Alba Ventura, emperadriu de L'Auditori

BarcelonaProfetessa a la seva terra, tot i que menys habitualment del que voldríem, Alba Ventura ha tornat a Barcelona. I ho ha fet amb una de les obres emblemàtiques de la literatura concertística per a piano: el cinquè –i darrer– concert per a piano de Beethoven, en mi bemoll major, conegut amb el sobrenom d’Emperador. 

Ja és un tòpic recordar que l’herència de la gran escola pianística catalana, amb Alícia de Larrocha i Rosa Sabater al capdavant, té en Ventura una continuïtat assegurada. I es confirma cada cop que la sentim en directe. En el cas que ens ocupa, la pianista barcelonina assumeix el concert beethovenià des d’una destresa tècnica inapel·lable, però també des d’un discurs que va més enllà del tòpic mozartià: per bé que la serenor i la puresa de Mozart semblin planar sobre la pàgina, Ventura ens ajuda a llegir el concert com el testament d’un home que ja ha girat full i que s’endinsa en l’incipient romanticisme. Això no impedeix que el segon moviment estigui resolt en mans de l’artista catalana des d’aquella puresa i transparència. Però, per damunt de tot, plana el colossalisme i el titanisme d’un compositor que es rebel·la contra un statu quo davant del qual imposa el seu jo subjectiu. Va contribuir a aquesta tesi de Ventura l’enèrgica direcció de Jaume Santoja davant d’una OBC implicada, molt especialment en el primer moviment, i feliçment agombolada per la nova acústica de L’Auditori. 

Una altra transparència, en aquest cas la neoclàssica, que impregna la Pastoral de Juli Garreta que obria el concert, es va fer notar, especialment per les felices intervencions de la fusta. A la segona part, la primera simfonia de Johannes Brahms no va tenir la brillantor que molts esperàvem després de la gran primera part, tot i el bon ofici de Santonja. Es van notar algunes caigudes de tensió en passatges del primer i el tercer moviment, potser per falta d’assajos o per la rutina amb què de vegades la nostra orquestra afronta obres de repertori que coneix molt bé –potser massa–, cosa que fa evident una ocasional manca d’aprofundiment en el discurs.