La música de la poesia al Life Victoria

David Alegret, Rubén Fernández Aguirre

Recinte Modernista de Sant Pau, 11 maig 2021

L’any passat va semblar aigualir-se, per raons pandèmiques, el cinquantenari de la mort de Josep Carner. Però un clàssic és un clàssic i la grandesa del poeta noucentista va més enllà de les efemèrides rodones. Per tant, qualsevol ocasió és bona per programar-ne l’obra, musicada per alguns dels nostres compositors.

La tasca de David Alegret ha depassat en aquesta ocasió la d’intèrpret, per endinsar-se en la recerca de material musical basat en l’obra de l’autor de Nabí. I el ventall és ampli: des de (òbviament) Eduard Toldrà fins a Francesc Prat, passant per Xavier Montsalvatge, Ricard Lamote de Grignon, Antoni Massana, Antoni Parera Fons, Alberto García Demestres, Miquel Ortega, Albert Guinovart i, tancant el cercle, Antoni Ros Marbà, que va ser assistent de Toldrà. La varietat estilística i el nivell qualitatiu desigual no van desfigurar la unitat de la vetllada, gràcies a l'ànim de programadors i intèrprets, units en la voluntat de fer de la nit quelcom més que un recital.

El primer encert d’aquest acte programat pel Life Victoria era, doncs, l’enllaç de compositors noucentistes amb els contemporanis, tres dels quals (Ros Marbà, Parera Fons i Prat) estrenaven cançons en aquesta vetllada celebrada al Recinte Modernista de l’Hospital de Sant Pau.

I, és clar, ningú com David Alegret per dir la música de Carner amarada per la poesia dels compositors seleccionats (o hauria de ser a l’inrevés?), a l’espera de poder escoltar la integral de peces carnerianes musicades i editades properament en un doble estoig amb dos discos compactes. A la lleugeresa i volatilitat del timbre del tenor s’unia la transparència pianística de Rubén Fernández Aguirre per acabar de fer feliç una vetllada que prometia i que va acabar sent evocadora, per a qui signa aquestes línies, del record d’aquelles magnífiques nits de música, a l’estil de les que acostumava a celebrar Victòria dels Àngels cada cop que es programaven els seus recitals. I és que Alegret assegura, amb el seu bon gust, musicalitat i perfecta dicció, la continuïtat d’una tradició en què el bon gust en majúscules era el màxim protagonista.