic m'influeix molt. I el meu propi estat d'ànim també. El piano sona més trist o més animat segons com hagi anat el dia. Quan toco sol, sé més o menys com començaré el concert, però pot ser que canviï de plans o improvisi algun tema sobre la marxa.

¿Creu que els músics d'ara tenen més costum d'improvisar que en el passat?

— Podem pensar que avui dia som uns grans improvisadors, però Mozart, Bach, tota aquesta gent també improvisava. De fet, escrivien perquè era l'única manera que tenien de deixar constància de tota la música que tocaven... Però ells també improvisaven. Estic segur que si Bach fos entre nosaltres, gravaria la música en comptes d'escriure-la. No crec que la improvisació sigui patrimoni dels músics actuals.

Fa poc ha col·laborat en el nou disc de Gregori Hollis amb la peça Dedicatoria. Ara quin projecte porta de cap?

— Mira, acabo de tornar de Nova York, on he gravat un disc amb el guitarrista Ethan Margolis. És la classe de músic a qui jo catalogo com un híbrid perfecte. L'Ethan és de Los Angeles, però es va criar a Lebrija i és com si fos sevillà. Ens vam conèixer als Estats Units i vam començar plegats un projecte basat en les arrels del blues americà. És curiós, perquè hi ha tot un espectre sonor i rítmic que es balanceja molt bé entre el flamenc i el bluegrass, que és la base del blues. Hem fet tot un disc amb peces de blues per seguidilla, per soleá, per tango, per bulería... Hi col·laboren el contrabaixista Carlos Henríquez i el bateria Obed Calvaire, de la Jazz at Lincoln Center Orchestra. I últimament també he tornat a tocar amb el meu trio de tota la vida, amb Javier Colina i Guillermo McGill. I amb la cantaora Esperanza Fernández, amb el pianista Mário Laginha... Sempre tinc mil projectes, intento entretenir-me cada dia.

Aquesta promiscuïtat té a veure amb l'essència del jazz?

— Home, no em titllis de promiscu... [Riu.]

Volia dir que esteu oberts a col·laborar amb molta gent diferent...

— Sí, som molt putos, els músics de jazz. Ens n'anem amb qualsevol. Fora bromes, però: m'agrada envoltar-me de gent de qui puc aprendre, que em fa sentir bé... I m'agrada la varietat. Seria molt avorrit tocar cada setmana el mateix repertori amb la mateixa gent.

Què ha de tenir un músic perquè vulgui col·laborar-hi?

— Ha d'explicar-me alguna cosa que m'interessi. En la música, el que et fa brillar és la singularitat. I la singularitat ve quan tens un discurs propi i coherent.

A part dels seus projectes personals, lidera una banda de músics joves al Taller de Músics de Barcelona.

— Sí, els KAI! Ens diem gairebé igual que el meu primer grup, Cai. Torno a tocar teclats, piano elèctric, sintetitzadors... Fem música elèctrica, basada en les reminiscències del rock andalús. M'agrada molt treballar amb joves, perquè em fa recordar qui era jo un temps enrere. Els joves tenen aquesta energia que potser nosaltres, amb els anys, aprenem a canalitzar d'una altra manera, però en aquell moment hi ha una efervescència i una lluminositat meravelloses. M'encanta sentir això de ben a prop. És bonic poder compartir amb gent d'altres generacions, ja no només musicalment, sinó humanament. Amb els KAI també hi col·labora la meva filla, la Serena, que té 24 anys. I un dels meus fills, el Marcel, que és saxofonista i productor de trap.

Ostres! I no us heu plantejat fusionar el trap amb el jazz?

— El Marcel és molt purista, en aquest sentit. Diu que el trap és un estil molt específic i que si el barreges perd l'essència. Jo a vegades li he dit: "Ostres, Marcel, jo crec que obriria el so". Perquè, a més, ell és un gran saxofonista. A Seattle feia de solista en una big band de jazz. Però ell creu que mesclar el trap amb altres estils seria un sacrilegi.

A vostè li agradaria provar-ho?

— Sí, per què no? El gust es troba en la varietat. El meu fill gran va fer-se aquella prova de l'ADN i li va sortir que teníem orígens jueus, àrabs, africans, celtes... Tots estem fets de barreges. Qui digui que és pur s'equivoca. Ves a saber si d'aquí deu anys hi haurà una cantaora de flamenc que s'acompanyarà de programacions de trap, que farà els ritmes de bulería amb trap. Jo no descarto res. Amb coneixement i bons músics, tot pot arribar a funcionar.

stats