Arnau Tordera (Obeses): "Hem de prendre consciència del patrimoni que tenim"

BarcelonaEl grups Obeses ha estat sis anys sense publicar discos amb cançons noves. Sí que hi ha hagut un directe, El ressorgiment de l'Atlàntida (2021), i projectes com la col·laboració amb la cobla Berga Jove. A més a més, el líder la banda, Arnau Tordera (Tona, 1986), ha treballat en infinitat de propostes, inclosa la composició musical de l'òpera La gata perduda, que es va estrenar al Liceu el 2022. Ara, finalment, Obeses publiquen cançons noves, les primeres de L'ai al cor (Música Global, 2024), un àlbum que apareixerà en dues parts: sis cançons ara (aplegades sota el nom de Sístole) i vuit més a la tardor (Diàstole).

Vau presentar la primera part del disc L’ai al cor en concert el 29 de juny a la sala Paral·lel 62 de Barcelona. Quines sensacions vas tenir?

— Va ser un concert memorable, un d'aquells en els quals agraeixes tot el sacrifici, tota la dedicació i tot el temps invertit en aquest ofici. Va ser una nit d'aquelles joioses, plenes de felicitat compartida, que és una cosa bonica, perquè no només gaudeixes tu, sinó que el gaudi es multiplica en la resta de persones que estan en un mateix espai. Va ser francament bonic, el retrobament amb els nostres seguidors. I la certesa indubtable que Obeses segueix en plena forma, que és una cosa sobre la qual potser hi havia hagut algun dubte darrerament.

Tenies dubtes sobre poder continuar connectant amb el públic?

— No tenia evidències que poguessin donar raó al dubte, però un sempre està sotmès a la incertesa de com arribarà la seva proposta i la nova música que va generant. Malgrat això, la veritat és que estic plenament satisfet i agraït de la resposta que ha tingut.

Publiqueu L’ai al cor en dues tongades, com també han fet els Blaumut aquest any: unes cançons ara i la resta a la tardor.

— Obeses feia sis anys que no trèiem un disc com a tal, i ha canviat molt el món i el consum de la música. Han aparegut noves plataformes, nous camins de consum molt més immediats, molt més frenètics, en els quals probablement no és tan fàcil assaborir la música que s'hi ofereix com ho era fa uns quants anys. Davant d'aquesta circumstància, i donat el fet que aquest disc ha de contenir 14 cançons, perquè sempre hem fet una cançó més que el disc anterior, i anàvem més enllà de l'hora, vam optar per aquesta opció. En primer lloc, per poder oferir un gaudi més intens, més profund i més específic d'aquesta primera part. I en segon terme per aconseguir una notorietat en un temps relativament curt. Per tant, això ens permet ser notícia dues vegades en relativament poc temps. Naturalment, després de tants anys de silenci, és una cosa que ens interessava.

Tanmateix, no has deixat de ser notícia en aquests sis anys, perquè la teva activitat ha sigut bastant frenètica.

— Si l'aparició d'aquest disc s'ha dilatat durant tots aquests anys, en bona mesura ha estat per la meva agenda i la meva limitació com a ésser humà, que està limitat per la seva dimensió física i temporal. És una cosa amb la qual no m'havia topat fins ara, però sí, he estat immers en projectes certament estimulants i experiències molt gratificants, que al mateix temps m'han impedit de portar a terme el que considero que és la meva tasca principal com a artista, que és generar cançons per a Obeses. Jo mateix vaig obligar-me a tenir mig any per dedicar-me a la creació de nou repertori, i aquí està.

De quina manera creus que tots aquests projectes s'han escolat en les cançons d’Obeses?

— Com a artista, ho vulgui o no ho vulgui, tot allò que vaig fent, tot allò que vaig experimentant i tot allò que d'alguna manera m'alimenta creativament forma part de la meva trajectòria. I diria que en totes i cadascuna de les coses que he anat fent fins al dia d'avui s'hi veuen reflectides les coses anteriors que he anat gestant.

Per exemple, el tractament musical de la cançó La meva llengua, que és una de les peces més tradicionals, pot ser que tingui a veure amb el que vas fer amb la cobla Berga Jove i amb les investigacions en músiques d'arrel, que no és l’àmbit d’on venies.

— Vinc del consum de música anglosaxona, principalment, i, per tant, també hi ha un despertar personal davant d'unes realitats musicals que eren molt més properes i que es vinculen molt més a la meva tradició personal, i de les quals a poc a poc vas sent conscient. En aquest sentit, el projecte amb la cobla Berga Jove va obrir-me un ventall de riquesa musical que es vinculava també amb l'herència musical tradicional catalana, si bé és cert que anys enrere ja havia escrit una sardana per al segons disc d'Obeses. La meva llengua sorgeix justament d'una altra singularitat de la tradició musical catalana: les cançons que s'interpretaven amb pandero quadrat. D'aquesta idea de la cançó tradicional generada només amb una base rítmica i una base melòdica de la veu, se’m va acudir generar una nova peça que fa la següent reflexió: aquest tipus de cançons tradicionals de transmissió oral han aportat informació sobre el passat, qüestions morals, qüestions de reflexions amoroses, etc., però, al mateix temps, transmeten una llengua que, justament gràcies al fet de cantar aquestes cançons, perviu. I amb la voluntat de crear una peça en homenatge i honor a la llengua catalana, que és la llengua amb la qual he crescut i m'expresso, i que m'ha pogut revelar el món que conec, vaig conjugar aquestes dues possibilitats creatives. La meva llengua és un homenatge a la pròpia llengua i a una instrumentació vinculada a la història musical catalana. Hi ha la viola de roda, la tenora, la gralla i, per descomptat, el pandero quadrat.

Diguem que és una riquesa musical que, afortunadament, en els últims anys està revifant perquè tenim molts projectes que tiren per aquí.

— Sí, és una bona notícia. Evidentment, hi ha responsables de tot això. Per exemple, la Fira Mediterrània de Manresa és un feu important de revitalització de tot aquest tipus de projectes i, en aquest sentit, també hi ha un cert despertar col·lectiu del valor d'aquest patrimoni. Evidentment, ens podem meravellar de projectes d'una tradició musical forastera, per descomptat, les coses bones s'han de consumir, ens hem d'enriquir dels seus valors, però al mateix temps hem de prendre consciència del patrimoni que tenim, que no només és bo, que és una cosa que sempre s'ha de celebrar, sinó que a més és propi i ens vincula a la nostra història.

A la Fira Mediterrània de Manresa faràs la Sardana Superstar. Què serà?

— Sardana Superstar serà el primer musical de la història que situa la cobla com a element vertebrador tant de la seva dramatúrgia com de la seva música. Estem parlant d'un espectacle força revolucionari, ja no només per aquests ingredients, sinó per tot el que possibilitarà des d'un punt de vista de la conjunció d'aquest món sonor amb el gènere escènic.

Sovint has reivindicat que es fessin més musicals en català. I el Govern ha aprovat una línia de subvenció específica per a musicals en català i occità. Sembla que t'hagin sentit.

— Bé, no em penjaré la medalla. Som molta gent que fem pressió en aquest sentit, i és important, perquè quan a la cartellera d'un teatre català hi apareix una obra que no és en la llengua del país, hi ha un responsable que ha decidit això. Tindrà els seus motius i ja vindrà aquí a explicar-los si ho creu convenient. Però tota la resta de persones que tenim sensibilitat pel tema lingüístic hem de fiscalitzar aquest tipus d'actes si aquest espectacle no és en català, que és la llengua amb la qual s'haurien de representar tots els espectacles que es fan al país o la immensa majoria d'ells, com passa arreu del món [amb la llengua respectiva]. Quan hi ha una actitud reprovable s'ha de poder fiscalitzar qui ha pres una mala decisió, reconduir-la i prendre'n una de bona que possibiliti que el català tingui presència també a les cartelleres barcelonines.

Tornant al disc, sembla que La meva llengua, per contrast, dialogui amb Amor artificial, que és una composició que no hi té res a veure.

— Una peça utilitza recursos instrumentals tradicionals i l'altra, entre cometes, moderns o futuristes, fins i tot. Això és marca de la casa d'Obeses de sempre. Si generés en un mateix disc dues peces de tessitura similar, ja no seria estimulant per a mi. Jo necessito, en termes creatius, tenir el repte de generar peces noves en cada moment i peces que ofereixin experiències estètiques diferents i contrastants entre elles. Forma part de la meva manera de vincular-me amb la música. Sé que hi ha molts artistes que prefereixen replicar centenars de vegades les mateixes fórmules. És la seva opció i n'hi ha alguns a qui els hi va prou bé. En tot cas, la meva opció no va per aquí i, de moment, no em puc queixar de com em va.

De Magalí Sare, amb qui cantes Potser ho hauríem d'haver vist, dius que és una de les millors veus del país.

— La Magalí té un domini exquisit de l'instrument, un gust inherent a la seva persona i una teatralitat que era fonamental per expressar-se en una peça d'aquest tipus, que té moltes herències diverses però que es connecta indubtablement amb el cuplet. La qüestió escènica de la música és una cosa que sempre he cultivat i m'ha agradat utilitzar-la en el meu repertori.

Estem vivint un bon moment d'instrumentistes, cantants i compositors a Catalunya, oi?

— Per descomptat. Al final, les escoles del país han anat donant els seus fruits. Hi ha gent que s'ha format de manera fantàstica amb grans professors i que avui en dia té un nivell extraordinari. El que falta potser són llocs on aquests artistes puguin desplegar el seu art i les seves capacitats. Hem vist com reiterativament s'anaven tancant sales de concerts, com cada vegada és més difícil oferir concerts de petit format en bars musicals. Hem vist fins i tot la televisió pública de Catalunya oferir un programa sobre música amb un desplegament econòmic absolutament desorbitat i no presentar-hi instrumentistes en directe, cosa que va generant una imatge col·lectiva que les noves generacions van absorbint i acceptant, que els músics en directe no són necessaris. Cal denunciar-ho quan un tipus de projecte d'aquest tipus deixa de banda un ofici tan important, tan històric i tan essencial com el de la interpretació de la música en directe.

Estem parlant d'Eufòria, oi?

— En efecte.

Abans parlaves de la llengua, i el que fas a La vida és massa curta per passar-la renegant és un gran exercici lingüístic a propòsit dels renecs. Com als còmics del Tintín.

— Sí, hi ha un paral·lelisme; de fet, hi ha una cita explícita: "llamp de llamp de rellamp". La llengua catalana ha generat un pòsit de renecs extraordinari. A vegades oblidem que un renec és el fet de malparlar d'una cosa sagrada. Probablement, avui en dia, se'n diuen menys perquè ja no hi ha res sagrat al país o perquè la societat ja no té elements que consideri sagrats. A vegades penso que l'única cosa que hi ha sagrada a Catalunya és el Barça, que a l'hora de tocar-lo tothom va amb molta cura. Anys enrere, potser aquest rol l'assumien Déu i els sants. Per tant, parlar malament de Déu era una cosa terrible que només feies quan estaves molt enfadat. Vaig llançar un tuit a la xarxa demanant que la gent m’oferís uns quants renecs i en vaig obtenir un llistat immens. De tot aquest pòsit en vaig fer la cançó, aquesta història desgraciada d'un home que es lleva i li passen totes les desgràcies i davant d'aquestes desgràcies va responent renegant cada vegada més creativament... Bé, és un divertimento i una fórmula musical que m'agrada, connectada també amb el món del cuplet i en aquest cas també amb un exercici lingüístic prou simpàtic.

I amb una mica de swing, també.

— Sí. De fet, el cuplet històricament ja hi tenia vincles. Era just l'època en què la música nord-americana ja estava arribant aquí, i al mateix temps aquí hi havia una tradició de músics, entre cometes, acadèmics, clàssics, ja molt formats en aquest gènere. És molt interessant com músics que de dia estrenaven òperes al Liceu de nit no podien evitar llaminejar amb aquest repertori més popular del cuplet. És una cosa que sempre m'ha cridat molt l'atenció.

Tant els vídeos sobre musicacions de Verdaguer que fas per al Museu d'Història de Barcelona com les col·laboracions a la ràdio amb El secret de l'èxit mostren una cara teva molt analítica. A l'hora de compondre tu una cançó, què hi fas prevaldre, la intuïció o la part analítica?

— Encara que pugui no semblar-ho, quan faig les meves obres no soc gens analític. La intuïció és absolutament el que vertebra les meves obres. Com a compositor sempre m'he guiat molt més per la intuïció que pel coneixement, però sí que és cert que vaig adonar-me en un moment determinat de la meva vida musical, quan era adolescent i volia millorar com a músic, que les idees que germinaven dins del meu cap no tenia mecanismes ni recursos per portar-les a terme. Va ser llavors quan vaig comprendre que era importantíssim formar-me per poder traslladar aquestes idees al món real. El que la gent pot sentir en una de les meves cançons és la màxima aproximació que he aconseguit fer a la idea de cançó perfecta que tinc. Mai aconsegueixo fer exactament la peça que he imaginat, però cada cop hi estic més a prop.

Compons també pensant que la teva veu potser canviarà amb els anys? O no ho tens en compte?

— És interessant, això. La utilització de la meva veu acostuma a ser notablement extrema dins del meu repertori. De moment no hi he pensat. Per ara, més o menys, puc interpretar tot el que vaig cantar ja fa uns tretze o catorze anys. Evidentment, arribarà un dia que no podré fer-ho, però bé, forma part del joc. Crec que la veu també va madurant, com la persona, i que potser tampoc cal interpretar de la mateixa manera peces que tenen uns quants anys i que potser d'aquí uns quants anys no podré cantar. En tot cas, ja ho veurem.

I com prepararàs la veu per cantar Barcelona de Freddie Mercury amb l'OBC a la platja l'11 de juliol?

— La va compondre un artista amb unes facultats vocals irrepetibles i extraordinàries, i davant d'aquest oferiment, que és un privilegi i un honor, faré la meva versió, naturalment aportant-hi el màxim de les meves capacitats i procurant que la gent pugui gaudir de la bellesa de les veus i de l'experiència musical. La de Freddie Mercury és una veu irrepetible, i per tant vull deixar clar que jo no faig de Freddie Mercury, faig d'Arnau Tordera interpretant una peça de Freddie Mercury, i ho faré amb el màxim respecte i amb la màxima admiració per aquest cantant i compositor extraordinari.

El duet de Barcelona el faràs amb...

— Serena Saénz.

És una gran soprano.

És part del repte, sí. Estar a l'altura d'una soprano del seu nivell forma part de l'aventura.