Anaïs Vila: "La 'música catalana' com a etiqueta em sembla horrible"

BarcelonaAra sempre (Temps Record, 2024) és un dels discos que caldrà recordar quan es triïn els millors de l'any. D'alguna manera, és la culminació artística d'Anaïs Vila (Santpedor, 1988), que amplia la paleta de la cantautora clàssica amb una dotzena de cançons (inclosa una de magnífica amb David Carabén) servides amb serena expressivitat i fugint de la urgència constant i les emocions superficials. Vila, que ha format part de la banda de la gira de Joan Dausà, presenta Ara sempre el 15 de febrer al Teatre Kursaal de Manresa. "És on he presentat tots els discos i per a mi és supercasa", diu.

Recuperada del concert amb el Joan Dausà al Palau Sant Jordi?

— Sí, sí, recuperada. Era el primer cop que feia una cosa tan gran. Em vaig mentalitzar molt, perquè el dia era molt llarg: vam entrar a quarts d'onze del matí! Sabia que necessitaria dosificar l'energia per poder gaudir del bolo, i ho vaig aconseguir, m'ho vaig passar molt bé. També passa que, com que no és el meu projecte, saps que el focus no està en tu. Però sí, m'ho vaig passar molt bé.

Com a músic estàs acostumada a treballar en altres projectes. Canvia gaire la teva actitud a l'escenari?

— M'agrada molt poder-ho combinar. Participar en altres projectes m'allibera de moltes coses, tot i que els aplaudiments no te'ls sents propis de la mateixa manera, però estàs més tranquil·la. En canvi, quan lideres un projecte com el meu tens moltíssima pressió perquè has de gestionar moltes més coses que no són la música.

En el disc anterior, Contradiccions (2020), la teva música ja estava agafant noves sonoritats, uns passatges a vegades més atmosfèrics. I ara continues explorant camins diferents.

— Sí. Per a mi hi ha una premissa fonamental: necessito sorprendre'm a mi mateixa amb allò que faig, perquè el meu projecte no l'espera ningú. És a dir, sí que tinc un públic, que és molt petit, però no m'està esperant ningú. Ara vaig cap a una cosa menys de cantautora clàssica, però alhora he tornat a una instrumentació molt més acústica. M'he cansat de sentir veus processades, com les de tanta gent que es llança al terreny més urbà o més electrònic. Això em saturava una mica, i notava que el que escrivia necessitava una instrumentació diferent. També he buscat altres referències.

Fiona Apple és una referent per a tu?

— En aquests últims temps no ho ha estat gaire. M'he viciat bastant amb l'Aldous Harding, fins i tot vaig anar a Milà a veure-la. I Big Thief també ha estat una referència per aquest disc. Volia que es notés que el disc està tocat.

La preocupació climàtica és un dels temes del disc, però n'hi ha d'altres.

— Sí. Per exemple, coses que tenen a veure amb les relacions de parella; i també amb l'ansietat i amb la manera com vivim, tan frenètica. És un disc de mirar més el meu entorn, a diferència dels primers discos, que els escolto i penso: que egocèntrica que eres... En el disc anterior ja hi havia una mirada més cap enfora. Al cap i a la fi, tinc una vida emocionalment més estable, i em puc posar en altres llocs.

Per exemple, una mirada cap enfora seria Com una flor, que no està parlant de tu.

— Exacte. Sí que he experimentat algun episodi d'ansietat, però la cançó té a veure amb gent que he tingut al voltant que ha estat bastant fotuda. Quan algú té ansietat o depressió, és important que hi hagi una xarxa al voltant que et doni coixí. Si jo estigués així, m'agradaria que hi hagués algú que em sostingués.

En el disc hi col·labora Gessamí Boada, que ella sí que té un disc sobre la seva experiència personal. El teu cas és diferent.

— Totalment. Dels quatre discos que he fet, el que és més com el de la Gessamí és el segon, Fosc, cançons per veure-hi clar (2017), en què hi ha un procés de ruptura. Emocionalment, ara estic en un altre moment.

A la cançó Tu, bressol hi ha un dels versos que més m’agrada del disc: "El descontrol ens cal i ens dol", que em recorda alguns versos sobre l'amor del David Carabén al grup Mishima.

— Quan el vaig escriure no estava parlant exclusivament de l'amor, sinó en termes més generals, com ara que a vegades ens cal sortir del que està fixat per trobar noves maneres de fer.

Per cert, com va sorgir la col·laboració del David Carabén a Desert?

— Ens vam conèixer l'any passat quan vam col·laborar en el final de gira d'en Mazoni i d'una manera natural ell va dir: "Ostres, si algun dia voleu col·laborar, digue-m’ho". Érem jo, Pantaleó [el músic Gerard de Pablo, la parella d'Anaïs Vila] i altra gent. I quan em plantejava el disc vaig pensar en una textura greu, masculina, per contrarestar la meva, estèticament, i em va venir al cap el David. Dels dos temes que li vaig proposar, Cendres i Desert, va escollir Desert.

Lluites per trencar una imatge de dolçor que realment no es correspon amb la teva música?

— Soc una mica més foscota. La gent que em coneix no crec que em defineixi com una persona dolça. Tot i que n’hi ha que diuen això de la veu dolça.

"La cantautora dolça".

— No sé si cantadora dolça. Sí que diuen veu dolça. És veritat que no estic trencant la veu. També passa que a vegades dolça ho iguales a cursi i m'agradaria pensar que la meva veu no és cursi.

Sí que cantes amb un to més serè que mai. Certament, no trenques la veu ni busques un èmfasi dramàtic gratuït.

— Amb el temps vas veient quina és la teva manera d'expressar-te com a artista. Quan escolto el primer disc, em costa moltíssim sentir-me, perquè he fet un treball de veu i crec que ara soc molt millor cantant que al principi. De tota manera, no creo les cançons des de la veu i, per tant, no utilitzo la meva veu com un instrument virtuós. Per a mi, la veu és un canal per explicar alguna cosa, alguna emoció, perquè les lletres són molt importants en el meu projecte. Ara, tant de bo vinguin més coses i pugui reinventar-me per avançar cap a altres llocs. Potser si et funciona molt un producte concret, vas repetint la fórmula... Si em funcionés molt, no sé si diria: "Ui, no, em quedo aquí per no decebre".

Aquest tant de bo em connecta amb les reflexions sobre la indústria musical que ha compartit aquests dies en Cesk Freixas, i que, entre altres coses, parlava de la difícil situació dels projectes que no formen part d’una primera divisió comercial.

— Pel sistema en el qual vivim, i el Cesk també en parla, mirem o valorem la música en funció de la quantitat. Vull dir, en el moment en què hi ha uns premis que vota el públic, és obvi que és en funció de la quantitat de gent que aconsegueixes moure. Llavors és difícil sortir d'aquest espai en què et col·loquen quan els números són els que són. Jo no ho sé, si la gent es mira els números...

Potser el públic no mira els números, però qui contracta els músics sí.

— Esclar. Llavors, és molt difícil trobar espais per a tota aquesta gent que, com en el meu cas, portem tota una trajectòria a l’esquena. L’any que ve en farà deu, que vaig treure el primer disc. M'envolto de gent superprofessional, crec que el meu projecte té una qualitat mínima, i els músics i l’equip han de cobrar el que es mereixen. Si ets emergent, entres a molts llocs perquè surts barat, i perquè el que t'interessa és aquest punt promocional de "no em coneix ningú, vull estar als llocs". Però és que en aquesta lliga continuem jugant amb tota la gent jove que hi entra i surten barats. Llavors penses: "Ostres, on ens col·loquem tota aquesta gent que tenim una trajectòria i que oferim una proposta de qualitat, però que no és un producte comercial mainstream que entri en els grans espais?" Que tampoc els busco, els grans espais. Simplement busquem un espai.

Cesc Freixas també denuncia que els diners públics es destinin sobretot a les propostes que ja tenen més repercussió i presència.

— Totalment. La Christina Rosenvinge fa poc feia unes declaracions sobre com pot ser que a festivals amb subvenció hi hagi només un 15% de dones. Això també s'hauria de revisar. Donen subvencions a festivals que et diuen que et volen contractar, però a un preu tres vegades per sota del teu caixet, i el meu ja és un caixet superbaix. I alhora saps que contracten grups que valen molts diners. I dius, entesos, si aquests grups els poses en un lloc de pagament i omplen, molt bé. Però si els estàs programant en festivals gratuïts, és absolutament injust, perquè si ens creiem la cultura del nostre país, que és molt diversa estilísticament (la música catalana com a etiqueta em sembla horrible), les subvencions s'haurien de repartir mirant amb més cura a què es destinen els diners. Entenc les dinàmiques del mercat i tot el que vulguis. Si vens entrades puc entendre que els festivals et vulguin, perquè ets un reclam. Però molts grups d'aquests amb caixets altíssims sobreviuen gràcies als diners públics de festes majors.