L'inoblidable retorn d'Antònia Font als escenaris

"I arriba un dia que sa vida és un teatre que se diu felicitat". Intentarem que aquest sigui el primer, i últim, vers d'una cançó d'Antònia Font que utilitzem per explicar tot això. Però felicitat és exactament la paraula que defineix el que s'ha viscut aquest dissabte a l'esplanada dels grans concerts del Primavera Sound, al Fòrum. El seu retorn no només ha estat una demanda de la premsa, o del públic, que els han trobat tant a faltar, també de l'organització del festival, que ha convertit el seu concert en el pal de bandera dels reclams nacionals del cartell. Per anunciar-los van fer servir una altra cançó amb un sentiment similar: Alegria. Tots dos escauen amb punteria per començar una crònica d'aquest xou d'Antònia Font, que, oficialment i des d'avui, tornen a les carreteres dels Països Catalans amb el seu pop de sempre. Tan surrealista com màgic, tan referencial com mediterrani.

Després d'haver engreixat la màquina amb dos assajos amb públic a Sant Cugat del Vallès, els mallorquins per fi s'han reestrenat oficialment. Tot ha començat en una tarda assolellada i agraïda en expectació, tanta que fins i tot hi havia el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i la presidenta del Parlament, Laura Borràs. El tret de sortida l'ha donat Un minut estroboscòpica, la primera novetat que escoltem d'ells en quasi una dècada. Un inici que no és casualitat: no només és la cançó que dona nom al nou disc, també és un teclat de benvinguda ideal a aquesta renovada etapa. Ells mateixos s'han esforçat a explicar que la raó de treure un àlbum és, sobretot, mostrar el moment actual de la banda; d'aquí que la novetat tingui pes durant el concert en comptes de dedicar-lo al cançoner habitual. I sí, aquest dissabte la molta gent que els ha vingut a veure tenia ganes de conèixer els Antònia Font d'avui, però sobretot enyorava els de sempre. És per això que ells han estat generosos en himnes i s'han celebrat com una Champions League. Clàssics com Darrera una revista o Armando Rampas han sonat frescos mentre s'intercalaven amb les noves cançons. És el cas del hit instantani Oh la la, que aquest dissabte ha sonat amb la finesa que mereix l'extraordinària tornada, o la magnífica Miquel Riera, amb el vers que millor ha definit mai un escalador ("Cossos adaptats, prims i musculosos, tots es déus olímpics n'estan orgullosos").

Era d'esperar: a mig concert ja era tot com abans però amb un puntet més d'entusiasme, especialment entre la parròquia –n'hi havia força– que encara no els havia vist mai. Han caigut Alegria, Dins d'aquest iglú (celebradíssima) i Tots es motors. I moltes més que són part de la memòria musical d'aquest país. Monuments pop que el 2022 encara sonen tan delicats com robustos, tan perfectes com feridors. Perquè arribats a aquest punt, versos com "Mos destrossàvem mútuament ses vides" han recordat tantes coses passades que un no sap si riure o plorar. Però alegria, que això és Antònia Font i el seu retorn és una de les grans notícies culturals de l'any. Divuit cançons després de començar, anàvem enfilant el final sense que ningú semblés cansat. Però sense drames, que els concerts de la nova gira, que passarà per Inca, Barcelona i València, seran el doble, literalment, de llargs. Han deixat per al final les seves dues cançons més icòniques: Wah yeah i Calgary 88, l'himne que Joan Miquel Oliver va compondre després d'al·lucinar amb les cançons narratives de Manel. El resultat, òbviament, ha estat l'èxtasi total.

I tal com han arribat, han marxat. Amb Pau Debon movent-se per tot l'escenari i la resta de músics més aviat hieràtics, però somrients. Tot com sempre, però per sort avui s'han acomiadat per tornar. Aquesta crònica en suma més de cinc-centes; així i tot, me sobren paraules (d'acord, ho hem tornat a fer), perquè tot plegat s'explicava amb tres: ja són aquí.