Al·lèrgiques al Pol·len: "També tenim el dret a estar enfadades i tristes"

BarcelonaReivindicant la ela geminada més enllà de l'ortografia, el grup barceloní Al·lèrgiques al Pol·len ha anat construint una carrera que va començar al barri de Gràcia i que de moment culmina amb Al·larma (Montebello, 2024). En aquest quart disc, aquestes sis dones nascudes entre el 1999 i el 2001 esmolen el pop-rock amb la promesa de fer un directe encara més engrescador quan toqui engegar la gira el 23 de gener a la Sala Apolo. En parlen Maria Riba i Ona Salabert, dues de les components del sextet que completen Berta Batiste, Emma Dotres, Marina Rico i Joana Subirats.

Què ha de significar Al·larma per a la vostra carrera?

— Ona Salabert: Ja portàvem un rodatge de tres discos, i vam decidir prendre'ns tot el temps que necessitàvem perquè sortís una cosa que realment ens representés a nosaltres.

— Maria Riba: Sí, és una mica un punt d'inflexió. Hem anat experimentant amb els gèneres, i ara hem trobat el gènere en què més còmodes ens sentim totes sis.

Com descriuríeu aquest gènere?

— O.S.: Un pop-rock més mogudet.

— M.R.: Sí, més rock, més guitarrer i no tan electrònic. Les guitarres i la bateria orgànica prenen més protagonisme.

Vosaltres no havíeu nascut quan bandes com Bikini Kill i Huggy Bear van desenvolupar el moviment riot grrrl, però sí que hi connecteu i hi doneu continuïtat.

— M.R.: Sí. El que reivindiquem sempre és que som una girl band, no com les Spice Girls, que només cantaven, sinó una girl band de músics en totes les seves formes, des de cantants fins a bateries, passant per productores, que és una cosa que no es veu tan sovint als escenaris. I a Catalunya tenim molt pocs referents de música en català feta per bandes de dones.

¿L'autoria de les lletres està més repartida en aquest disc?

— M.R.: La Marina, la Joana i jo som les lletristes, i en aquest disc potser sí que les hem fet més conjuntament. En això també hem guanyat, en aquest disc, en col·lectivitat i en riquesa de les cançons.

El fet que moltes de les lletres tractin d’amor i desamor és un signe dels temps?

— M.R.: Som joves, estem descobrint l'amor des de fa uns anys, ens passen coses i llavors escrivim cançons, tot i que no totes són sobre nosaltres. Però sí, l'amor i sobretot el desamor és el tema universal de l'art des que l'art és art.

— O.S.: Però en aquest disc parlem de l'amor criticant l'amor romàntic.

— M.R.: Són molt més punyents, les lletres. Hi ha l'intent d'empoderament després d'un amor que no ha estat bo. També tenim el dret a estar enfadades i tristes.

¿Teniu cap llista de cançons de desamor preferides?

— O.S.: La primera que em ve al cap és Blue tack dels Pets.

— M.R.: Oh, Blue tack dels Pets. Quina tristesa! Sí, sí. Blue tack dels Pets seria el top 1, sí.

¿M’expliqueu Complicada, una cançó amb un joc de punts de vista molt interessant, i potser desconcertant i tot?

— M.R.: La cançó està escrita des de la perspectiva del jo d'una dona, però sí que hi ha un moment que parla l'home, que diu: "No creus que una mica sí que exageres..." Vam dubtar que no s'entengués o que s'entengués que era una relació de dues dones, però és un home que parla i et diu tot de frases que les dones sentim molt sovint: que abaixis la veu; ai, que n'ets de complicada; estàs exagerant...

No té res a veure amb Complicated d’Avril Lavigne?

— M.R.: No, tot i que és un temacle, també.

Parleu menys de Gràcia que en altres discos, oi?

— M.R.: És que ens hem mudat.

— O.S.: Com que ara no es pot viure a Gràcia, hem hagut de marxar. Vam començar allà, i va ser el punt d'unió de totes sis.

Quan vau fer cançons com Virreina i Plaça del Sol...

— O.S.: Sí, era el nostre entorn durant l'adolescència, però ara mateix Gràcia no és el nostre nucli principal.

— M.R.: És on ens vam conèixer. De fet, aquestes dues cançons les vam escriure quan teníem 16 o 17 anys. Però ara cap de nosaltres viu a Gràcia. Bé, només una, però perquè encara viu amb la família. És que a Gràcia ja no s'hi pot viure.

¿Vau anar a la manifestació de dissabte contra el preu dels lloguers?

— M.R.: Sí, totes.

— O.S.: Sí, perquè la cosa està difícil...

Vau tocar a La [2] de l'Apolo en el concert Som València per als afectats per la DANA. Per poc que podeu participeu en concerts solidaris.

— M.R.: Sí, sempre que podem. No som un grup explícitament polític en les cançons, però sí que som molt polítiques com a grup i personalment. Tenim uns ideals i unes reivindicacions, unes lluites a les quals intentem sumar-nos; i si es pot fer des del grup, que té ressò i altaveu, doncs millor.

— O.S.: Acceptem coses que entren en els nostres ideals com a grup, i diem que no a moltes coses amb les quals no ens sentim representades, o que el que representen no va amb nosaltres.

El grup el compagineu amb estudis i feina?

— M.R.: Sí, amb feina, sobretot. Moltes de nosaltres tenim altres professions a part de ser músic. L’Ona és infermera, tenim una mestra de primària, una historiadora, una altra que està acabant la carrera de mestra, una altra que està acabant la carrera de música... Jo em vaig traient les castanyes del foc com puc. Compaginem, perquè si ens dediquéssim només a les Al·lèrgiques viuríem sota un pont. I si només ens dediquéssim a la feina ens faltaria aquesta part, la música i el grup, que també és part de la nostra professió. Fem equilibris.

El català com a llengua ja el vau consolidar en discos anteriors.

— O.S.: És que entre nosaltres parlem en català, i no té cap sentit fer-ho en castellà si tampoc és la llengua que tractem dia a dia.

— M.R.: És una d'aquestes decisions polítiques que dèiem, però no és una decisió forçada, perquè és la nostra llengua vehicular i ens agrada relacionar-nos en català tant entre nosaltres com amb el món.

— O.S.: Si parlem català, si ens expressem en català, no tenia gaire sentit fer cançons en castellà, si no és la nostra llengua principal.

No sé si teníeu algú al cap quan vau compondre la cançó Poeta modernet. També pot ser polític desemmascarar el poeta modernet, oi?

— M.R.: Sí que teníem diverses persones al cap, alguna potser més que una altra. No direm noms per mantenir la intimitat, però qui ho ha de saber ja ho sap. És una cançó que intenta ser molt irònica sobre un prototip d'home jove que es dedica a l'art i va vestit modernet i mira el Barça... Un poeta modernet com a concepte...

Una amiga deia: no t'enamoris mai d'un poeta jove ni d'un cantautor.

— O.S.: És aquest rotllo! És això.

— M.R.: Sempre ha existit aquest concepte de poeta malferit.

Teniu bon ull amb el narcisisme.

— M.R.: Ah, sí! El veiem d’una hora lluny.

En el disc hi ha dues col·laboracions. Una té molt de sentit estèticament, la de Dan Peralbo. L’altra, la dels Figa Flawas a Lo lo lo, és més estratègica?

— M.R.: Com que ja teníem una col·laboració amb un grup d'un estil semblant al nostre, vam pensar buscar-ne un altre de diferent. Els Figa Flawas fan pop urbà, i nosaltres fem pop-rock. Com que estem bastant allunyades de l'urbà, volíem veure què passava amb aquest gènere. I vam pensar que els Figa Flawas ens podrien ajudar. O sigui, una mica d'estratègia sí que hi és. En un principi havien de col·laborar a la cançó Poeta modernet, i al final vam decidir que millor fer-ne una de zero. Ells la volien compondre amb nosaltres perquè també tenien ganes de sortir de la seva zona d'urbà. I ens hem trobat en una cançó que és un mix dels dos grups i que alhora no és de cap dels dos.

El pop-rock no és l’estil hegemònic en l'ecosistema músic català actual, però sí que esteu prou acompanyades, amb bandes com Cala Vento i Dan Peralbo, per exemple.

— O.S.: Sí, 100%. Hi ha un nínxol molt fort a Catalunya, que és el que ho peta, que potser és més l'electrònic i que no aposta tant pel format banda. El nostre projecte és molt horitzontal, no és una protagonista i l'altra gent darrere, sinó que intenta ser un grup. Això sí que costa més de veure. Òbviament, hi ha referents: Cala Vento, per exemple, que és bastant el nostre referent, i Dan Peralbo.

I Angeladorrrm i Guineu?

— M.R.: Elles potser es mouen més en un pop més indie, del qual nosaltres estem sortint una mica. Tornant al que deia abans, sí que és veritat que a les institucions i a les empreses que tenen els festivals i les festes majors els interessa més una cosa que l'altra, i entenc que estratègicament és molt més fàcil contractar una persona i un DJ que portar un grup de sis persones amb tot d'instruments. És molt més fàcil i és més barat.

Tanmateix, els Tyets van començar anant tots dos sols i ara porten tot un grup a l’escenari.

— M.R.: Una cosa que apreciem molt dels Tyets és que valoren molt la música en directe. Ells, que fan pop urbà, podrien prémer el play i cantar a sobre, però han apostat per música en directe i està molt bé.

Quin és el millor record que teniu relacionat amb la música? I quin és el record que voldríeu oblidar?

— O.S.: El Cruïlla, o quan hem començat a tenir furgoneta. Per a mi va ser molt top, aquest moment de passar d'anar amb cotxes amunt i avall, que anaves esclafada, a tenir una furgo i poder anar amb més tranquil·litat. Això va ser un gran canvi per a Al·lèrgiques, perquè nosaltres havíem anat amb carros de la compra portant els instruments, que potser és el pitjor moment: unes Festes de Gràcia de fa tres o quatre anys amb el carro amunt i avall...

— M.R.: Teníem quatre concerts, quatre dies seguits, en diferents carrerons. I per transportar els instruments d'un carrer a l'altre, com que no podien passar cotxes pel guarnit i les riuades de gent, vam anar a un supermercat: donàvem el DNI i ens donaven carros de la compra per portar els instruments amunt i avall. Les samarretes que vam fer l'any passat tenen com a símbol un carro de la compra, per recordar els orígens.