Anna Roig: "No sabia si seria capaç de cantar la cançó sobre la meva mare"
Música. Publica el disc ‘Aportar bellesa al món’
BarcelonaAnna Roig (Sant Sadurní d'Anoia, 1981) trenca nou anys de silenci discogràfic amb la publicació d'Aportar bellesa al món (Satélite K, 2023). Enrere queden el projecte L'Ombre de ton Chien, una etapa d'incerteses personals i professionals i el dol per la mort de la mare. Manté, esclar, la sensibilitat de la cançó francesa, ara estimulada per tocs de jazz més lliure. Anna Roig preestrena el disc aquest diumenge, 26 de març, a l'Auditori Municipal de Vilafranca del Penedès, i després vindrà una gira que començarà al Festival Strenes de Girona el 21 d'abril.
Vens d'un llarg silenci discogràfic.
— És veritat que el 2019 vaig fer l'espectacle La tendresse, però no tenia clar si volia tornar a fer un disc i tot el que comporta de gestió, de projecció i de mostrar-se. També sentia cert rebuig cap a l'escena, però abans de La tendresse vaig anar a un concert de l'Àlex Cassanyes Big Band Project que em va remoure molt, i vaig pensar que és això el que pot fer la música a la gent quan em ve a veure.
I per què aquell rebuig a l'escena?
— El 2005 vam iniciar el projecte l'Ombre de ton Chien fent versions de cançó francesa; el 2009 surt el primer disc, el 2011 el segon i el 2014 el tercer, que ja em va costar una mica més. Vam fer un espectacle molt bonic, i de les cançons n'estic molt satisfeta, però havia entrat en una roda d'exigència molt alta. I per tot de coses personals que em van passar em vaig ensorrar bastant i em vaig haver de reconstruir una miqueta. Tot d'una era: qui soc jo si no faig cançons? Qui soc jo si no soc l'Anna Roig dels escenaris? I vaig patir una sotragada important, fins que de mica en mica vaig anar veient que podia ser jo també sense tenir el projecte, que si no el tenia no passava res, i que si no volia tornar mai als escenaris no passava res, tampoc.
Et generava alguna mena d'ansietat, l'escenari?
— Sobre l'escenari no, perquè hi ha com un angelet que em protegeix, però el dia abans d'algun concert havia tingut una crisi d'ansietat. Jo no sabia què era l'ansietat, i ho vaig descobrir aleshores. I per sort no n'he tingut més. El cos m'estava avisant que alguna cosa no anava bé. I va ser així que vaig començar teràpia. Va ser com un parem màquines aprofitant que s'acabava la gira.
Tot això que expliques es nota en el tarannà del disc nou. En els anteriors veia l'Anna Roig cantant cançons que podien ser d'altres autors i que tenien moltes referències poètiques i musicals alienes, però aquí diria que ets tu des del principi fins al final.
— Sempre ha sigut tot molt personal, però he tingut diferents maneres d'enfocar les coses. Potser seria més això. Amb el primer disc era a França, hi havia una part personal, però tot ho transformava en alguna cosa còmica i divertida. El segon era una mica la continuïtat d'això, encara amb el filtre de la imaginació. Al tercer disc ja no tenia ganes de fer aquell personatge. De fet, sobre l'escenari vam treure la veu parlada, perquè els dos primers discos eren molt cabareters, i en aquella gira no vaig parlar en tot el concert: era més visual, més poètic, ja eren coses una mica més personals. O sigui, ja anava una mica per aquí.
El 2014 deies, a propòsit del disc Un pas i neu i un pas: "La meva personalitat no s'ha tornat fosca, sempre he sigut de fer broma i de somriure". Però tu mateixa ja estaves advertint que alguna cosa havia canviat, oi?
— Sí, exacte. No havia deixat d'intentar enfocar les coses en positiu, però tenia ganes d'expressar-ne unes altres d'una altra manera, més suggerides que no pas explicades. I llavors hi ha hagut aquesta aturada gran. Les cançons del nou disc estan fetes des del 2017 fins fa uns mesos. N'hi ha de molt al principi, de quan em sentia perduda, com Que difícil dir que no i Una abraçada de mare, per exemple, que està feta el 2017, quan em vaig refugiar en el meu altre ofici, que és ser mestra de música de nens petits, i cada tarda veia moltes mares abraçant els seus nadons. Era l'abraçada que pensava que em feia falta. Però tot i que tenia la meva mare viva i bé en aquella època, encara que ella m'abracés no se'm solucionava. I pensava: "És que, Anna, quan ets gran ja no has de comptar amb l'abraçada de mare, has de gestionar-te tu les emocions, t'has de saber reconfortar a tu mateixa; tot el que faria una mare per un nadó t'ho has de fer tu mateixa"...
El gran aprenentatge de les emocions.
— Sí. I després l'espectacle La tendresse em va portar a estar en contacte amb Jordi Cuixart, mentre ell estava a la presó. Em va escriure dient que havia llegit una entrevista que em feien sobre La tendresse i que ell era militant de la tendresa. Això em va portar a escriure la cançó Après la tendresse. Li vaig enviar la lletra i li vaig dir: "Algun dia li posaré música, i seràs dels primers a escoltar-la". Jo no el coneixia, el Jordi, abans, i va ser una sorpresa que em va portar la vida. Quan em va escriure, em va parlar de La chanson de l'amitié de Françoise Hardy, que havia cantat la seva dona a la presó. I vam començar a intercanviar cartes en què parlàvem de cançons. Va ser molt maco. Un dia també em van dir des d'Òmnium si volia anar-lo a veure a presó, i el vaig conèixer allà, darrere un vidre, i no l'he vist mai més.
Ara en tindràs més oportunitats.
— Sí, el tornaré a veure aviat. Després d'anar a la presó, em vaig quedar tocada, en positiu, perquè em va transmetre molta tendresa, tot i el vidre que ens separava. Vaig tornar a casa contenta, però també remoguda i pensant: "De què li està servint tanta tendresa, si està allà tancat i no hi ha perspectives de sortir?". I llavors vaig escriure la cançó sobre de què hauria servit aquesta tendresa, en el pitjor dels casos, si hauria estat malgastar el temps i l'energia o no. En el pitjor dels casos la tendresa haurà servit per escoltar-se millor uns als altres.
Soc la flor de quina època és? Em sembla la cançó més potent del disc.
— De l'època de la pandèmia. La meva mare estava malalta. Em començava a adonar que som molt efímers, els éssers humans. A més, hi havia una pandèmia i veies que la gent també deixava de viure. Una de les coses que vaig fer quan em vaig enfonsar va ser començar a fer marxa nòrdica. Caminava pels camins del Penedès i em fixava molt en les flors. La cançó va sorgir com una barreja d'aquestes reflexions, de veure les flors tan boniques als marges dels camins, de pensar que ara hi som i que amb una ventada podem no ser-hi. La flor ens diu les dues coses: la fragilitat i alhora la fermesa que té mentre sí que hi és.
¿Et va costar molt decidir publicar Tant de bo fossis aquí, la cançó dedicada a la teva mare, que va morir fa un any i mig?
— És l'última que he acabat. Jo sabia que algun dia faria una cançó per a la meva mare, però no sabia ni quan ni si seria capaç de cantar-la sobre l'escenari. Ara que l'hem assajat, veig que sí que en seré capaç. A més, vaig molt ben acompanyada amb la Carla González Ferrer al contrabaix, que té molta sensibilitat.
A propòsit d'això del contrabaix. Moltes cançons estan molt connotades per un instrument concret. El saxo a Com pot ser?, el vibràfon a Si la tristesa no té fi, el piano a Que difícil, dir que no i Una abraçada de mare...
— Els arranjaments són de l'Àlex Cassanyes. Vam decidir quins instruments volíem, perquè teníem la pàgina en blanc. Feia temps que tenia al cap el vibràfon, però no coneixem cap vibrafonista. Al final vam contactar amb l'Andreu Vilar, i n’estem molt contents. És un encant i toca superbé. De fet, s'ha creat un equip molt bonic. Ens hem trobat amb bellíssimes persones que tenen molta sensibilitat a l'hora de tocar.
Com pot ser? és la cançó en què musicalment us expresseu amb més llibertat? És un jazz bastant obert.
— Sí, aquí hi ha el solo de saxo, i ja li vam demanar al Jordi Santanach que fos molt estripat per transmetre la ràbia de la cançó. I al final vam fer un joc d'improvisació total amb el Jordi, l'Àlex [trombó] i l'Alba Careta [trompeta]. És brutal el que arriben a fer allà.
Fa nou anys et vaig preguntar quina cançó francesa eres, en aquell moment, i em vas dir Nantes, de Barbara. Quina series ara?
— Ara em ve al cap una cançó que Ben Mazué va fer per a la seva mare, que s'havia mort feia 10 anys, i ho vaig trobar molt valent. Una mica he copiat la idea. Aquesta cançó té bastant a veure també amb el moment en què estic, d'aprofitar això que m'ha passat a la vida com un impuls, perquè les nostres mares també voldrien que tiréssim endavant.
A la cançó Aportar bellesa al món parles de coses brutes i lletges. Què és el més brut i lleig que has viscut relacionat amb la música?
— Res. La música sempre m'ha portat alegries. Vull dir que tota la part aquesta de caiguda després de l'últim disc no era tan relacionada amb la música, sinó amb la meva autoexigència amb el projecte. Soc de voler fer bé les coses, i dir que no a vegades costava. Ara potser he vist que si no arribo a X concerts no passa res. Mira, he invertit els meus estalvis en fer un disc, i si no els recuperés tampoc s’acaba el món. Hi ha gent que es compra un cotxe, jo m'he comprat un disc. Però crec que sí que els recuperaré, perquè hi confio molt, perquè hem fet molt bona feina i perquè tothom s'hi està abocant al 200% perquè això funcioni molt bé. Però ja no tinc la pressió de voler arribar a tal lloc. El que vull és compartir aquesta música, i ja ho anirem veient.
—