Regals de Reis: els 20 millors discos del 2023

BarcelonaArtistes i grups amb tres dècades de trajectòria han sorprès amb obres majúscules, justament en un any de noves revelacions i de consolidació de promeses. Manen les solistes, algunes de les quals es projecten des de la música de ball, però també hi ha bandes, trios i duos. Temàticament, 2023 ha sigut prou variat: continuen fent via les cançons sobre desastres sentimentals, i alhora hi ha espai per a fantasies, històries terribles i una interessant dosi de denúncia. Així és la tria de discos del 2023 de l’ARA.

Ha sigut tan aclaparador el triomf de Flowers, sens dubte la millor cançó de l’any i una de les més encertades reflexions sobre el trencament d’una parella, que el disc Endless summer vacation ha quedat en segon terme. Tanmateix, és un àlbum notable amb el qual Miley Cyrus redreça la carrera artística, com si després de tastar diferents estils, hagués trobat el cim des d’on dominar el món.

Natanael Cano, Carín León i, sobretot, Peso Pluma han posat els corridos tumbados en el mapa de les músiques populars en aquest 2023, i fins i tot han cridat l’atenció de dives com Shakira. El corrido mexicà tradicional, l’actitud trap i el romanticisme conviuen en cançons que no només s’adscriuen en la narcocultura. I Peso Pluma és qui més èxit ha tingut arreu, inclosa una sessió amb Bizarrap. 

Queda pendiente és la manera que tenen la violinista Sara Fontán i el bateria Edi Pou (del duo Za!) de deixar constància enregistrada d’una de les propostes artístiques més interessants del país: underground instrumental al servei alhora de l’avantguarda i la memòria popular. A més a més, tenen l’aval d’uns directes, sols o amb projectes compartits amb altres, que són experiències molt recomanables.

La notícia arribarà el dia que Marco Mezquida deixi de sorprendre. De moment, podem gaudir d’aventures extraordinàries com aquest Tornado en què el pianista menorquí, el baixista japonès Masa Kamaguchi i el bateria banyolí Ramon Prats desfermen una allau de creativitat: llibertat jazzística, passió clàssica i diversió a càrrec de tres músics que juguen en una lliga pròpia.

Guts potser no arriba al cim que va aconseguir amb l’àlbum de debut, Sour (2021), però és el disc que confirma l’estatus de la nord-americana Olivia Rodrigo com a diva del pop-rock juvenil. Ara entoma les desfetes sentimentals amb cert estoïcisme, a estones amb ràbia, i d’aquest material emocional en surten hits com Vampire i All-american bitch.

Reconegut pel ministeri de Cultura espanyol amb el premi nacional, l’asturià Rodrigo Cuevas continua eixamplant les fronteres de les músiques d’arrel en un disc produït amb Eduardo Cabra (ex Calle 13), que celebra amb naturalitat l’amor, el desig, la llengua asturiana, la tradició oral, els instruments de corda polsada i un bon bombo de tecno.

Una de les sorpreses de l’any. No era fàcil preveure que un dels grups més destacats del brit-pop dels anys 90 faria avui un disc com The ballad of Darren, amb Damon Albarn cercant en un registre més greu la manera de ser un crooner del 2023. Mirant el passat juvenil sense ira, Blur despatxen notables monuments com The narcissist i St. Charles square.

“El Robe m’inspira perquè té seixanta anys i no li ha marxat la inspiració”, diu David Muñoz, dels Estopa. L’última evidència n’és aquest disc en què l’exlíder d’Extremoduro poua de ben endins dimonis i ansietats diverses. Rock inimitable amb almenys tres cançons a l’altura del millor del seu repertori: Nada que perder, Viajando por el interior i Ininteligible.

L’origen d’aquest disc són les cançons que el duo Hidrogenesse va fer per a l'exposició de David Bestué a la Fabra i Coats de Barcelona. A cop d’electropop, Genís Segarra i Carlos Ballesteros expliquen la Barcelona que desmenteix l’ideal cofoista en cançons com L’alcalde ho intentarà. És la ciutat que “tot ho esmicola” hereva d’aquella ciutat podrida que denunciava La Banda Trapera del Río.

L’amor fa calor (2020) va ser un punt d’inflexió per a la lleidatana Clara Viñals. Aquell impuls es confirma a La boca aigua, un disc de pop ballable de capvespre hedonista i club nocturn que contrasta amb unes lletres sobre toxicitats i temàtiques terribles. Grans cançons com Globus i S’està millor al carrer coronen el millor treball de Renaldo i Clara.

La barcelonina Julieta Gracián ha trobat el què i el com: pop electrònic ballable amb la dosi justa de melancolia i una producció i una interpretació ideals per a la nocturnitat dels clubs. A més a més, pren bones decisions, com el tema Lokura que dona continuïtat al disc, col·laboracions amb Mushkaa i The Tyets, i el reclam de màrqueting I’m the catalan dream.

Una veu que sembla de joguina, la constància rítmica de l’afrobeat, Britney Spears com a referent pop i la història del R&B i el hip-hop com a aixopluc conflueixen en la música de la nord-americana Ama Serwah Genfi, àlies Amaarae. Tot això, a més del luxe desplegat en la producció i el contingut de les lletres i d’un superhit com Angels in Tibet.

És sens dubte el disc més ambiciós de Sílvia Pérez Cruz, una mena d’autobiografia musical que aplega bona part dels interessos musicals i poètics de l’artista de Palafrugell. Hi ha la complexitat morentiana de Salir distinto, la delicadesa havanera d’Els dracs busquen l’abril, el cant a cappella d’Em moro... I sobretot la generositat de convertir el disc en una proclama coral amb convidats triats amb criteri i sensibilitat.

Aquest àlbum de la novaiorquesa Caroline Polachek va començar el 2021 amb la cançó Bunny is a rider. L’any següent s’hi va afegir Billions, una balada del segle XXI, però entre Kate Bush i Mike Oldfield. El 2022 va arribar la rumbera Sunset... I totes tres contribueixen, juntament amb Smoke, a enlairar un tractat sobre el desig en clau de pop més o menys experimental i molt inspirat.

“El nostre objectiu és fer cançons bones, que ens emocionin”, diuen els empordanesos Cala Vento. Per aconseguir-ho, et col·loquen la guitarra elèctrica als nassos i caminen a tot drap cap a la tornada. Indie rock d’esperit hardcore amb cançons imbatibles com Passar pantalla i Equilibrio, en un disc dedicat a la memòria de l’escriptor Vicenç Pagès Jordà, oncle d’un dels membres del duo.

La xilena Mon Laferte té una personalitat artística tan sòlida que és capaç de fer triples mortals sense xarxa i caure dreta. Per això pot aixecar un bolero de ràbia i fel com Pornocracia i incloure’l en el mateix disc que la salsa romàntica Amantes suicidas, el nocturn trip-hop Tenochtitlan, el fosquíssim reggaeton NO+SAD i una Casta diva construïda sobre l’ària de Norma com si fos Björk.

Els irlandesos Lankum, que formen part de la lletra petita del Primavera Sound 2024, han fet un quart àlbum gegant. Continuen remenant la part més terrorífica del folk, com uns Pogues apocalíptics, amb joies com el lament de la cantant Radie Peat a l’adaptació de la balada tradicional Go dig my grave (també coneguda com a The butcher’s boy), però igualment saben il·luminar la foscor, tant en les adaptacions del cançoner tradicional irlandès com en els temes propis. Més que un disc, un estat d’ànim magnètic.

Hi ha discos que entren pels peus i després no te’ls pots treure del cap. És el que passa amb l’hedonisme disco d’aquest àlbum de la britànica Jessie Ware. Fa deu anys va ser una de les revelacions del Primavera Sound i avui té un paper destacat a les llistes del millor de 2023 arreu. La fórmula? Funk, disco, retropop, una pessigada house i una gran veu.

La Ludwig Band ho té tot: les cançons, la interpretació i la posada en escena. És als concerts on s’aprecia com cal l’autèntica dimensió del sextet, però res seria igual sense la feina feta en aquest tercer àlbum, la consolidació definitiva d’un dels grups més talentosos del país. Al torrent dylanià i a la poètica insolència de Pau Riba, hi afegeixen l’empenta de l’Springsteen jove i un bon grapat de versos emprenyats. Tot plegat per enlairar cançons com Manela, no vull currar per vostè i El meu amor se n’ha anat de vacances.

Hi ha discos més enllà del temps que els ha tocat viure. És el cas d’aquest I inside the old year dying de la britànica PJ Harvey, culminació d’una trilogia iniciada amb Let England shake (2011) i The hope six demolition project (2016). Són tres discos units per la voluntat d’anar més enllà del llenguatge musical amb què ella mateixa va meravellar als anys noranta amb àlbums com Rid of me (1993) i To bring you my love (1995). Ara, inventant noves tradicions instrumentals i de la mà de l’artesania electrònica, PJ Harvey pren com a punt de partida el seu poema èpic Orlam per crear un univers entre el realisme màgic i el folk de les tenebres. Elvis Presley, Shakespeare i Keats planen en aquesta història sobre una nena que viu entre la fantasia i la boira. Disc de l’any per moltes raons, inclosa la singularitat de la proposta.