Jazz per salvar Keith LaMar: «Imagina't despertar-te cada dia en un lloc que es diu 'corredor de la mort'»

BarcelonaPer a Albert Marquès la vida ha canviat des que va conèixer Keith LaMar, un home que és al corredor de la mort d'una presó d'Ohio des de fa gairebé trenta anys. LaMar havia sigut condemnat per homicidi quan tenia 19 anys, i el 1993, arran d'un motí a la presó, va ser acusat d'assassinat i condemnat a mort. Ell sempre ha negat els càrrecs. Marquès, pianista de jazz de Granollers que resideix a Nova York des de fa una dècada, ha col·laborat amb LaMar en un disc, Freedom first (2022), l'edició del qual forma part d'una campanya per aconseguir que el governador d'Ohio n'aturi l'execució, prevista per al 16 de novembre d'aquest any.

Marquès és aquesta setmana a Catalunya per fer uns concerts amb Erin Corine, Manel Fortià i Marc Ayza i la col·laboració telemàtica del mateix LaMar. Les actuacions són al Centre Cultural La Mercè de Girona, dins del Black Music Festival (1 de febrer), i a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, dins de l'Irídia Fest de drets humans i cultura (2 de febrer). Més endavant també farà concerts al Teatre Auditori de Granollers (1 de març) i al cicle Contrabaix de Sant Feliu de Guíxols (3 de març).

Com està Keith LaMar?

— Ell diu que aquests dos anys i mig que portem fent això són els millors de la seva vida. Quan fa tant de temps que defenses la teva innocència però ningú parla de tu, és un pas molt important quan la premsa se'n fa ressò. Gràcies a aquest projecte musical va tenir un primer article als Estats Units, una doble pàgina al New York Times en què va poder explicar la seva versió dels fets. Dit això, tot plegat és molt dur. Imagina't despertar-te en un lloc que es diu corredor de la mort: ets allà esperant com en un escorxador. Estar en un corredor de la mort en si és una tortura.

Carlos Pérez Cruz va escriure un article a l’ARA el 2021 explicant el cas. En aquell moment vaig pensar en Mumia Abu-Jamal, que també havia estat esperant l’execució i a qui el 2008 li van commutar la pena de mort per cadena perpètua; ell també va tenir el suport de músics. És un precedent que teniu present?

— Crec que no, perquè el cas del Mumia és molt polític, es declara pres polític. No dic que sigui més important un que l'altre, però el cas del Mumia és més sobre un activisme dur i sobre com l’estat reacciona contra ell perquè se sent amenaçat. En canvi, el cas del Keith és més de pobresa, racisme, criminalitat, reincidència, i què passa quan neixes al barri de Cleveland on va néixer. Però tant de bo que el Keith tingui el mateix ressò mediàtic que el Mumia. Malauradament, has de fer tot això perquè els estaments polítics i judicials et facin cas. I no es pot fer per a tothom.

Recordes la primera vegada que vas parlar de música amb el Keith?

— En sap molt, de música. No he conegut mai ningú, fins i tot fora de la presó, que en sàpiga tant, perquè els gairebé trenta anys que porta en una cel·la d’aïllament els ha fet servir per aprendre. També és com una mena d'expert en el país i en el sistema que l'ha posat en aquella situació. Seria un professor de sociologia o de filosofia espectacular.

El repertori dels concerts està consensuat amb el Keith, oi? Ha canviat gaire en aquests dos anys?

— No hi ha peces noves en directe perquè ell va acabar molt esgotat del procés del disc. Pensa que va haver de tornar al passat i obrir moltes ferides. Per què el primer tema del disc, Calling of souls, s'encadena amb la segona peça, l'Alabama de John Coltrane? Això és una idea del Keith, així com tot l’ordre dels temes. Ell volia connectar la seva història amb Alabama, que és una peça que Coltrane va escriure el 1963 després que el Ku Klux Klan posés una bomba en una església negra a Birmingham i matés quatre nenes negres. Està connectant la història del jazz amb la seva situació, i la seva història amb el terrorisme blanc dels anys 60. Tot això és idea seva.

Hi ha molt Coltrane al disc.

— Sí, fins i tot la cançó afrocubana Afro blue, de Mongo Santamaría, la va popularitzar en el món del jazz el mateix Coltrane. Tot és Coltrane. Jo soc ateu, però el Keith és religiós, i ell diu que l’espiritualitat de Coltrane és una de les coses que ha fet que no es tornés boig. La seva meditació és escoltar Coltrane, sobretot el disc A love supreme.

L’execució està fixada per al 16 de novembre d'aquest any? Quines possibilitats hi ha d'aturar-la?

— Crec que aconseguirem aturar l'execució. La gent em pregunta com hi poden ajudar. Malauradament, al governador d’Ohio li és bastant igual el que pensi algú a Catalunya o fins i tot a Nova York. Per això farem una gira per Ohio a l'abril. La pressió de la gent d'Ohio al governador és la que pot aconseguir aturar l’execució, aquest és el primer objectiu, i crec que és possible. Vull pensar que és possible. El que és molt difícil és reobrir el cas. Quan va tenir el primer judici, tenia un advocat d'ofici que, com explica el Keith al seu llibre, va fer el que va poder. Recorda que va ser un motí que va humiliar l'estat d'Ohio. És el motí més llarg de la història dels Estats Units. Acaba amb deu morts. No els importen tant els nou presos morts, però hi ha un guarda assassinat en aquest motí, i això no ho digereixen. És impossible demostrar què passa en un motí, en què tot és un caos total, no hi ha càmeres, no hi ha proves d'ADN. Els assassinats es cometen el primer dia i la policia no hi entra fins dotze dies després. Tot s'intenta basar únicament en acusacions orals dels uns contra els altres. Ells li diuen al Keith: "Si ens ajudes amb altra gent, et reduïm la pena". I ell li va dir: "Però si jo era fora, no vaig veure res".

Per què van acusar-lo a ell?

— Opinió personal: perquè era un jove sense família, que ja estava tancat condemnat per assassinat, i van pensar que ningú el defensaria mai. El que no calculaven és que aquella persona, a partir d'aquell moment, es convertiria de manera autodidàctica en un intel·lectual potentíssim que ha tingut xerrades amb intel·lectuals com el filòsof Cornel West. No és sorprenent que s'hagi envoltat de gent tan interessant intel·lectualment, perquè ell ho és.

Els concerts a Ohio seran especialment importants, oi?

— Sí. Els concerts fora de l'estat d'Ohio, com els que fem a Llatinoamèrica, a Europa o en altres estats dels Estats Units, són molt importants per parlar sobre presons i la pena de mort, per donar a conèixer el cas del Keith i recollir fons; la gent quan compra l'entrada està participant en la campanya Justice for Keith Lamar. Ell no pot cobrar estant a la presó, però aquests diners de l’entrada, com també els del marxandatge, van a la campanya. I és important, perquè pagar advocats costa molts diners. En el cas de l'estat d'Ohio, el que necessitem és suport de gent d'allà que pressioni el seu governador dient-li: "No et tornaré a votar si l'executes".

Quan pots parlar amb ell?

— Té un horari diari de trucades, i després hi ha un sistema de cartes online, que triguen uns dies a arribar-li i que primer les han de llegir els funcionaris de la presó i censurar-les si així ho consideren.

Com t'ha canviat la vida aquesta experiència?

— Sempre he fet activisme i jazz. El que passa és que no els havia barrejat mai tant. No els barrejava per por, crec. Quan era a Granollers i militava a l'esquerra independentista i al moviment okupa, la gent d'aquell món no sabia que jo era pianista de jazz. I si ho mencionava, sonava com algú burgès, perquè anava al Conservatori del Liceu. Ells anaven a concerts de punk, que a mi també m'encantaven, però... Jo els deia que aquesta música és com el flamenc, com el punk al Regne Unit, que ve d'experiències socials i té l'arrel en el patiment d'una comunitat específica. I al revés, el món del jazz no està gaire polititzat. Per exemple, a segon de batxillerat em detenen els Mossos en una manifestació anticapitalista. I, hòstia, allà en el món del jazz no m'entén ningú tampoc. Sempre he fet les dues coses, però no hi havia gaires punts de connexió entre les dues, almenys com el projecte amb el Keith, que està tenint un ressò mediàtic que no m'esperava, ni de bon tros.