"La Nova Cançó catalana és una de les millors manifestacions artístiques de la història"

Barcelona"La Nova Cançó catalana és una de les millors manifestacions artístiques de la història universal de la música popular. A l'altura de la gran embranzida del rock angloamericà, de la chanson francesa i de la renaixença de la samba brasilera"... Així de categòric comença el llibre La nostra Cançó (Pòrtic, 2024) d'Antoni Batista (Barcelona, 1952). "És que és així, i miro de demostrar-ho. Per què no ho hem reivindicat? Potser perquè ens sembla que nosaltres som una cosa petita, però aquests artistes són molt bons, n'estic convençut", diu Batista, músic, musicòleg, expert en antifranquisme i en la història contemporània de països com Irlanda i el País Basc i col·laborador de l'ARA.

La cançó, "el gènere dels que van néixer als anys quaranta i fins al primer lustre dels cinquanta", de Raimon a Marina Rossell, ha tingut molts i molt il·lustres cronistes, però l'assaig de Batista va més enllà. En destaca virtuts poètiques i musicals més o menys consensuades de Xavier Ribalta, Lluís Llach, Rafael Subirachs i tants d'altres, però també entrelliga vida personal i activismes polítics diversos amb anàlisis estètiques, i porta l'imaginari de la cançó fora de límits i convencions, com quan integra la rumba del Gato Pérez en el relat o quan assenyala com un dels grans discos del gènere l'àlbum de Maria del Mar Bonet i Borja Penalba enregistrat el 2020 al Teatre Micalet de València. "El Gato era una esponja. Ve de l'Argentina, treballa com a promocioner a Edigsa i de seguida ja parlava català. Beu de la cançó, de la rumba catalana, de la milonga... I, com que nosaltres també som el mestissatge i una multiculturalitat, el volia incorporar", explica sobre el Gato Pérez (1951-1990), un músic que estava fent amb la rumba "el que Rubén Blades havia fet amb la salsa i Vinícius de Moraes amb la samba".

La nostra Cançó també té alguna cosa d'autobiografia encoberta d'un "raimonòleg" que vivia al passeig Maragall de Barcelona, "a trenta números" d'on vivia Raimon, i que quan estudiava a la Universitat Autònoma de Barcelona va organitzar el memorable concert del 1974, darrere del qual hi havia el PSUC, "el partit hegemònic de la lluita antifranquista, que tenia un paper molt rellevant en l'organització de recitals, però menys en els continguts". En aquell concert de Raimon, els diners del qual anaven al moviment universitari, van recaptar "moltes pessetes". "Cada any el partit donava un premi a l'organització que aconseguís la recaptació més gran, i el vam guanyar nosaltres. El premi era un tros del fusellatge d'una ala d'un B-52 abatut pels vietnamites...", fa memòria amb un somriure. Eren temps en què l'acadèmia de música de la família Batista també feia tasques clandestines.

Manuel Vázquez Montalbán, un far

La saviesa de periodistes com Jordi García-Soler i Manuel Vázquez Montalbán també perfuma el relat de Batista. Al primer, un indispensable de la crònica musical del país, el va substituir al Diario de Barcelona el 1976. I Vázquez Montalbán, amic i far en infinitat de debats i posicionaments polítics i artístics, va ser un aliat quan Batista defensava el rock'n'roll davant del comitè central del PSUC. "Amb Gay Mercader vam portar Ramones, Dr. Feelgood i Mike Oldfield a la Festa del Treball", recorda.

Vázquez Montalbán també va ser fonamental perquè "l'esquerra antifranquista deixés de veure Sisa com un baliga-balaga lúdic, alienígena, alienista i alienador sense cap interès". "Els cantautors anteriors a Sisa i Pau Riba eren tots pràcticament marxistes; n'hi ha que van optar per la branca socialista, com Guillermina Motta i Joan Manuel Serrat, però la família ideològica era el marxisme. La cançó s'havia rebel·lat contra la música de fons del franquisme, i llavors van aparèixer els heterodoxos del marxisme, que eren els hippies. Aleshores el Manolo Vázquez va fer un article dient que el Sisa era molt bo i amnistiant els heterodoxos, i ja podíem anar a escoltar el Sisa i el Pau Riba sense pecar", explica.