10 raons per estimar Iron Maiden

Barcelona42 anys després de la publicació del primer àlbum, el grup Iron Maiden continua brandant amb dignitat la bandera del heavy metal britànic. Encara avui són capaços de fer una gira per estadis com la que aquest divendres passa per l’Olímpic Lluís Companys de Barcelona (20.50 h), i de publicar discos com Senjutsu (2021). Quatre dècades d’història permeten seleccionar almenys deu raons per estimar-los.

La primera raó és òbvia: Iron Maiden van contribuir a la consolidació del heavy metal com a estil musical i com a subcultura juvenil. Són representants de l’anomenada nova onada del heavy metal britànic, una tercera via més enllà del punk i del pop i arrelada en les llambordes del Regne Unit que trepitjaven els fills dels primers damnificats per les polítiques de desindustrialització.

Iron Maiden van matar la primera ministra britànica Margaret Thatcher el 1980. Bé, ho fa fer l’il·lustrador Derek Riggs, autor de l’Eddie, la mascota que identifica el grup. A la portada del senzill Sanctuary, Thatcher jeia morta, apunyalada per l’Eddie. Sex Pistols havien descarregat la ràbia punk en la reina d’Anglaterra. Iron Maiden assenyalaven l’autèntica responsable de les polítiques liberals. Val a dir que poc després el grup va ressuscitar Thatcher a la portada del senzill Women in uniform.

Iron Maiden (1980), tot i una producció atrotinada, i Killers (1981) són els discos que es poden fer servir per desactivar els qui redueixen Iron Maiden a l’estereotip heavy. La veu de Paul Di’Anno, educada a la porta menys noble del pub, hi aportava un deix entre punk i diabòlic, i les composicions del baixista Steve Harris sonaven a la joventut que fuig de les quatre parets de l’habitació de casa dels pares per descobrir que el món pot ser encara més decebedor.

Amb el cantant Bruce Dickinson van arribar les cavalcades per les notes agudes. N’hi ha que van odiar per sempre més el canvi de cantant, però Iron Maiden són Iron Maiden gràcies al tercer àlbum: The number of the beast (1982). Riffs, melodies i èxit mundial.

En els primers 30 segons d’aquesta imprescindible cançó del 1982 hi ha la llavor musical de la discografia de Guns N’ Roses. Temàticament, però, és curiós sentir un anglès molt orgullós de ser anglès simpatitzant amb els nadius nord-americans que van ser massacrats per l’exèrcit dels Estats Units.

Els primers 25 segons d’aquesta cançó del 1982 connecten el passat del rock dur (Led Zeppelin) amb el futur del thrash metal (Metallica). De manera més o menys explícita, la influència d’Iron Maiden és a totes les escudelles metàl·liques, encara avui.

The trooper, inclosa al disc Piece of mind (1983), és una de les millors composicions de Steve Harris, i el riff de guitarra inicial es va escampar com la pólvora entre grups dels 80 com els navarresos Barricada. La cançó és una exaltació de l’heroisme de la brigada lleugera britànica a la guerra de Crimea a partir del poema de Lord Tennyson. Tanmateix, tota llum té la seva ombra: a la portada del senzill, l’Eddie es transformava en glòria nacional britànica, jaqueta militar vermella, espasa i bandera incloses, i els paramilitars unionistes d’Irlanda del Nord es van apropiar de la imatge... Anys més tard, Dickinson, en un curiós exercici d’equidistància que exclou els catòlics irlandesos, va assegurar que l’Eddie de The trooper és també un tatuatge habitual a l’exèrcit britànic. L'exaltació militar de la posada en escena de la cançó també va ser problemàtica quan el grup tocava a l'Argentina pel record de la Guerra de les Malvines. 

A banda de l'apropiació per interessos aliens al grup, l'Eddie ha esdevingut una icona molt rendible en termes de màrqueting per a Iron Maiden que també ha funcionat com a identificador subcultural: amb un pegat de l'Eddie a la jaqueta texana n'hi havia prou per establir un vincle entre desconeguts. A més a més, té l'habilitat de passar per totes les èpoques, de l'antic Egipte de la portada de Powerslave (1984) al Japó dels samurais a la de Senjutsu (2021).

El primer solo de guitarra de Dave Murray i el ritme del bateria Nicko McBrain són els responsables de massives coreografies d'air guitar i caps amunt i avall. Si ha d'arribar l'apocalipsi nuclear, que ens enxampi escoltant la profecia que canta Dikinson... Trenta anys després, el vocalista va donar suport a una altra mena d'apocalipsi, el Brexit. Posteriorment, va lamentar que la desconnexió britànica provocava molts entrebancs burocràtics a les bandes musicals britàniques.

Iron Maiden és un exemple de tenacitat i constància. Steve Harris i Dave Murray són al grup des del principi, i segurament això garanteix la solidesa del fil conductor. Però Iron Maiden tampoc seria Iron Maiden sense la constància i la tenacitat del públic, com el que anirà aquest divendres a l'Estadi Olímpic.