La cantant francesa de més èxit que els francesos (alguns) no volen
Aya Nakamura és l’aposta de Macron per encapçalar la cerimònia d’inauguració o la de clausura dels Jocs Olímpics de París
BarcelonaVa néixer a Mali als anys noranta, va emigrar a França de petita i va créixer en un barri de l’àrea metropolitana de París. Fins aquí podria ser la història de molts joves de banlieue, però Aya Nakamura s’ha convertit en la cantant en francès més escoltada del món. Els números parlen del seu èxit: la cançó Djadja (amb videoclip filmat a Barcelona) acumula més de 1.000 milions de reproduccions a YouTube, es troba entre els més venuts en més de 46 països, i en menys de 15 minuts va esgotar les entrades al mític Bercy Arena de París, una fita inèdita per a una cantant francòfona.
Tenint en compte l’abast internacional del personatge, no és d’estranyar que el president Macron hagi pensat en ella com a carta de presentació de França al món per als Jocs Olímpics de París, que se celebraran al juliol. “Seria una bona cosa” que Nakamura actués “a la cerimònia d’inici o a la de clausura”, va declarar dijous a la inauguració dels recintes olímpics a Saint-Denis. Segons el diari Le Parisien, la cantant hauria d’interpretar-hi Hymne à l'amour, d’Édith Piaf, en una estampa de relleu generacional: la veu estrella de la França d’avui reinterpretant la veu més icònica de la França d’ahir. Però el que semblava un pla sense esquerdes per al líder francès ha resultat en una oportunitat per a l’extrema dreta, que ha aprofitat l’avinentesa per qüestionar que la cantant nascuda a Bamako –i, de rebot, els fills de la immigració– sigui prou francesa.
Si bé Nakamura ja estava acostumada a ser jutjada per qüestions alienes a la seva música, amb els rumors sobre la imminent actuació als Jocs Olímpics, l’allau d’atacs ha tocat sostre. Retrets pel seu ús poc ortodox de la llengua o pels ritmes "estrangers" que impregnen la seva música han animat el debat de tertúlies, xarxes socials i mítings polítics. Alguns sectors més desacomplexats de l’extrema dreta directament han considerat “ofensiu” que una dona negra d’origen humil representi França davant del món. Éric Zemmour, líder del partit ultradretà Reconquesta, va declarar a la televisió que no entenia la “llengua estrangera” de Nakamura, i va protagonitzar un míting en què es xiulava el seu nom. Igualment, un col·lectiu ultra va desplegar una pancarta davant del Sena on es llegia: “Això és París i no el mercat de Bamako”, en referència a la ciutat natal de la cantant.
La clau de l’èxit
És justament allò que la fa molesta per a alguns sectors de la dreta el que ha estat el seu trampolí a la fama: Aya Nakamura representa una franja oblidada de la població francesa. La periodista responsable del portal musical Deezer, Narjes Bahhar, va ser la primera a entrevistar-la i ha seguit la seva trajectòria des d’aleshores. “Aya Nakamura és una dona negra que ve d’una banlieue de París i se’n sent orgullosa. Aquesta és la clau de la seva fama”, explica Bahhar a l’ARA.
Nakamura es va llançar a la indústria musical a través de les xarxes socials amb tan sols 19 anys, i el públic va veure en ella un referent en el qual podia sentir-se reflectit. “La gent necessitava models diferents, més propers al poble”, assegura Bahhar. “L’Aya és l’artista francesa més coneguda del món, es guanya extremadament bé la vida, però al final és una noia senzilla i això fa que t’hi sentis a prop”. Les seves cançons s’inspiren en les músiques afrocaribenyes, el zouk (típic de les Antilles i de la Guaiana Francesa), l’afrobeat i el R&B, préstecs de la música amb la qual s’ha criat a Aulnay-sous-Bois, on l'origen de la població és molt divers.
La influència de Nakamura va més enllà de la música, i és que algunes de les expressions que fa servir a les seves cançons han transcendit a la llengua quotidiana del jovent. Sense anar més lluny, ha generalitzat l'ús de la paraula djadja, una invenció de la cantant que fa referència a un home que explica falsedats sobre una dona, o del verb dead –mort en anglès–, que vol dir fer molt bé una cosa. “L’Aya s’expressa com els joves dels barris, amb moltes expressions que no apareixen al diccionari i les popularitza”, diu Bahhar.
Un moviment calculat de Macron
En plena polèmica, la cantant d'Aulnay-sous-Bois ha tret un nou single que sembla contenir un missatge per als seus detractors: “Jo no tinc enemics, són ells a qui no agrado”, diu a Doggy. A la cançó, que es va publicar fa una setmana, Nakamura recorda als seus enemics que no els ha necessitat mai per tenir èxit en la seva carrera. "No em cal validar-me, surto a la portada de les revistes", canta.
Després de dies d’especulació, el president francès va informar dijous que havia enviat la proposta perquè Nakamura actués als Jocs Olímpics al director artístic de les cerimònies d'obertura i clausura, Thomas Jolly, de qui dependrà la decisió final. La cantant “agrada a un bon nombre de compatriotes” i “té clarament un lloc a la cerimònia d’obertura o de clausura d’aquests Jocs”, va dir Macron. No és gaire comú que un president participi en una decisió artística fins al punt de donar suport públicament a una artista (o de reunir-s’hi en secret, tal com afirmen alguns mitjans francesos). Per això algunes veus s'ensumen que es pugui tractar d’una maniobra política. De fet, l’antropòloga Marie Sonnette-Manouguian explicava en una entrevista al diari Le Monde que la decisió de Macron està presa amb "la voluntat d’esborrar la imatge de dretes i racista que li han donat les últimes polítiques governamentals, com la votació de la llei d’immigració".
