Un cantant excel·lent, una tècnica a revisar

Alexander Grassauer és un baix-baríton austríac molt jove (28 anys) amb uns dots interpretatius certament notables. Els va exhibir dijous amb un recital al Petit Palau al costat de l’excel·lent pianista Stephan Matthias Lademann. La vetllada, amb massa poca afluència de públic, va ser un perfecte mostrari de les aptituds de Grassauer, amb un repertori que va servir per sintetitzar gran part de la història del lied amb tres tòtems del gènere: Franz Schubert, Gustav Mahler i Richard Strauss.

Era un programa exigent, fins i tot arriscat, però Grassauer el va superar amb nota. La veu és important, amb un centre robust, uns greus rotunds –més de baix que de baríton– i uns aguts llançats amb seguretat i bona projecció. A tot plegat cal sumar-hi el sentit expressiu, el mastegar cada paraula, cada síl·laba, amb la intenció emocional justa, sense histrionismes i sense complexos. Com ha de ser.

Però aquest intèrpret té tendència a un descontrol en els aguts, que són –al meu entendre– el seu taló d’Aquil·les. I és que els canvis de color en l’emissió estan molt bé, d’acord amb una tradició interpretativa del lied que va de Fischer-Dieskau a Goerne (per citar dos exemples de veus greus masculines). Però per això cal recolzar-se en una tècnica que Grassauer encara ha de millorar. I, si bé l’ús dels reguladors és impecable i la veu en màscara presenta una seguretat indiscutible, és en l’emissió del so en el registre agut on el cantant austríac presenta una ambivalència en l’afinació que caldria revisar.

Tanmateix, és una excel·lent notícia que figures com aquesta assegurin el relleu dels grans mestres, perquè Grassauer creixerà, segur, en seguretat, en tècnica i en triomfs si s’ho proposa i si treballa bé i a fons.

D’altra banda, és molt satisfactori constatar la bona salut del lied a casa nostra. Si bé, com dèiem, l’assistència distava de ser nombrosa, els acòlits del gènere poden (podem) estar ben contents. El dia abans, la versió en concert de Tolomeo de Händel va demostrar que l’òpera barroca té força acceptació entre nosaltres i que ja no és una raresa. Per sort, el lied tampoc.