Antònia Font, crònica d'una eufòria anunciada
Més d'11.000 persones gaudeixen a Inca amb el retorn del grup mallorquí
Inca"El directe mai ha estat el seu fort", diu la Victòria. "Sí, esclar, però abans els cercàvem sempre a les revetles", contesta l'Antònia. A la trentena (llarga), anys enrere van mamar-se concerts d'Antònia Font com les que més. "Jo els he escoltat, són cultura general, però no els he vist mai en directe, aquest serà el primer concert", deia la Malena, que ressalta l'edat –"22 anys, eh!"– als banys habilitats al poliesportiu Mateu Cañellas d'Inca. Des de Bunyola, la Margalida reia amb una amiga: "A veure si m'agraden, que els he escoltat molt!", pronunciava minuts abans del concert. El músic Miquel Serra ha fet els honors com a teloner, i quan les antenes de l'escenari ho han sintonitzat, ja eren allà: Antònia Font. I pegant botets tothom, Un minut estroboscòpica. I pegant botets tothom, pràcticament, fins que han acabat amb Viure sense tu (cançó enyorada a l'actuació de Barcelona al Primavera Sound).
Gairebé nou anys després d'acomiadar-se amb un concert de tres hores al Teatre Principal de Palma, Antònia Font ha tornat a enlluernar el públic mallorquí durant més de dues hores d'actuació aquest dissabte a Inca. La fauna (selènica) present era ben diversa: des de velles glòries que els seguien de revetla en revetla durant els primers 2000 fins a jovenalla òrfena –fins dissabte– d'un concert del grup que millor canta la Mallorca moderna, passant per "files d'infants" carregats a me xotet. Qui sap com han canviat, durant aquests anys, les vides de les més d'11.000 persones que van aplegar-se al poliesportiu Mateu Cañellas, però una cosa queda clara: la connexió amb Antònia Font, malgrat els anys de silenci, hi era i s'ha encès (si és que mai s'havia apagat) ardent i poderosa.
Era evident que sonarien els hits: que si Me sobren paraules (la segona cançó, un dels primers moments amb el públic desfermat), que si Oh la la (una de les estimades del nou disc), que si Alegria, Wa yeah, Calgary 88... Sí, Antònia Font en essència hi ha estat. Però també en entranya: allà ens queda Portaavions, Cartes de Ramiro (a cappella, esclar), Bamboo, Batiskafo Katiuscas, Islas Baleares.
El concert a Inca ha arribat després de dos assajos amb públic a Sant Cugat del Vallès i del concert al Primavera Sound. Potser per això no ha estat el millor de Pau Debon, però qui ho ha notat? I, en cas de veure-ho, què? El públic volia festa i catarsi, i tothom ha fet el seu paper perquè fos així i s'ha abandonat a l'eufòria, a l'espectacle nostàlgic de Joan Miquel Oliver, Pere i Pau Debon, Jaume Manresa i Joan Roca. Nostàlgic, sí, però amb un disc nou davall el braç que ha corroborat que el grup encara és ben viu i que la gent vol més Antònia Font.
Mallorca s'ha vist orgullosa
Amb tot (és a dir: amb Armando Rampas, Vos estim a tots igual, Vitamina sol, Tots els motors...), Inca ha vibrat amb força. "Cantem, ballem, plorem", replicava Debon al principi, emocionat per la gentada. "Són els Rolling Stones mallorquins?", ha comentat algú a la barra observant, amb una mescla d'orgull, satisfacció i incredulitat, la marea humana que omplia el Mateu Cañellas. "Jo crec que pel pop que fan serien més els nostres Beatles", ha contestat un altre. Ni Rolling, ni Beatles: antenes parabòliques, mediterrani, calàpets, nenúfars, princeses, mil cent cinquanta condons i Antònia Font!
La música ha estat l'eix central de la trobada multitudinària d'aquest dissabte, però s'hi ha viscut una emoció social i col·lectiva que no pot menystenir-se: una part de Mallorca s'ha estimat molt, alhora i a l'uníson, i s'ha vist orgullosa. "Mir enfora i, més o manco, lo de sempre és lo que veig", canta Antònia Font a Venc amb tu, la cançó que tanca el darrer disc, un tema que també diu "quan veig es meu futur amb es seus interrogants d'una sola cosa estic segur: venc amb tu". Fa mal d'explicar, és una percepció gairebé inconscient: han estat els somriures, els retrobaments, els pits inflats de tothom cantant cançons de vida, l'alliberament emocional dels més hermètics, perquè s'hi ha estat tan còmode com al menjador de casa. I han arribat els focs artificials (la cançó no, però la pirotècnia hi ha estat) que han pres per il·luminar (més?) el vespre.
Arriben i se'n van, és així. Antònia Font hi ha estat, i el concert acaba. Talment com dos amants perfectes que, valents, decideixen ajuntar-se, encara que sigui per un vespre, encara que sigui per poc més de 140 minuts. Aquells que encara no saben si són amics o si són amants. En tot cas, s'estimen igual; és que s'estimen bastant. Inca ho ha vist.