Simon Reynolds: “Ara el pop ha de competir amb moltes altres coses”
Crític musical i escriptor, participa al festival Primera Persona
Simon Reynolds és un dels crítics musicals més influents dels últims anys. El seu llibre més recent, 'Como un golpe de rayo. El glam y su legado, de los setenta al siglo XXI' (Caja Negra, 2017), és l’inspirador relat del moviment que van liderar artistes com Marc Bolan, David Bowie i Roxy Music, però també ha escrit de manera brillant sobre la música 'rave', el postpunk o el que ell anomena 'retromania'. Aquest cap de setmana serà a Barcelona per participar al festival Primera Persona
Què significa ser avui crític de rock o de pop? Què penses que ha canviat des que vas començar?
La diferència principal és que als vells temps els crítics tenien accés a la música molt abans que els fans, de manera que feies de guia per al consumidor. En part, la música era valuosa perquè costava diners. Ara bé, actualment hi ha tanta música que el paper del filtre encara és útil, sobretot en camps molt especialitzats. Sobretot, penso que actualment la feina de crític té molt més a veure amb la recerca de significats, amb la interpretació i la contextualització.
¿El punt de vista del crític ha de ser més social o polític o bé més artístic o estètic?
Pot ser totes dues coses, només una o cap. També hi ha altres maneres de mirar i avaluar la música: l’impacte emocional o la identificació, el pur plaer, la funcionalitat de la música de ball... Alguns tipus de música no tenen una dimensió particularment social o política, però poden ser vàlides en relació amb altres paràmetres. També té a veure amb els teus interessos com a escriptor, què et fa trempar i en què ets bo.
Vas encunyar el terme retromania. Com afecta a la nostra percepció de la música el fet que sembli que passat, present i futur succeeixen al mateix temps?
És un canvi profund cap a un estat d’atemporalitat amb moltes ramificacions pel que fa a la sensibilitat, la consciència del temps, la memòria i la noció d’un mateix.
Fa 50 o 60 anys, el pop i el rock tenien una enorme influència cultural i social. Ja no és així?
Sembla que la música ha perdut una mica d’aquell estatus privilegiat que tenia en la cultura juvenil. Als joves, com el meu fill de 18 anys o la meva filla de 12, encara els encanta la música, però ara el pop ha de competir amb moltes altres coses. Jocs, xarxes socials, moda, televisió, fins i tot el menjar... La meva filla mira YouTube obsessivament, però em diu que els vídeos musicals només representen un 40% del que mira. La resta són videoblogs, reptes, vídeos de cuina i coses estranyes de moltes menes. Actualment la música reflecteix els canvis socials i culturals, més que no pas liderar-los o instigar-los.
Has escrit sobre postpunk, música rave, glam... Què tenen en comú aquests gèneres o estils? Què t’atrau d’ells?
En primer lloc eren estils liderats pels britànics. Amèrica va contribuir al postpunk i al glam, i Europa va jugar un paper en el postpunk i la música rave. Però, en tots ells, el Regne Unit té un rol dominant. També afegiria a la llista la psicodèlia i la música progressiva postpsicodèlica com una era que m'encanta, però de la qual encara no he escrit gaire. I també està encapçalada per britànics. Així que, en alguns sentits, el meu tema és l’experiència del rock (i el pop) britànic. Trobo fascinant la relació entre l'underground i la superfície en aquestes escenes, totes es tornen música pop fins a cert punt i s’infiltren a les llistes d’èxits. M’agraden les energies socials que hi ha incrustades, les innovacions no només pel que fa al so, sinó també a les lletres, la veu, la imatge, la presentació i el packaging, però també en el negoci. I en tots ells, excepte potser el glam, amb la seva desil·lusió i decadència, hi ha un esperit optimista de canviar el món que impregna la música fins i tot quan no és explícitament política. També m’agrada el fet que la premsa musical era molt important pel que fa a l’energia del discurs al voltant de la música, amb escriptors que innovaven i que es convertien en estrelles de ple dret. També la ràdio pirata va jugar un paper als anys 60 i una altra vegada amb l'escena rave.
Els crítics de rock tendeixen a menystenir el pop, però és una música que té milions de fans. ¿Ens estem perdent alguna cosa quan el deixem per les seccions de famosos als diaris i revistes?
A la Gran Bretanya, la paraula pop mai ha sigut un insult com ho és, certament, en la cultura alternativa americana. El pop s’ha vist primer com un territori on infiltrar-se i conquerir (i d’aquesta manera transformar-lo), però també com una indústria que genera grans coses i que val la pena prendre’s seriosament -tant si eren The Supremes i els grups de noies als anys 60, la música disco als 70 o Abba, o les Spice Girls, o les dives del R&B d’avui.
Hem vist un moviment #MeToo en la indústria del cinema però no en la indústria de la música. Creus que arribarà?
Sí, és estrany que, a banda de poques figures de perfil alt que han caigut en desgràcia o han sigut empresonades, encara hagi d'arribar un moment #MeToo a gran escala en la música popular.
El periodisme tradicional està en crisi. La indústria musical tal com la coneixíem està en crisi. Quin futur veus per al periodisme i la crítica musical?
Oh, una gran pregunta, no la puc contestar. Sembla que ara s'escriu més que mai sobre música, però en gran part està mal pagat o no es paga. Internet ha creat un vast taller clandestí de discurs. Personalment, penso que la solució són els llibres i els assajos llargs, crear narratives més grans que recreïn el context i aportin significat. Hi ha encara una sorprenent quantitat d'històries i maneres del passat que poden reconfigurar-se. Pots fer-ho fins a cert punt amb la música actual, però funciona millor quan la pols s'ha assentat amb el pas del temps.