Arctic Monkeys, el grup mil·lennial que es fa gran

Recordeu aquell amic carismàtic i talentós però també una mica entremaliat de l’escola que, amb només 12 o 13 anys, ja era coneixedor de la filosofia de Nietzsche, escoltava discos de Leonard Cohen i Bob Dylan i al·lucinava amb les pel·lícules de John Ford i Alfred Hitchcock? Doncs bé, segur que de petit l’Alex Turner era una d’aquestes llumeneres. El cantant, guitarrista i principal compositor d’Arctic Monkeys és un jove-vell amant del vi i dels artistes romàntics, cosa que ha anat demostrant des dels inicis de la seva carrera. I és que la rauxa punk del primer disc del grup, el celebrat Whatever people say I am, that’s what I’m not (2006) -el debut que més ha venut en una sola setmana al Regne Unit amb 360.000 còpies- posseïa també un embolcall adult que donava pistes del que havia d’arribar. Només cal escoltar l’inflamat rhythm and blues de Fake tales of San Francisco, la balada Riot van i el registre vocal afectat i greu de Turner per descobrir els pacients zero de la malaltia neoclàssica del grup. Des del 2006 i liderats per Turner, Arctic Monkeys han anat polint el seu so fins a arribar al reposat i sorprenent Tranquility Base Hotel & Casino (2018), un llarga durada que presentaran el dissabte 2 de juny al Primavera Sound i que trenca un silenci discogràfic de cinc anys.

El sisè treball del quartet anglès, acollit de manera desigual pels seus fans i amb reaccions força divertides, que van des de preguntar-se on són les guitarres a catalogar-los com uns Spandau Ballet de ciència-ficció, és gairebé una feina en solitari del totpoderós Alex Turner, figura clau per entendre el pop i el rock del segle XXI. El músic de Sheffield, una de les veus autoritzades i més populars de la generació mil·lennial, es despulla emocionalment a Tranquility Base Hotel & Casino, un disc on parla sense embuts i amb certa ironia sobre els somnis frustrats (“Volia ser un dels Strokes”, diu a Star treatment ) i sobre els amics i les relacions que s’han perdut pel camí de la fama (a la colpidora i alhora juganera The ultracheese ). L’àlbum pren el nom del lloc on Neil Armstrong i Buzz Aldrin van posar els peus a la Lluna l’any 1969, data en què podrien viure espiritualment les cançons de Tranquility Base Hotel & Casino, i planteja una lleugera distopia on la humanitat ha colonitzat el famós satèl·lit terrestre.

A més, s’emmiralla formalment en el llibre d’estil de The Last Shadow Puppets, el projecte paral·lel que Turner comparteix amb Miles Kane (un altre jove-vell) i fins ara la vàlvula d’escapament que tenia per mostrar el seu amor per herois del passat com The Beach Boys, Scott Walker, Serge Gainsbourg, David Bowie o Burt Bacharach. El guitarrista i cantant de 32 anys ha descobert que tota la seva obra musical forma part d’un mateix corpus artístic, i ja no té por de mesclar les seves diverses personalitats en una de sola.

L’efecte dòmino

L’evolució que ha portat Alex Turner a ser el crooner indie definitiu del moment no hauria sigut possible sense la predisposició i la comprensió dels seus companys de grup -sobretot de Matt Helders, bateria i segon home fort de la formació- i el suport de Domino Records, el segell independent que ha publicat els seus discos i que li ha permès funcionar amb una llibertat creativa i de moviment absolutes.

+ Detalls

Primavera Sound

Parc del Fòrum

Fins al 3 de juny