Skatalà: “Ara és impensable que un grup com Skatalà surti a la tele”

Herois subculturals de la Barcelona dels anys 90, Skatalà van ser els nostres The Specials, Madness i The Beat, tots alhora. Els pioners de l’ska a Catalunya actuen dissabte al festival Barna’n’Roll, juntament amb grups com Lagwagon, The Adicts i Berri Txarrak. Celebren els trenta anys de la seva primera maqueta, 'Fent d’aquí', una casset incunable que marca el principi d’un dels grups amb més empremta en la memòria col·lectiva underground del nostre país.

Dissabte torneu a tocar a Barcelona. Teníeu nostàlgia dels escenaris?

Jordi Manyà (guitarra): Reunir-nos per fer concerts depèn una mica de l’estat d’ànim. Fa dos anys en feia trenta de la nostra fundació i no vam voler tocar. Ara, en canvi, l’oferta era bona: en un bon festival, amb un escenari gran i celebrant l’aniversari de la maqueta. Però a priori només serà un concert.

Pitu Moregó (veu): Tot això va més de tocar i passar-ho bé que no pas de retrobar-se. No hem deixat mai de veure’ns, som amics.

JM: També hi ha influït que a les darreries de l’última gira, l’any 2010, va morir el Natxo (saxofonista fundador de Skatalà) i hem necessitat pair-ho.

Com recordeu l’època en què vau gravar Fent d’aquí (1987)?

PM: Sobretot amb vertigen. No érem músics però teníem moltes ganes de tocar el que ens agradava en aquella època: el punk britànic i nord-americà amb la fusió de la primera onada skatalítica de Londres. En aquell moment tot era bastant imprevisible i mai fèiem un concert igual.

JM: La veritat és que era bastant caòtic.

Després vau canviar una mica amb Borinot borinot (1993) i la sensació és que el grup va créixer.

PM: Vam canviar la formació, hi van entrar uns teclats i una secció de vents més potents que ens va donar el punt del power ska que ha sigut bastant característic nostre.

JM: Alhora, vam aconseguir una discogràfica que ens va donar més promoció i vam començar a aparèixer a la televisió i a la premsa. La suma va ajudar-nos a ser una mica més coneguts a Catalunya. Vam fer un salt.

PM: Tot i que no deixava de ser tot bastant casolà, sempre va ser-ho, de fet.

Se us ha considerat els pares de l’ska a Catalunya.

PM: Perquè vam afegir-hi el component de cantar en català i castellà. Nosaltres no érem gaire conscients del que fèiem, tocàvem el que ens agradava.

JM: A més ja s’havien fet coses abans, com algunes cançons dels Decibelios.

L’escena a Catalunya va ser força potent als anys 90.

JM: Es va crear un circuit, però tampoc creguis que era gaire gran. Sí que és cert que van aparèixer més grups i potser hi va haver un petit esclat.

Per què ho vau deixar?

PM: El grup ja no donava més de si. Quan vam plegar veles, quasi tots tocàvem amb altres grups i s’havien d’anar buscant substituts cada dos per tres per fer els concerts. Havíem tocat per tot Catalunya, havíem sortit fora, ja ho teníem tot fet.

JM: També vam sentir que musicalment estàvem una mica estancats.

PM: La banda estava un pèl descontrolada en aquell moment, i tampoc ens estaven sortint coses noves.

De públic mai en va faltar.

PM: Sí, però al final ja no hi havia el Quique [Gallart], fundador i una peça importantíssima per al grup. Va ser un dels primers a detectar els nostres problemes i va voler deixar-ho, així que vam acabar el que teníem pactat i ja no vam tenir ganes de tirar endavant.

JM: A nivell de funcionament va afectar-nos el petit boomde Dr. Calypso, amb qui compartíem membres.

És un fet que heu aconseguit transcendir generacions.

JM: La primera gira que vam organitzar de celebració [l’any 2005, coincidint amb el 20è aniversari de la banda] es va fer, en part, perquè notàvem que la gent ho demanava. També toco amb Dr. Calypso i quan als concerts fèiem una petita introducció d’ Embolingats, de Skatalà, la gent es tornava boja. Era públic jove, que mai ens havia pogut veure en directe. Semblava que ens tenien com una banda molt mítica.

PM: Quan arribes a un lloc i ets el primer a fer-ho, sobretot en l’idioma de casa, anys més tard et venen a buscar com a referent. Igual que per a nosaltres ho podien ser els grups del 2 Tone, Skatalà ho és per al nou públic i les bandes de ska a Catalunya. Un nano que comenci a escoltar ska i miri cap enrere sempre trobarà els Komando Moriles, els Malarians, els Calypso, a nosaltres...

Les cançons tenen vigència.

JM: Les nostres lletres són bastant atemporals.

PM: Bé, al principi eren inintel·ligibles, encara ens pregunten què volíem dir.

JM: Això és perquè vam incorporar tot l’argot subcultural de Barcelona.

Sembla un miracle que un grup com el vostre aparegués a la televisió.

JM: Ara sembla increïble, de fet és impensable que surti cap grup com nosaltres a la tele d’avui, tot el que hi ensenyen és completament inofensiu.

PM: En el context de l’època era més normal, en d’altres països passava sense cap mena de problema. No sempre vam dir que sí a tot, de totes maneres.

JM: Almenys vam tenir la possibilitat de fer-ho, ara no tindríem cap opció.

PM: Potser és que llavors tot estava una mica més descontrolat, ara no se’ls colen grups com nosaltres.

Tot s’ha domesticat?

JM: Sí, de grups amb l’actitud de Skatalà n’hi ha moltíssims, el que passa és que ara no tenen espai enlloc. I mira que nosaltres encara ens queixàvem que ens feien poc cas. Però imaginar una banda com la nostra en un programa de TV3 al 2017 és surrealista.

PM: I són gent que musicalment dona dues-centes voltes al que fèiem nosaltres als inicis, però la promoció que tenen al darrere és zero. Al final influeix molt d’on vens. Nosaltres venim de la subcultura, i la subcultura no es veu, no s’ensenya, la subcultura es viu.