Andrè Schuen sublima Schumann a Vilabertran en un recital de primeríssim nivell

Novament un recital líric de primeríssim nivell a la canònica de Santa Maria de Vilabertran. En aquesta ocasió, el baríton Andrè Schuen i el pianista Daniel Heide van meravellar el públic de la Schubertíada amb un programa dedicat a l'estimulant producció de lieds que Robert Schumann va escriure a l'equador del segle XIX.

Schuen, que per setè estiu consecutiu actua al festival empordanès, combina la seva faceta operística, cantant rols mozartians als principals teatres del món, amb una vocació i un talent incontestable per al gènere de la cançó romàntica. Quan aprofundeix en la intimitat d'aquest repertori liederístic, la seva veu impressiona per la gradació admirable de registres i possibilitats que atresora, transitant des d'unes pujades de to contundents i arrelades fins a un domini categòric dels pianissimi,que emprèn amb veu de pit sospirada o un cant dolç de falset. A més, el timbre, tant en els aguts com en el registre més greu, es manté sempre fulgurant, amb una ressonància harmònica sonora i un coixí d'aire sostingut que allarga les frases. Heide és el pianista acompanyant habitual de Schuen i plegats formen un tàndem sincrònic que sobre l'escenari transmet confiança mútua i compenetració.

Els dos músics van començar el recital amb quatre cançons soltes sobre versos de Joseph von Eichendorff, exigents des del principi per a Schuen, tant en la projecció de decibels com en la contenció delicada del volum. El concert va continuar amb el cicle Liederkreis,basat en textos del mateix poeta, que un dia abans ja havia interpretat Dorothea Röschmann des d'una mirada menys equilibrada però igualment captivadora. En la seva particular versió d'aquest cicle, el cantant d'origen tirolès va emocionar, per exemple, en l'esbós dels intervals màgics de la famosa Mondnacht o en el lament nocturn i angoixant de Zwielicht. A la segona part, protagonisme absolut per a les setze cançons del Dichterliebe,inspirades en les rimes de Heinrich Heine, que Schuen i Heide van encadenar amb mestratge i sensibilitat, culminant moments colpidors, com la progressió melòdica impulsada pel piano d'Ich grolle nicht o el plany oníric, amb la veu absolutament exposada, d'Ich hab' im Traum geweinet.