Alidé Sans: "Les cançons tradicionals occitanes expliquen històries bastant actuals"

BarcelonaTreball de camp, intenció sociopolítica i sensibilitat artística van de bracet en el projecte de l'aranesa Alidé Sans, nascuda el 1993 a Bausen, el poble del qual és alcaldessa des del 2023. La seva última aventura musical és Arraïtz (Dmusical, 2024), un disc que aplega cançons tradicionals occitanes que Sans remena des del present. Com diu ella, ha deixat anar la creativitat. "Em declaro responsable i culpable de totes les bestieses que he fet", admet. El resultat de les bestieses és un àlbum magnífic i un directe amb una posada en escena impactant.

Arraïtz és un disc bastant diferent del que feies, tant per la metodologia com pel contingut. Per què decideixes aquest canvi?

— Ve d'una presa de consciència de la gran riquesa que hi ha al patrimoni cultural occità i a les cançons de tradició oral. Durant aquests deu anys dedicats a la música, he tingut la sort de poder recórrer el territori occità i conèixer persones i col·lectius que es dediquen a la recuperació d'aquestes cançons. I també tenia moltes ganes de ficar-me en la producció musical de les meves obres. Ha sigut un aprenentatge continu, un procés d'encerts i errors, però molt bé, molt contenta.

Quin territori has abastat?

— Són cançons de tradició oral occitanes, de diferents territoris: dels Alps, la Provença, la Vall d'Aran, Roergue...

Pel que fa a la producció musical, has treballat amb Iago Pico, el productor de Tanxugueiras.

— Tanxugueiras m'agraden molt i m'inspiren molt, i trobo que estan tenint una carrera professional molt bèstia. M'agradava molt el seu so i la producció musical de les seves cançons, i per això vaig contactar amb ell. Va ser el Iago qui em va animar que jo en fes la producció musical, i ell n'ha assumit la part de mescla i màster.

Ara montanha sembla la cançó al voltant de la qual pivota tot el disc, oi?

— Exacte, és la que sintetitza l'esperit del disc. De fet, és la meva cançó preferida dels últims dos anys. És una cançó que està molt estesa a diferents zones d'Occitània: a Coserans, Comenge, Arieja i la mateixa Vall d'Aran. I té un missatge potentíssim. És una noia que sent violins a la muntanya i li diu a la mare: "Mama, estic sentint violins a la muntanya. Si segueixen sonant, me n’hauré d'anar a ballar". No hi pot fer res, contra la seva voluntat. I la mare, molt prudentment, l'adverteix que si va a ballar, el seu marit la batrà. I la noia, en un acte d’alliberament, de determinació, de convicció, de valentia, li respon que si l'ha de batre, que la bati, perquè ella s'hi tornarà. I la conversa continua fins a arribar a la conclusió que, al final, qui veurà afectada la seva reputació serà el marit pel fet de decidir de pegar-li. Em sembla que és un missatge molt fort d'empoderament femení, i cal entendre que aquestes cançons formen part d'un context i d'una època. Les cançons de tradició oral occitana estan plagades de masclisme, però aquesta, que és com un bolet, em sembla una cançó que és digna de transmetre a generacions futures. És una cançó superactual, en veritat.

¿T'ha costat gaire trobar les cançons que s'adeien una mica amb la part d'empoderament que buscaves?

— No, perquè hi porto temps, amb això. Arraïtz pivota al voltant de tres criteris, perquè, com et deia, el patrimoni de cançons de tradició oral occità és immens, i calia fer un cribratge: cançons que fossin ballables i festives; cançons situades en un context de muntanya, perquè hi havia una vocació d'explicar-vos la realitat d'aquestes comunitats, i cançons amb un cert missatge d'empoderament, sobretot femení. No totes les cançons compleixen tots tres criteris. Ara montanha, sí. Per això és la que sintetitza l'esperit del disc. Però no totes poden complir aquests criteris.

Per exemple, Non plores, Tonet no els compliria.

— Exacte. Però Non plores, Tonet explica molt bé la realitat d'un jove pastor pirinenc que vivia en una cabana freda com el gel, els seus germans no els coneixia i els seus pares eren al cel. Pobre noi. I doncs sortia a passejar, a cantar amb les pastores i pastors, a veure les estrelles i a cantar com un ocell.

La tonada d’aquesta cançó es fa servir com a cançó de bressol, oi?

Sí. És un vals. Per tant, és cançó no festiva, però sí ballable. A mi me l'havia cantat la mare com a cançó de bressol. I em va fer molta gràcia perquè el dia que va sortir el disc em va escriure una noia, de mare aranesa, però que viu fora de la Vall d'Aran. I em va dir: "M'ha emocionat moltíssim perquè aquesta cançó me la cantava la mare quan era petita i no l'havia tornat a escoltar mai". El poder aquest de la música, que se't queda clavada a l'ànima.

Com t'enfrontes a unes cançons que estan fetes per a una època i uns contextos que no són els actuals? Com ho fas per encaixar-les al present?

— És que n'hi ha que encaixen soles, com Ara montanha. Expliquen històries bastant actuals. Cal entendre-les des de la perspectiva que formen part d'una altra època, però es poden construir molts ponts amb l'actualitat. Per exemple, La molièra, que és un mix de dues cançons que parlen d'una molinera. Una relata la història d’una molinera que està ben decidida a ballar, i tingui nou monedes o una, ella se'n va a ballar sense remordiments. L'altra és sobre una molinera que era bella com la plata, i passen tres capitans... Hi ha moltes històries on passen tres senyorots i fan coses...

Coses terribles.

— Normalment, sí. I passen aquests tres i diuen: "És bella com la plata, com la podem tenir?" I un d'ells respon: "Mira, li farem tisana i així l'encantarem". Hi veig un tema d'actualitat: agressió sexual a través de submissió química. I per aquí va el videoclip que hem fet.

Parlant de la contemporaneïtat, el tractament musical et situa en el present, en la línia d'altres artistes que treballen amb la tradició i la modernitat. Penso en cançons com Bèla calha.

— Em declaro responsable i culpable de totes les bestieses que he fet. Vull dir, sí que he mantingut la melodia de les cançons, però he deixat anar la meva creativitat i endavant. Són cançons que em fan vibrar, que m'agraden. Bèla calha té una melodia preciosa. El que té de bo la música de tradició oral és que és de tothom i no té copyright; per tant, ho agafes i ho expresses com a tu et fa vibrar.

Instrumentalment, quines decisions has pres que siguin molt diferents d'altres vegades?

— Les guitarres elèctriques, per exemple, estan bastant presents, amb distorsions i tot. Les veus estan més processades que altres vegades, hi ha prou sonoritat electrònica, perquè la producció l'he fet a casa amb el meu ordinador i el meu teclat, i també hi ha gravacions d'instruments tradicionals, com el pandero quadrat i, a Non plores, Tonet, el pifre, que feia la vida que no el treia. El violí elèctric també és molt important.

Ara com ara hi ha un context molt favorable al tipus de música que fas, amb artistes com Júlia Colom, les Marala, Rodrigo Cuevas...

— És que s'està movent alguna cosa. Estem vivint uns temps d'una uniformització i una globalització molt descarades, i necessitem tornar a coses més properes, com aquesta tornada a la natura, a les arrels, a una identitat col·lectiva més propera i amb aquest sentit de pertinença. Em sembla que és per això que tots aquests projectes estan tirant més endavant. Si he pogut fer això ara mateix ha sigut també perquè durant la pandèmia de la covid vaig tenir temps per aprendre a fer servir programes d'edició de so, que no en tenia ni idea. I ha obert moltíssimes possibilitats a la meva creativitat.

Un amic diu que ets "una cantautora amb botes", punky i de muntanya alhora.

— Potser és una reafirmació personal. Hi ha una cosa que m'agrada molt de la tradició. L'últim niu vital de la cultura a Occitània han sigut comunitats culturals que s'han basat en l'autosubsistència i que, per tant, necessitaven fer pràctiques de cohesió social; es necessitaven els uns als altres, hi havia pràctiques col·lectives, eren una comunitat. I aquest disc va una mica en aquesta línia: si recuperem la cultura, fem-ho des d'aquesta animositat.

¿La música és una de les eines més importants en aquesta consolidació de la recuperació cultural occitana?

— Sí. Pel que fa a la llengua, ara és molt difícil trobar llocs i cercles socials on espontàniament es parli la llengua, si no és amb col·lectius que tenen una certa vinculació política i un ànim de conservar la llengua. I on més s'escolta és a través de la música. Ara, pots trobar-te molts grups que canten en occità, però que no el parlen. O gairebé no el saben parlar.