BarcelonaQuimi Portet despenja el telèfon de bon matí per parlar del concert que farà el 6 d'abril al Teatre Municipal de Girona, dins del Festival Strenes, i que repetirà l'endemà al Cafè Teatre de Lleida. Són dues parades de l'etern i particular world tour del músic osonenc.
Què celebres al Festival Strenes?
— Celebrem els 25 anys de carrera en solitari. Vam fer un concert a l'Atlàntida de Vic el 6 d’octubre del 2023. La gent de l’Strenes va anar a veure'l i els va agradar la idea. Fem una mica de trampa perquè ja fa més de 25 anys, però bàsicament és això, 25 anys de carrera en solitari i del disc Hoquei sobre pedres (1997).
I el repertori serà antològic, oi?
— Exactament. Repassem temes de pràcticament tots els discos i ens centrem en una celebració de tot el que ha passat en aquests anys, a part del que havia passat abans, perquè que un tio de 66 anys celebri 25 anys és una mica sospitós, alguna trampa ha d’haver-hi en algun lloc. Però també em considero afortunat per això: que un tio tan granadet pugui celebrar una cosa de 25 anys també fa gràcia.
També recuperes alguna cançó del disc Persones estranyes?
— No, d'aquell disc no n'he tocat mai res. És realment antic, del 1987, amb la qual cosa tot es complica, perquè la meva manera de cantar d'aquella època era amb molt agut. Els temes més antics que toco són del 1997.
Títols com Hoquei sobre pedres, que aparentment és una imatge absurda, també expliquen moltes coses del tarannà català, com ara que som capaços de fer coses inversemblants.
— Doncs sí, ens aficionem amb molta il·lusió a coses a vegades fins i tot doloroses. Hoquei sobre pedres és molt humorístic, una mica humor pel broc gros, però al mateix temps hi tens un pilot de lectures: de fer les coses difícils, de buscar-se més problemes dels que hi ha, perquè hoquei sobre rodes, fantàstic; sobre gel, fantàstic; però sobre pedres la cosa té més mèrit, entre cometes. Tenim una mica una vida d'hoquei sobre pedres.
En aquests més de 25 anys, quines coses són les que t'han fet més il·lusió, en l'àmbit musical?
— El que em fa més il·lusió és continuar sent músic amb 66anys. I l'altra és, òbviament, el contacte amb el públic, però sobretot el contacte amb els músics. Tot i ser un artista en solitari, sempre he tocat amb grup, no he anat mai jo sol amb una guitarra. El que més m'ha agradat és aquesta possibilitat que et dona aquest ofici de mantenir una certa inconsciència, i que se't valori la inconsciència. Amb altres feines la inconsciència se't prohibeix, o et defenestrarien si utilitzessis la inconsciència. En canvi, en aquesta feina nostra, diria que la inconsciència és una virtut, i això potser és el que m'agrada més.
I quins personatges que hagin passat per la teva vida musical t'han impactat més?
— A més de l'època amb el Manolo [García] a El Último de la Fila, que va ser l'hòstia, he tingut la sort de fer molts amics en el gremi dels músics. Òbviament, no els citaré tots, però puc citar-ne Adrià Puntí, Albert Pla, Gerard Quintana, Sanjosex, Núria Graham... Moltíssima gent.
Una de les teves últimes col·laboracions ha sigut amb Marc Parrot.
— Sí, va ser precisament en el concert aquell de l'Atlàntida. Hi havia de convidats Marc Parrot, Arnau Tordera i Joan Garriga. I amb el Parrot vaig fer una cançó que es diu Ara que estic mort, molt bonica. Una cançó molt sisesca, molt assisada, diguem-ne.
¿L'aventura amb Sisa i Joan Miquel Oliver és una de les coses més extraordinàries que t'han passat?
— Va ser molt divertit això. A part que tenia, si se'm permet, amb tota la modèstia del món, un petit ingredient de supergrup. Es deia Col·lectiu Eternity, i ens ho passàvem molt bé, òbviament. Són persones absolutament compatibles tant per repertori com per tarannà a la vida civil. Va ser tot un plaer.
Abans mencionaves l'Arnau Tordera. Què en penses, d'ell, que és osonenc com tu?
— Home, és un tio molt valent, superoriginal. Té una passió absoluta per la música i s'atreveix amb tot: amb el musical, el rock, l'audiovisual... En aquesta feina que fem nosaltres, el valor i l'audàcia són molt importants. Diria que és una de les persones més audaces del panorama d'aquí.
Et sents connectat amb generacions més joves?
— Sí, m'hi sento. Aviam, estic fet un bon carcamal, la veritat és aquesta, i a vegades hi ha un punt grotesc en el músic molt gran que vol continuar connectadíssim... Hi ha moltes coses que no les entenc, no puc negar-ho. En el fons, dintre meu hi ha un senyor de 66 anys, i per més guitarres elèctriques que li pengis, la bèstia és allà i no pots fingir el que no és. Però la meva passió per l'ofici continua intacta, i mentre hi hagi salut anirem fent així.
Ara mateix estàs treballant en cançons noves?
— Fa temps que estic fent un disc, i la música no em costa gens, la veritat. No em vull fer el xulo, però no em costa fer música; hi ha una part lúdica que per a mi sempre ha estat un plaer. Els textos em costen molt més perquè no és que s'acabin els temes, però els que m'apareixen, que són coherents amb l'edat que tinc, no em venen gaire de gust. Òbviament, hi ha la memòria. És normal que quan tens 27 anys la memòria no tingui gens d'importància quan fas cançons. I, quan en tens 66, hi ha gent que ja no hi és, coses que ja no hi són, coses que han passat que no tornaran a passar, i no em ve gaire de gust fer cançons sobre la memòria o sobre el pas del temps. Tampoc pots impostar un jove enamorat líric, perquè també queda un punt grotesc. O sigui que el més difícil quan estic fent discos és enfrontar-me als textos. En el meu cas tinc una cosa que no em falla mai, que és l'humor. De fet, amb els anys, si hi ha salut, l'humor més aviat s'accentua una mica.
L'humor és un bon antídot contra la tristesa i contra la decepció. Parlem, per exemple, de la decepció política dels últims anys, de tot el que ha passat al país. De tota manera, a les cançons tampoc no has burxat gaire en temes polítics de manera explícita, oi?
— No, la veritat és que no. Em vaig fer músic per oblidar-me de la humanitat, no per naufragar en les passions col·lectives, sinó per naufragar en les passions personals. Valoro molt la gent que troba una forma d'expressió política col·lectiva, però jo pertanyo a una mena d'escriptors, de músics, de creadors de cançons que no parlen sobre el col·lectiu, sinó del que és molt personal i que intenten transcendir això personal a través del que tenim en comú, però no com a col·lectiu, sinó com a persones. Amb això em sembla que estic més a prop d'un Sisa o d'un Pau Riba que de persones més motivades políticament, com un Lluís Llach.
És molt interessant el que has fet amb aquests més de 25 anys cantant en català, utilitzant la llengua amb naturalitat i jugant-hi.
— A mi em feia molta il·lusió fer aquesta carrera. Quan vam plegar amb el Manolo, hi havia una part trista, perquè m'ho havia passat genial. Vam ser persones afortunades, i escrivint en castellà vaig fer cançons que em van anar molt bé i van tenir molta difusió. Però em feia molta il·lusió explorar què podia fer amb la meva llengua. També s'ha de dir que vaig néixer el 1957 i vaig ser educat en castellà. Soc catalanoparlant, però fins als 30 anys, quan ja era molt granadet, no coneixia ni la gramàtica catalana. Vaig ser autodidacte. Amb això hi havia un petit repte personal. Ja que havia pogut escriure cançons com Sara o Dios de la lluvia, em venia de gust provar-me amb la meva llengua real, però mai li he donat més importància de la que té. I m'agrada l'humor, em trobo connectat amb molta gent que utilitza la nostra llengua així, com Sisa i Pau Riba, però també hi ha gent molt anterior, gent que fa molt riure, com Santiago Rossinyol, Francesc Pujols i Dalí. Molta gent ha explorat la nostra llengua de maneres molt divertides. És una llengua que ha estat minoritzada, però també hem trobat recursos que altres llengües no han hagut de desenvolupar per sobreviure. És una resiliència que moltes vegades té molt a veure amb l'humor, amb un humor característic i peculiar.
Ara que parlaves del Manolo García, recordo fa anys, quan vau fer aquells concerts especials de Los Burros i Los Rápidos, que van ser molt emocionats. Com et vas sentir l'any passat regravant cançons d’El Último de la Fila per al disc Desajuste piramidal?
— Ens ho hem passat genial. Primer perquè hem estat dos anys tranquil·líssims. Hem estat sols. No hem utilitzat ni enginyers. Dos o tres dies a la setmana ens vèiem i ens hi posàvem. Aquí hi ha una trampa manifesta. Treballes amb un material que saps que agrada a la gent, i no tens la pressió que tens quan fas una cançó o un disc nous. Aquí només aprofitaves la part bonica d'estar junts, de cantar. Tens el Manolo cantant, que té una veu fantàstica i un ofici que flipes, i ja està. Com tots els discos, m'ha fet pena acabar-lo. És un plaer publicar-lo, però hi ha una part trista que és que ja s’ha acabat.
Heu tingut cap oferta per fer concerts d’El Último de la Fila?
— Sí, però hauríem de decidir nosaltres. El nostre projecte aquest era purament discogràfic i en cap moment no ens va passar pel cap que estigués lligat a una actuació.
Darrere del projecte hi havia alguna cosa del que ha fet Taylor Swift, que ha regravat els seus discos per tenir-ne els drets fonogràfics?
— Com que vam estar dos anys fent el disc, vam dir: «Mira, ens ha copiat la Taylor Swift». Però, bé, oficialment el nostre disc és posterior. I la gènesi va ser diferent. Per a l'homenatge de TV3 a l'Àngel Casas ens van demanar que féssim una cançó. I parlant amb el Manolo vam pensar fer una versió d’Aviones plateados. Vam anar al meu estudi i ens vam posar ell i jo a treballar en una maqueta. Vam riure tant que vam dir: gravem-ne una altra. I va començar així, fins que vam decidir gravar tot un disc que al final va ser doble. La gènesi va ser una mica lúdica. Una part d'això que dius de la Taylor Swift sí que hi és. És un material que està molt dispers i d'unes maneres molt rares, amb diverses discogràfiques. Una manera d'ordenar-lo administrativament sí que hi és. Però també ordenar-lo emocionalment, destil·lar una mica les cançons i veure què diuen les cançons i què diu la música. No fer cap altra cosa. Ha estat un plaer, la veritat.
L'avantatge de ser Quimi Portet és que mai anunciaràs la dissolució de la banda.
— Home, tard o d’hora sí que hi haurà una dissolució final, però ja us avisaran. Jo no hi seré. Ja us espavilareu.
Quin és el millor record que tens associat a la música?
— Te'n diré dos, perquè tinc una vida musical dual. Un és la gravació d’Astronomía razonable (1993), d’El Último de la Fila, i l’altra la de Cançoner electromagnètic (1999), que és el meu tercer disc en solitari. Professionalment, aquests dos moments són inoblidables i ho seran sempre.
I el record que t'agradaria oblidar?
— La veritat és que no n'hi ha cap, relacionat amb la vida musical. Amb la vida privada sí que hi ha algunes coses, tampoc gaires. En la vida musical sempre m’ho he passat bé, he rigut molt. Hi ha moments més durs i també hi ha hagut moments que tots hem estat una mica despistats. Però cada moment és important perquè és el que hi ha, bàsicament.