Miqui Puig és un dels grans artistes pop d'aquest país. Forjat en l'ètica 'mod' dels vuitanta, el cantant de l'Ametlla del Vallès ha passat per l'èxit de radiofórmula, la sobreexposició televisiva i un cert desencís cap a la indústria. La seva tornada, nou anys després, amb 'Escuela de capataces', és la reafirmació que a Puig encara li queden coses per explicar. Un punt i seguit infestat de cançons de bella factura
Quasi una dècada sense treure disc nou.
Vaig necessitar un període de reflexió i anàlisi per entendre per què no havia funcionat Impar (2008). Durant tot aquest temps m'he dedicat a altres coses, principalment a fer un programa de ràdio (Can Tuyus, que es va emetre durant cinc temporades a La Xarxa), una mica de televisió o l'espectacle Canciones que hacen bum y otras memorias pop, que va ser quasi un any de feina. A més, he seguit dins del negoci: amb la meva discogràfica (LAV Records), produint discos d'altra gent... Potser no han sortit cançons al carrer però no n'he parat d'escriure en cap moment.
No et vas tallar dient públicament que no havies quedat content amb l'etapa d'Impar. No ho acostumen a acceptar gaires artistes.
No va ser una queixa contra el món o l'escena i sí un descontentament amb mi mateix. He pogut analitzar el que està passant a la indústria, veure què fan els companys de generació i, a partir d'aquí, adoptar els canvis necessaris. M'he adonat que com em sento més còmode és fent cançons pop com les d'aquest disc.
Has tingut prou temps per saber quin tipus d'àlbum volies fer, doncs.
Portem des del 2011 pensant-lo i creant-ne les melodies. Les lletres han arribat a posteriori, majoritàriament provenen de les notes que creava a la ràdio.
Escuela de capataces inclou un mapa. És el poble metafòric on viu Miqui Puig?
Em fa una mica de por dir que és un disc conceptual, però possiblement és el meu espai idíl·lic. Volia que les coses passessin en un espai físic, per exemple el bar, que és un lloc que surt a tres passatges.
En moltes de les cançons s'hi nota la importància que dones a l'amistat.
És clau, jo no soc artista perquè ho hagi triat, sóc artesà, però si només parlés amb gent del gremi seria extremadament avorrit. Una cançó d'amistat com Los Módena la pot entendre qualsevol persona que escolti el disc faci el que faci amb la seva vida.
Com afronta el pas del temps una persona que ha viscut una joventut tan intensa com la teva?
En la meva feina, la veterania no és un handicap, al contrari. Hi ha molts grups a qui el pas del temps els ha fet encara més bons, com els Teenage Fanclub. Bandes madures que s'han embellit gràcies al pas del temps. Tot i això, els anys no m'han calmat, aquest és un àlbum ferotge i sense cap concessió. No hi ha ni una sola balada.
¿Et planteges arribar a un públic més jove que potser ni coneix Los Sencillos?
No tinc cap dubte que hi arribarem. No voldria semblar, en cap cas, que m'hi estic emmirallant, però existeix l'exemple de Morrisey, que va aconseguir portar nous fans de la seva carrera cap als Smiths. També pot passar que a la nova generació li agradi l'àlbum i que quan vulgui investigar sigui el seu propi pare qui li ensenyi Los Sencillos.
Has inclòs La teoria del hombre invisible, un spoken word.
Era una obsessió que tenia de fa anys. Hi havia dos spoken word que tenia com a referents: un de The Clientele i un altre de The Special AKA. El text és un recull d'imatges que tenia guardades al cap i que vaig escriure d'una tirada.
Hi escrius això: "Ya pagué el último de mis pecados, pedí perdón a una iglesia extraña, pero sigo siendo invisible para ellos".
Hi ha un moment que et planteges ¿hi soc o no hi soc? I la invisibilitat és una broma que fem amb amics artistes sobre l'edat, sembla que hagis desaparegut. Això del perdó és un punt i a part, com el "Feliz año nuevo" que crido a la cançó: comença una nova etapa i és igual que no sigui 31 de desembre, això s'inicia aquí i ara.
¿A Escuela de capataces els referents tornen a ser els 80?
Sens dubte, d'Orange Juice a Golpes Bajos. Anem des del pop clàssic al més soul.
Acabes amb una reversió de Vos trobava a faltar, un senzill que ja havies publicat però que concorda perfectament amb el concepte general de l'àlbum.
És un tema que li va molt bé al disc, una cançó d'enyorança de moltes coses i una d'elles era tocar i expressar-me. La lletra ho diu ben clar i em sembla un bon epítet del que és aquest treball: comença amb un "Si em deixeu explicar" i després explota amb "Jo només vull violins i trompetes". Tot això és exactament el que volia d'Escuela de capataces.