La música de Joe Biden: cançons per a la reconstrucció moral del seny

BarcelonaCalia una imatge per capgirar el discurs, i havia de ser prou poderosa per fer oblidar les banyes de l'espitregat Q-Shaman al Capitoli. Calia engegar la reconstrucció moral del seny nord-americà amb contundència, però vigilant de no esquerdar la unitat que pregona Joe Biden. Calia, també, que Washington recuperés l'esplendor. La cerimònia d'investidura del nou president dels Estats Units i el programa posterior Celebrating America presentat per l'actor Tom Hanks (que Biden va seguir amb la família i el cos de seguretat a la Casa Blanca) en va subministrar moltes, d'imatges amb recorregut simbòlic, però la més impressionant de totes va arribar cap al final, quan Katy Perry va aparèixer per cantar Firework.

Vestida com si vingués d'una seqüela de Frozen, solemne però feliç de saber que el fred trumpista havia acabat, el moviment circular de la càmera l'enquadrava en escenaris de Washington que representen el poder i la història, el Capitoli i l'Obelisc. I de sobte el cel va esdevenir el teló de fons d'un castell de focs fora mida, com si el 20 de gener fos realment l'inici del 2021. Era la celebració d'Any Nou que la pandèmia havia segrestat. El futur ja dirà sí tots els focs d'artifici seran una metàfora cruel de l'administració Biden, però ara com ara no hi ha res que representi millor la unitat dels Estats Units que un castell de focs com els del 4 de juliol i una cançó que diu que "després d'un huracà ve l'arc de Sant Martí".

En un país avesat en els estudis culturals i les guerres culturals, els músics ja fa temps que han assumit el seu paper com a eines ideològiques. En aquest sentit, la llista de músics que van participar en els actes de benvinguda a Biden era bastant previsible. Per exemple, que la novaiorquesa Lady Gaga cantés l'himne dels Estats Units segurament cotitzava poc a les cases d'apostes. Lady Gaga, de família catòlica com Biden, va ser una de les artistes que més es va mobilitzar al principi de la pandèmia, fins al punt d'impulsar un concert per recaptar fons clarament alineat amb l'OMS i, per tant, contrari al relativisme negacionista de Trump. Lady Gaga va cantar l'himne amb un micròfon daurat, perquè el patriotisme no està renyit amb el brilli-brilli, i amb un sentiment que s'adiu amb l'esperit de Disney, la fàbrica de somnis. Al cap i a la fi, la idea era que amb Biden es podrà tornar a somiar. Per això, en comptes de plorar d'emoció, Lady Gaga somreia, alliberada del malson trumpià.

La cerimònia pròpiament dita també va comptar amb Jennifer Lopez, de Nova York (del Bronx) i de família catòlica porto-riquenya. La tria de les cançons que va interpretar incidia en la unitat i en la voluntat d'eixamplar la base. Per una banda, America the beautiful, una cançó patriòtica popularitzada a principis del segle XX que Lopez va tancar amb una crida en castellà: "Una nació sota Déu, indivisible, amb llibertat i justícia per a tothom". Abans havia cantat This land is your land, de Woody Guthrie, l'home que tenia una guitarra que matava feixistes. Guthrie la va compondre als any 40 com a resposta a les cançons patriòtiques que a còpia de sentimentalisme obviaven les condicions materials de les classes treballadores: al cap i a la fi, Guthrie, mestre del primer Bob Dylan, entenia que la terra és de qui la treballa. Jennifer Lopez, per tant, va cobrir la part patriòtica i alhora buscava reconnectar amb les classes treballadores abandonades per l'establishment liberal.

També va ser molt significativa l'actuació de Garth Brooks, superestrella del country, que va cantar Amazing Grace. Nascut a Tulsa (Oklahoma), Brooks no respon als estereotips indocumentats sobre el country. Col·labora amb la fundació de l'expresident Jimmy Carter, ha donat suport al matrimoni homosexual i coneix Biden des de fa anys; de fet, va cantar en la investidura de Barack Obama l'any 2009. En canvi, va refusar intervenir en la de Donald Trump. Dimecres va interpretar l'himne religiós per excel·lència, un Amazing Grace que han cantat prodigis com Aretha Franklin. Brooks la va apartar del gòspel per portar-la al seu terreny. També diu molt sobre el tarannà de Biden que triés aquesta cançó en comptes de We shall be free, el tema que va cantar davant d'Obama el 2009. We shall be free, composta arran dels aldarulls racials de Los Angeles del 1992, comparteix l'esperit del moviment Black Lives Matter posterior i és molt significatiu que la fes un músic blanc de Tulsa, la ciutat on el 1921 va haver-hi una massacre contra la població afroamericana, i que la cantés en la investidura d'Obama. Ara, en canvi, triar Amazing Grace és evitar el conflicte i posar totes les pomes a la panera de la reconciliació sempre d'acord amb la divisa "confiem en Déu".

La música de Biden, també la que va sonar al programa Celebrating America, expressa la voluntat de reconstruir el seny i de generar una nova majoria moral capaç de fer que els Estats Units tornin a ser grans, però no en el sentit que proposaven de les gorres trumpistes. Per exemple, té tota la intenció que el programa el presentés Tom Hanks, l'actor que a pel·lícules com El pont dels espies (Steven Spielberg, 2015), Sully (Clint Eastwood, 2016) i Els papers del Pentàgon (Steven Spielberg, 2017) ha posat cara a herois que han picat pedra amb constància i determinació per fer prevaldre la democràcia i la veritat, aplegant sentit polític i moral, i independentment del partit polític.

Hanks va anar donant pas a un mosaic de músics prou representatiu dels Estats Units que existeixen malgrat Trump. Per exemple, Jon Bon Jovi i Bruce Springsteen, tots dos de Nova Jersey i amb credibilitat contrastada entre les classes populars, com van demostrar durant el confinament mobilitzant recursos per als treballadors esclafats per la pandèmia; a més, són dos artistes que tot i mostrar explícitament el seu suport al Partit Demòcrata, connecten amb amplis sectors de l'electorat republicà. Tot aquest esperit és present a Land of hope and dreams, la cançó que va cantar Springsteen al programa. Una vegada més, el missatge d'unitat per avançar en aquesta terra d'esperança i somnis i, en aquest cas, amb l'afegit d'honorar la memòria de les víctimes del covid.

Jon Bon Jovi i John Legend també van apel·lar a l'esperança: el primer amb una versió acústica de Here comes the sun (The Beatles) i el músic d'Ohio interpretant Feeling good, el monument que va popularitzar Nina Simone. Una alegria menys cerimonial la van posar en joc els porto-riquenys Luis Fonsi i Ozuna amb Despacito i Taki taki. I Demi Lovato fins i tot va fer ballar Biden amb la interpretació de Lovely day just abans que Katy Perry engegués el castell de focs sobre Washington.

I poc abans que Biden ja pogués dir que efectivament és el president dels Estats Units, Donald Trump feia servir l'última potestat presidencial i indultava el raper de Nova Orleans Lil Wayne, que estava pendent de sentència després de ser detingut acusat d'un delicte federal de possessió d'armes. Lil Wayne, per cert, havia demanat el vot per a Trump. Les lleialtats encara són importants.