Bach de baixa intensitat

La Fundació Salvat ha celebrat el concert de Nadal (o d’Advent) amb la presentació dels cantants que han obtingut l'última beca Bach: la soprano japonesa Maine Takeda, el contratenor alemany Matthias Daehling, el tenor català Marc Garcia i el baix anglès Charlie Baigent. El programa estava integrat per dues cantates de Johann Sebastian Bach (Schwingt freudig euch emporBWV 36i Wachet! Betet! BWV 70), a més de la cantata In furore iustissimae irae de Vivaldi i del motet Exsultate, jubilate de Mozart, aquestes dues a càrrec de la soprano María Hinojosa.

Davant del Bach Collegium Barcelona i del Cor Bruckner, Pau Jorquera va dirigir un concert descafeïnat i de baixa intensitat: discreció de les veus solistes (a excepció de Maine Takeda, impecable en l’ària de la cantata BWV 36), afinació desigual, entrades en fals i mala sincronització entre solistes i direcció, especialment en els passatges corals de les cantates de Bach. Una llàstima, perquè el programa valia la pena. Així, mentre el conjunt instrumental presentava el bo i millor dels seus integrants en els passatges obligats de les àries, el Cor Bruckner va tenir també els seus moments feliços, sobretot en els corals de les cantates, tot i que la qualitat entre seccions resulta desigual.

María Hinojosa va mostrar els seus dots infal·libles en el cant d’agilitat de les dues obres de Vivaldi i de Mozart. Tanmateix, l’estat vocal de la soprano catalana no sembla passar pel seu millor moment: els greus es projecten opacs i amb escàs volum, mentre que alguns aguts resulten lleument secs.

Un cop més, cal insistir que aquest tipus de concerts demanen la projecció de la traducció dels textos cantats, de cara a la intel·ligibilitat del sentit pregon de les obres. L’opció del codi QR és incòmoda per als que llegeixen des del telèfon mòbil (que, d’altra banda, s’ha de desconnectar), però també per als que els molesta la llum d'aquest dispositiu. Ara que està de moda no disposar dels programes impresos, és un error no projectar els textos d’obres en què la paraula és part substancial de la partitura.