BarcelonaNúria Graham (Vic, 1996) ha fet art del gest de girar full. Deixa una estètica lligada a la cantautora elèctrica per buscar nous horitzons amb el molt estimable Cyclamen (Primavera Labels-Universal, 2023), un disc amb edició internacional amb els segells nord-americans Verve i New Deal i autoproduït fins a les últimes conseqüències. "Són tantes les decisions que he hagut de prendre, i m'han costat tant, que em sento orgullosa sigui quin sigui el resultat", diu Graham, que el 17 de febrer actua a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, dins del Festival Guitar BCN.
Com va anar la gira pels Estats Units i el Regne Unit?
— Hem fet uns 30 concerts abans que sortís el disc, i la sensació ha sigut extremadament bona, per diverses coses. Vam començar la gira al setembre als Estats Units just després de fer el concert al Mercat de Música Viva de Vic. La rebuda va ser molt bona i molt fresca.
¿La gira t'ha ajudat per entendre millor les cançons?
— Moltíssim. De fet, no havia tingut mai la sort o el privilegi de poder fer tants concerts abans que sortís un disc. Normalment trigues potser mig any a agafar l’embranzida, perquè no fas mai tants concerts. És l'única manera que tens perquè la música agafi una vida nova i sorgeixi aquesta màgia amb els músics.
Com eren els llocs on tocaves?
— Bé, tret del Primavera Sound de Los Angeles, que sí que era un festival, la resta van ser sales. N’hi havia de més grosses que la Jazz Cava de Vic i d’altres com el Sidecar.
¿T'has sentit a gust amb el piano i la guitarra clàssica?
— Moltíssim. Amb el piano ja m'hi sentia molt a gust a casa, però mai l'havia tocat tant en directe. Per tant, és tot un canvi, fins i tot pel que fa a la postura, que amb la guitarra sempre estava dreta i al davant. Per a mi és un canvi molt gros, però em surt de manera completament natural i ho disfruto molt més, perquè el fet que estigui fent una cosa nova m'obliga a estar molt més connectada amb la música. Ja no faig les coses per pura inèrcia, sinó que és com un caldo bullint tota l'estona, i això m'ha ajudat molt també per disfrutar molt els directes, que abans m'havia arribat a cremar una mica.
I això?
— Després de la pandèmia va ser una època molt estranya, perquè es feien concerts d'una manera molt freda, i de vegades tocava per pura inèrcia. Això és el que em va cremar més. Per això vaig decidir parar i fer un canvi.
El concert de presentació a Vic em va recordar que tenim dret al misteri, en una època en què tot és tan explícit i literal.
— El misteri que es pot rebre des de fora també el necessitava jo per a mi mateixa. Ara de vegades tenim una sobreinformació, o hi ha coses molt mastegades; et mires una sèrie a Netflix i no has de fer gaire introspecció. Tenia la sensació que el que feia no era només una cosa meva, sinó una mena de misteri compartit per molta gent del meu voltant.
Al disc hi ha una cançó, Disaster in Napoli, que la vas escriure fa sis o set anys arran d’una ruptura. Però, esclar, expliques la situació d’una manera molt diferent de com ho estan fent artistes com Shakira.
— Totalment. És curiós, perquè hi ha coses que se't queden com enganxades, i al final és com un cercle. El disc també parla d'aquesta sensació, que estàs al mateix lloc però ets diferent i que cada cosa d'aquestes que et passa et fa veure la vida d'una manera diferent. El que vaig escriure fa set anys tenia un significat que ara és un altre de nou. M'he adonat que tot aquell desastre que hi va haver en una ciutat com Nàpols el podia relacionar amb el volcà, amb la inseguretat de la natura: sempre un avís que alguna cosa pot passar, però no hi pots fer res. La ruptura ha influenciat aquesta cançó, però es queda per allà volant, i en cap moment vol ser una cosa àcida. Sí que parla d'un desastre i pot ser depriment, però és un episodi més que accepto d'aquest cicle de la natura.
Has fet un disc que es podria interpretar com una acumulació de presagis, alguns de funestos.
— Sí, totalment. És curiós perquè la temàtica del disc ha acabat sent absolutament catastròfica. Hi ha tots aquests personatges que s'anticipen una mica als fets. És una sensació que intentava descriure: de vegades hi ha molts senyals que alguna cosa no va bé, però no en fem cas. I el volcà Stromboli representa aquesta sensació. I sí, parla de la mort, perquè en el disc anterior, Marjorie, ja estava estirant aquest fil, i es van obrir moltes portes cap a aquest cantó dels presagis.
¿Tot això dels presagis té a veure amb els teus antecedents familiars irlandesos?
— En aquest disc no és una cosa òbvia, però és veritat que en aquests dos anys he passat un dol no solucionat, perquè la meva tieta va morir i tot plegat ha sigut el motor de les preguntes que m'he fet amb aquest disc, intentant entendre una mica els perquès. Això ja venia del disc anterior perquè al mateix vídeo de la cançó Connemaraella era la protagonista. El fil que vaig començar a estirar amb Marjorie l'he continuat estirant i m'ha portat no sé on.
Els concerts d'aquest any ja són la formació completa, a diferència de la gira pels Estats Units, oi?
— Sí, sí. Als Estats Units vam anar amb una formació molt petita, i ara els estem fent amb la formació oficial: Jordi Matas a la guitarra i el baix; Malcus Codolà a la bateria, perquè hi hem afegit bateria; Marcel·lí Bayer als clarinets, i Anna Godoy a l'arpa. I jo mateixa faré pianos, un baix i guitarres.
El Malcus és la teva parella, i ara vius amb ell a la Bisbal d’Empordà. ¿Aquest canvi, de Vic a la Bisbal, ja es nota en la teva música?
— Per a mi la Bisbal ha sigut clau en tot aquest procés, perquè el fet d'anar a viure allà amb el Malcus hi ha sigut un factor determinant. Per primer cop tenia una vida molt estable, un espai on poder gravar, un lloc mental còmode. I ell mateix em va ajudar. Un dia, quan jo estava gravant, ell va fer un ritme de bateria que vaig pensar que quedaria molt bé amb un tema, Yes, it’s me, the goldfish, que tenia fet des de feia molt temps. Va ser com la connexió màxima i ho vam produir junts a casa.
Sembla que ets en un moment en què no has d’estar pendent de complir expectatives, que és una sensació que t’havia acompanyat molts anys. ¿Estàs més relaxada?
— Sí, m'he tret molts pesos de sobre. En cap moment he renegat del passat, perquè sempre he fet una mica el que he volgut, però, com que vaig començar tan jove, de vegades hi ha gent que té una idea predisposada sobre el que he de fer. Això encara hi és una mica ara, quan es demanen on són les guitarres. Hi ha gent que encara es pensa que la St. Vincent és la meva influència; ho va ser quan tenia 16 anys, i ara ja fa molt temps que no faig aquest tipus de música. Però hi ha la gent que té una idea de "la tia que toca la guitarra", i et fiquen en una casella... M'he tret tantíssima pressió. Per a mi Cyclamen és com un primer disc en aquest sentit, el primer disc de fotre una mica el que em surt de la patata. Estic feliç, per això, perquè per primer cop he fet una cosa que sé que em representa molt.